Des de Saetabi (Xàtiva), la Via Augusta baixava per la vall del riu Cànyoles seguint el Camí Vell del Portet. En aquesta vall comptava amb la mansio d’Ad Statuas (Moixent). Després, les següents mansiones estaven localitzades en Ad Turres (la Font de la Figuera) i Ad Aras (La Encina). A la rodalia de Cabdet, la calçada es dividia en dos ramals: l’un anava cap a Lucentum (Alacant) i l’altre seguia per l’interior.
El tram que toca comentar avui, de Xàtiva a La Encina, ens permetrà fer una ullada a un grapat de comarques amb gran interès paisatgístic i humà: d’una banda, la Canal de Navarrès i la Vall de Cofrents; de l’altra, la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Vinalopó.
Tot eixint ara de la capital de la Costera ens endinsem en la històrica vall de Montesa. Després de la dissolució de l’orde del Temple, Jaume II va fundar-hi la de Montesa (1317), amb jurisdicció sobre aquesta vall i centre neuràlgic en el castell del municipi del mateix nom, que a la vegada era fortalesa militar i convent cistercenc. Aquest castell va jugar un paper clau en època musulmana i també després de la conquista cristiana. Tan lluny com en 1706 va albergar les tropes borbòniques que resistiren els austriacistes (tropes angloportugueses), en plena guerra de Successió. El 1748, un devastador terratrèmol destruí el castell i el convent, i obligà els frares a traslladar-se a València (allí fundarien el monestir del Temple). De llavors ençà l’antiga plaça forta religiosa i militar persisteix com un munt de runes on encara s’endevinen la sala capitular, l’església o el claustre.
Al marge de Montesa, les altres viles de la vall són Vallada, Moixent i la Font de la Figuera. A Vallada les restes prehistòriques i romanes són escasses, però sabem que la vall del riu Cànyoles (que travessa tot el terme municipal) ha estat poblada ininterrompudament des de l’antiguitat. En aquesta zona se situa una troballa emblemàtica, com és ara la vil·la romana del barranc de Tarrassos. La zona, d’altra banda, mereix una visita atenta, sobretot en el punt anomenat Túnel del Sumidor. Aquest conducte transcorre sobre materials del Keuper (conjunt de roques sedimentàries dipositades al Triàsic superior) i passa per ser la cavitat més important del món en desnivells càrstics (és a dir, erosionats per meteorització química). S’entra al túnel pel barranc del Penyó.
Quant a Moixent, les obres d’instal·lació d’un gasoducte entre Albacete i Montesa van permetre detectar fa alguns anys el jaciment romà de Faldetes, vora el camí vell d’Almansa, al marge esquerre del riu Cànyoles. La zona està delimitada pel barranc de la Torta i el de les Albarades, a les faldes meridionals de la serra Plana (últims contraforts del Sistema Ibèric). Es tracta d’un establiment rural romà i dos camins antics. Un dels quals és, molt probablement, un tram de la Via Augusta.
Al triangle que formen Moixent, la Font de la Figuera i Fontanars dels Alforins (ja a la Vall d’Albaida) és on trobem un dels escenaris mercantils més interessants dels últims anys. Aprofitant les excel·lents condicions del terroir (amb un fons arenós d’origen granític), en aquesta zona s’han recuperat vinyes que ara mateix produeixen vins molt preuats. La bellesa del paisatge està fora de tot dubte: els ceps arrenglerats dibuixen harmoniosament l’horitzó com en una cal·ligrafia prodigiosa. Si Azorín, com ja s’ha dit, va veure en l’Horta de València un transsumpte de Grècia, a la vall de Montesa se l’ha anomenada la “Toscana valenciana”. En paratges com les Alcusses (Moixent) les restes ibèriques (amb el guerrer de bronze conservat al Museu de Prehistòria de València com a emblema) ens recorden que abans de Roma també hi hagué una vida. Les Alcusses, per cert, també és el nom d’un most superb, que reprodueix en la seua etiqueta el text ibèric trobat a la Bastida, molt a prop del seu celler. Amb cada glop de vi, ingereixes també un glop d’història pacientment destil·lada.
Des d’ací, si continuàrem ruta cap a l’interior, faríem cap a la Manxa, pujant el port d’Almansa, que ens faria memòria de la trista batalla perduda pel Regne de València el 1707. Després el viatger, si vol, pot tornar per Fontanars a la Vall d’Albaida. Allí en podrà conèixer la capital, Ontinyent, i altres viles importants, com Albaida, Bocairent o l’Olleria. Deixem la serra Grossa a la nostra esquena i aviat albirarem la Mariola, on ens endinsarem de seguida.
Ontinyent és un petit empori industrial: el tèxtil de la localitat (amb una tradició de segles) ocupa més del 50% de la població activa i s’exporta amb tant d’èxit com les seues celebrades botifarres de ceba. També és el nucli més septentrional de la festa de moros i cristians.
A escassos deu quilòmetres d’Ontinyent, hi ha Bocairent, també de tradició tèxtil i amb molts carrers característicament arrapats a la muntanya. No molt lluny es troba la vila d’Albaida, que dona nom a la comarca. Per ací passa la carretera que, venint de Xàtiva, serpeja cap a Alacant, tot travessant Alcoi i Xixona. Si el viatger fa via pel port d’Albaida —amb la serra d’Agullent a mà dreta i el Benicadell a mà esquerra— no tardarà molt a trobar-se amb la serra de Mariola, aquella que Joan Fuster va reputar “la més bonica i assequible, sens dubte, de les grans muntanyes valencianes”.
La serra, en efecte, atresora contrastats valors ambientals i paisatgístics. Compartida per les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida, va ser declarada parc natural l’any 2002. La seua altura més emblemàtica és el Montcabrer (1.389 metres), amb un cim aplatat i rugós. La riquesa de la seua fauna i flora i la magnanimitat hídrica, d’altra banda, fan comprensible l’abundància de testimonis prehistòrics, bàsicament ibèrics.