Travessada la Mariola, ara seria el moment de fer cap a Alcoi. Aquesta emblemàtica ciutat mitjana d’interior i el seu terme estan assentats sobre estrats especialment suculents de la història. A les muntanyes que envolten Alcoi es troben gran quantitat de jaciments arqueològics. Els més antics daten del Paleolític, com són l’abric del Pastor i el Salt, hàbitat de l’home de Neandertal. També són destacables l’abric de la Falguera i la penya del Comptador, de l’Epipaleolític. Entre el Neolític i l’Edat de Bronze tenim la cova Foradada (abrics de la Sarga).
Les principals restes de l’època ibèrica són els poblats d’altura de la Serreta, el Puig i el Castellar. Després hi ha la necròpolis romana de l’Horta Major. De l’època islàmica, finalment, destaca el poblat fortificat del Castellar (al-Qüy), el qual va ser substituït al segle XII pel castell de Barxell, que formava part de la xarxa de places fortes fronterera amb Castella.
Indubtablement, però, el que li ha donat a Alcoi el sabor que ara paladegem és la industrialització del segle XIX. Pertot, a la ciutat, hi han florit edificis industrials, molts dels quals es van rehabilitant com a locals d’oci o zones esportives —com ara l’escorxador— o museus, com la Fàbrica dels Tacos o el museu d’interpretació turística a la partida dels Tints.
I on es feien diners, de seguida, apareixia el modernisme, la gran moda procedent de Barcelona. Tot el nucli antic d’Alcoi compta amb bells exemples de l’art nouveau: el Círculo Industrial (1904), el club social de la burgesia alcoiana de fa un segle; la Casa del Pavo, construïda entre 1908-1909 per l’arquitecte Vicent Pascual Pastor; l’Antic parc de Bombers (1914); el Conservatori de Música i Dansa “Juan Canto”(1906-1908) o Edifici de Papereres Reunides.
Ara confessaré, però, que si hi ha una cosa que em fascina d’Alcoi són els seus ponts. L’especial orografia de la ciutat, en efecte, va propiciar la proliferació d’aquestes construccions immemorials destinades a salvar una depressió del terreny, un riu o un barranc. Sempre recordaré, en aquest sentit, la primera vegada que vaig visitar aquesta ciutat de contrastos: als meus vint-i-pocs anys, encimbellat al damunt d’una d’aquestes superbes estructures (no em feu dir quina, ai!), descobria la capital de l’Alcoià com un miraculós diorama. Jo acabava d’eixir de l’ou, com aquell que diu, i, en dos estius (a mitjan anys 80), em vaig recórrer el País Valencià a peu (salvant algunes distàncies mortes en autoestop). Al capdavall, em vaig dir, l’única manera de saber què era aquell significant enigmàtic —el país dels valencians— era recórrer pam a pam la seua pell, com un adelerat taxidermista. El meu viatge primordial em va portar fins a la Tinença de Benifassà, al nord, i no més avall de Guardamar, al sud. Alcoi, Xixona, Alacant, Villena, Elx, Oriola… Encara em venen al cap —i als capcirons— les imatges d’aquella ruta essencial, que em va revelar, al mateix temps, el meu país a l’exterior i una part del meu interior en construcció.
El viatger que ja coneix la zona, però, està esperant sense dubte que ens endinsem ara en la Font Roja, la joia paisatgística alcoiana. El parc natural del Carrascar de la Font Roja (declarat com a tal per la Generalitat Valenciana el 1987) es troba repartit entre els termes municipals d’Alcoi i Ibi. En total s’estén per 2.450 hectàrees. La seua cota més elevada és la serra del Menejador, 1.356 metres d’altitud. Juntament amb la serra de Mariola, és un espai singularitzat dins el nostre territori per la seua biodiversitat, amb més de mil cinc-centes espècies inventariades.
Aquestes flora i fauna esponeroses, però, no han impedit que l’ésser humà hi convisquera en harmonia durant segles. Els alcoians, en efecte, hi han construït neveres, carboneres, forns de calç i tot de masos, respectant escrupolosament el medi que els possibilitava aquesta vida. Durant els últims cinc segles a la serra hi han treballat llenyaters, carboners, picapedrers, pastors, caçadors, nevaters, calciners, guardes, masovers i ermitans. Ara que aquests oficis han desaparegut o van de capa caiguda, el seu llegat impressiona i encara perdura, com un exemple de relació respectuosa amb la natura. Des del segle XIV es coneixen mesures de protecció del carrascar, atesa l’elevada demanda de la seua llenya (la marina reial, per exemple, es reservava els millors arbres per a la construcció de naus).
El parc disposa de tres senders circulars marcats amb colors diferents (groc, roig i blau), un fragment del GR-7 i altres camins que es dirigeixen a Alcoi i Ibi. Qualsevol d’aquestes rutes ens descobrirà suggestives perspectives paisatgístiques, però els entesos recomanen una completa excursió que rodeja el Menejador (ruta Groga), amb la visita opcional al PR-CV 127 (senda dels Geladors). La ruta del Menejador discorre per aproximadament set quilòmetres, amb un desnivell acumulat d’uns 350 metres. És recomanable perquè transcorre per la vessant d’ombria del parc i no dura més de dues hores i mitja a ritme suau.
Rebobinem, però. Hem explorat el territori cap al sud i, tanmateix, l’interior ens ofereix un panorama igualment digne. Si ens situem de nou a la Costera, havent abandonat Xàtiva, podem seguir el viatge cap a la vall d’Aiora (que modernament tendeix a denominar-se vall de Cofrents). Hi parlen castellà, però la comarca pertany a València des de 1281. S’hi apleguen, ara mateix, tot just deu mil habitants, la meitat concentrats al municipi d’Aiora. La solitud feréstega del territori és aclaparadora. El caràcter abrupte de la seua orografia és perfecte perquè el riu Xúquer penetre tumultuosament en terra valenciana. Ha nascut als Montes Universales i desembocarà a Cullera, però en aquesta zona la confluència amb el riu Cabriol (el seu afluent més important, frontera natural entre Castella i València) serà útil per a tota mena de puixances hidroelèctriques, incloent-hi la nuclear.
A Cofrents, en efecte, a banda d’un castell bufó, un camp de golf i el prestigiós balneari Los Hervideros (en funcionament des de 1902) hi trobem una hirsuta central nuclear, construïda entre 1973 i 1982.
La visita, però, propicia alguna excursió gastronòmica. En aquest cas no hauríem d’abandonar la comarca sense tastar l’olla cofrentina (variant d’una olla xurra general a l’interior castellanoparlant del País Valencià). La consistència d’aquesta menja poderosa propiciarà sense dubte una alegre sobretaula, on es pot reflexionar sobre el consum ritual de carn de porc als territoris —com és el cas d’aquesta vall— on la població morisca o jueva ha sigut rellevant…
La capital de la comarca de la vall de Cofrents és Aiora. Aquesta localitat compta amb punts d’art rupestre prehistòric de gran interès però cal citar també especialment la munió de jaciments de l’època romana que s’hi localitzen, com ara Los Palancares, Los Arcellares, la Casa del Collado de San Juan, Casas de Madrona, Casas del Hondo, Villa de la Hunde, San Benito o la Casa del Baile. Sembla que les seues terres baixes van ser propícies als assentaments itàlics en l’etapa de la pax romana.
Del màxim interès paisatgístic és el terme de Cortes de Pallars, amb la seua famosa mola. Aquesta muntanya de relleu tabular ocupa 36.000 hectàrees i arriba fins als 900 metres d’altitud. El Xúquer l’envolta fèrriament i amorosament. El resultat d’aquet cinyell vigorosament eròtic és una gorja espectacular. Declarada reserva nacional de caça l’any 1973, abunda en cabres i gats salvatges, muflons, porcs senglars o genetes, entre la seua població de mamífers. Una central hidroelèctrica a la seua base aprofita fins a l’última gota del riu indòmit.
Recordarem que el final d’aquesta ruta ens portava a La Encina. Aquesta pedania de Villena (Alt Vinalopó) és un enclavament estratègicament situat en la confluència del que, a partir del segle XIX, serien les províncies d’Alacant, València i Albacete. Aquest caràcter d’encreuament de camins entre el Mediterrani i l’Altiplà va ser aprofitat pels romans per bastir-hi la mansio Ad Aras (sense testimonis arqueològics, però fent cas dels vasos apol·linars o de Vicarello, descoberts al segle XIX amb indicacions de totes les estacions de la Via Augusta). Fins pràcticament l’actualitat, La Encina ha constituït un nus ferroviari dels més importants del país.