Dimecres, poc abans de sentir-se els primers impactes de projectils, abans que caiguin bombes i granades de morter des de l’aire sobre la pàtria de milers de persones, a Ras al-Ayn, una ciutat siriana arran de la frontera amb Turquia, comença la gran fugida.
En poca estona la calma tensa es converteix en por absoluta. Autocars i camions marxen en massa cap al sud, cap a l’interior de Síria, enllà de la frontera turca.
Entre els que fugen hi ha Shamza Ahmed i el seu marit. Empaqueten roba per a ells i els seus quatre fills en bosses de tela i les llancen a la plataforma del seu totterreny blanc. També hi col·loquen la nevera i un para-sol blau i vermell. Després es posen en marxa fins que arriben a un control de les milícies kurdes YPG. Aquí s’acaba la fugida. “No ens deixen passar”, diu Ahmed.
“Tenim ordres d’impedir que la població se’n vagi”, explica un responsable de seguretat kurd. Ahmed i la seva família han de girar cua i tornar a Ras al-Ayn. Si la població fuig, la ciutat serà difícil de conservar, això és el que calculen els kurds. Com menys civils hi hagi a Ras al-Ayn, amb més duresa actuaran les tropes d’Erdogan contra les forces kurdes.
Al centre de Ras al-Ayn els comerciants han abaixat les persianes de les botigues, el mercat està buit. A l’altra banda es pot veure una mesquita i una bandera turca que oneja enllà de la frontera, per damunt de les cases, en territori turc. És la ciutat de Ceylanpinar, allà hi ha l’enemic.
Alguns homes aguanten a la ciutat. “Defensarem la nostra terra”, diu Jamal Mamo, de 54 anys, que avui treballa a la seva botiga de productes metàl·lics. Parla amb una barreja d’obstinació i apatia. Des de la revolució siriana del 2011 han anat conquerit la ciutat tropes diverses. “Jo no he abandonat mai casa meva”, diu Mamo. “Aquest cop també em quedaré”.
Encara no se senten trets, aquesta tarda regna el silenci a Ras al-Ayn. La guerra arribarà més tard.
A les 15.10 hora europea, Erdogan anuncia per Twitter que Turquia ha començat les seves operacions militars contra la milícia kurda YPG. Pel cel blau passen xisclant avions de combat F-16 de les forces aèries turques, i als afores de Ras al-Ayn s’alcen núvols foscos de fum i passen rabent ambulàncies pels carrers. Fins i tot aquells que no han trobat transport per marxar, emprenen la fugida. Les carreteres de sortida cap al sud estan plenes de furgonetes i minibusos. Les persones que no han trobat plaça porten les seves pertinences en bosses plenes sota el braç. Ara ningú els impedeix fugir.
L’atac turc és molt més extens del que esperaven la majoria de kurds. El primer dia de l’ofensiva els avions de combat turcs perpetren atacs contra poblacions, contra un pas fronterer i contra una base militar de la qual s’han retirat fa poc els nord-americans. Cauen granades de morter. Segons activistes kurds, les forces aèries turques bombardegen objectius propers a Ras al-Ayn i Tell Abyad. Fins i tot a Qamishli, la gran ciutat kurda de prop d’un milió d’habitants situada cap a l’est, a la frontera turcosiriana, se sent foc d’artilleria fins ben entrada la nit.
El drama va començar diumenge amb un missatge lapidari de la Casa Blanca, emès poc després d’un trucada entre els presidents Recep Tayyip Erdogan i Donald Trump. En un comunicat de premsa Trump va anunciar que retirava les tropes nord-americanes del nord-est de Síria, on hi havia destacats uns mil soldats. Paral·lelament, Turquia començaria una intervenció militar llargament planejada. L’exèrcit nord-americà “ni donaria suport ni intervindria” en l’ofensiva turca.
El que Trump havia decidit era ni més ni menys que la retirada dels EUA del nord de Síria. Amb aquella decisió havia donat carta blanca a Erdogan perquè actués contra els seus arxienemics: la milícia kurda YPG, la branca siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Els últims anys els combatents d’aquest grup han estat les tropes de terra d’Occident en la lluita contra Estat Islàmic (EI), i milers de membres de l’organització han mort en combat.
Dimarts, el dia abans dels atacs, encara es van manifestar centenars de civils prop de la frontera a tocar de Ras al-Ayn contra Erdogan i la retirada nord-americana.
Asya Ismail-Hussein, de 55 anys, una kurda de la rodalia, asseguda al costat d’una tenda en una cadira de plàstic blanca, va dir: “Consideràvem Donald Trump com el nostre germà”. Ara ha clavat un ganivet a l’esquena dels kurds, els seus antics aliats. A l’acampada de protesta tothom pensa i s’expressa en aquest sentit. Se senten abandonats a mercè de les tropes del president turc, Recep Tayyip Erdogan. Trump, creuen, és un traïdor.
La decisió de Trump de retirar el suport als kurds condueix a un buit que podria sumir la regió encara més en el caos. Podria provocar una nova guerra. Al nord de Síria hi viuen centenars de milers de kurds que s’han de defensar de Turquia ara sense la protecció dels EUA. Cal afegir-hi també que a les presons sirianes custodiades per les milícies kurdes hi ha més de 10.000 combatents d’EI, i també 70.000 parents dels presos. Els portaveus dels kurds a Qamishli alerten que ja no poden vigilar amb garanties els combatents perquè han hagut d’enviar les seves forces especials als enfrontaments amb les tropes turques.
En el pitjor dels casos, els Estats europeus, entre ells Alemanya, han de preveure que poden escapar-se gihadistes perillosos, molts dels quals van venir fa anys procedents d’Europa per unir-se a EI. Estat Islàmic encara disposa de reserves de capital. Si els kurds es retiren de la zona, combatents d’EI que encara es mantenen en la clandestinitat ràpidament podrien reconquerir territoris per al seu Estat terrorista. Trump, doncs, pot haver reactivat un problema que afirma estar d’orgullós d’haver resolt.
La retirada dels nord-americans també pot modificar tots els pesos en aquesta regió explosiva. És ben possible que els dirigents kurds, que els últims anys havien creat una administració autònoma, ara tornin a pactar amb el dictador sirià Baixar al-Assad i la seva potència protectora, Rússia. Fins ara els kurds, reforçats pel suport nord-americà, s’havien oposat a qualsevol intent d’Al-Assad de reincorporar-los a l’Estat sirià. Ara les tropes d’Al-Assad podrien avançar cap al nord-est; i, a canvi, els russos podrien bloquejar la invasió turca. A més, en sortiria reforçat l’Iran, aliat d’Al-Assad.
Amb el seu gir de 180 graus, els EUA també ofereixen una imatge desoladora a la regió. Ara altres aliats dels EUA temen la política exterior irracional de Trump. Fins i tot a Israel, que durant dècades ha tingut una relació estreta amb els EUA, creixen les veus que reclamen que s’ha de deixar de dependre d’aquests elements imprevisibles. Ja no poden confiar, diuen, en els EUA, sinó únicament en ells mateixos.
També per això alguns republicans influents, que solen ser propers a Trump, se n’han distanciat clarament. “Si torno a sentir el president dir que va sortir escollit amb la promesa de retirar-se de Síria”, ha dit el republicà fidel a Trump Lindsey Graham, “vomitaré”.
Donald Trump ha anunciat que el congrés imposarà sancions econòmiques contra Turquia i Erdogan com a resposta. Si bé les crítiques de molts republicans han fet que el president ordenés que “destruirà completament” l’economia turca si Erdogan es passa de la ratlla, no ha definit de cap manera a què es refereix.
Les amenaces dels republicans han arribat massa tard, la decisió ja feia temps que estava presa. Dilluns dues unitats de soldats nord-americans es van retirar de les localitats frontereres de Tell Abyad i Ras al-Ayn i van deixar la defensa en mans de les milícies kurdes. Un membre de les forces especials va dir a Fox News que per primera vegada en la seva carrera se sentia avergonyit.
Des d’aleshores Ankara té el que sempre havia volgut: via lliure per a les forces aèries turques. Erdogan ja havia anunciat feia temps que establiria una “zona de seguretat” d’uns trenta quilòmetres al sud de la frontera turca. Allà, en territori kurd, s’hi han d’establir, segons la voluntat d’Ankara, un milió de sirians que van fugir a Turquia abans de la guerra.
Seria la solució a dos problemes que inquieten ara mateix Erdogan: en primer lloc, es trauria de sobre de cop una bona part dels 3,6 milions de refugiats sirians –segons càlculs turcs– que hi ha al país; i, en segon lloc, podria combatre els kurds en territori sirià sense haver de patir per la intromissió dels EUA. De tota manera, la zona intermèdia no seria un “corredor de pau”, com el govern turc designa el seu pla. El trasllat forçós de milions de persones convertirà la zona en un territori de guerra si l’exèrcit turc avança per àmplies extensions.
Un oficial turc d’alta graduació ha dit a Der Spiegel que primer atacaran les ciutats de Tell Abyad i Ras al-Ayn juntament amb els combatents àrabs contraris a Al-Assad de l’Exèrcit Sirià Lliure. Totes dues poblacions es troben al mig del territori sota domini kurd, i és allà on s’han concentrat de moment els atacs aeris. En aquestes ciutats hi viuen tradicionalment sobretot àrabs, no kurds, cosa que facilita la conquesta turca.
Primer està previst que es construeixin posts militars en totes dues ciutats, fet que seria un primer èxit propagandístic per a Erdogan en la lluita contra els kurds. Al començament l’exèrcit no avançarà cap endins del Kurdistan. Erdogan tem un combat cos a cos amb els kurds en territori sirià. L’oficial turc admet que es vol evitar un conflicte llarg i amb moltes pèrdues: “De moment l’aprovació pública és enorme. Però això podria canviar si moren molts soldats turcs en la intervenció”.
Parteixen de la base que els combatents de la milícia kurda YPG es retiraran més o menys voluntàriament de la zona o que, en tot cas, no oferiran una gran resistència; en cas que sí, els atacaran reiteradament des de l’aire. En canvi, la conquesta de ciutats de majoria kurda de prop de la frontera del nord de Síria com Kobane podria comportar més pèrdues; allò podria tornar-se el Vietnam de Turquia. Els portaveus dels kurds a Qamishli diuen, per contra, que no retrocediran ni un centímetre voluntàriament, ni tan sols en ciutats concretes o poblacions àrabs.
Són dies perillosos per als kurds. Senten que els EUA els han deixat a l’estacada, que Europa no se’ls pren seriosament i que Turquia els amenaça. Durant més de quatre anys els EUA i la UE han equipat militarment els kurds i la milícia YPG al nord de Síria, han deixat lluitar i morir els seus milicians en la guerra sobre el terreny contra EI. Però les tropes nord-americanes només van intervenir a causa del “califat” islamista i per protegir el nord-est de l’ocupació d’Al-Assad i dels seus aliats russos i iranians.
En aquest sentit, els gihadistes no són només uns arxienemics dels kurds que cal vèncer urgentment; també són l’últim motiu dels kurds per rebre ajuda militar d’Occident, que de cap manera no pot esgotar-se del tot. Algunes informacions kurdes, per exemple sobre aldarulls al camp d’internament col·lapsat d’Al-Hawl, són desmentides per testimonis.
Però hi ha una zona des de la qual els habitants informen que EI no ha desaparegut mai del tot: els voltants de Baghus, a la província de Deir ez-Zor, on a la primavera els combatents kurds van conquerir l’últim bastió del “califat”. “La gent d’EI cada cop es mou menys discretament”, explica l’estudiant Muaz al-Talib, que va fugir a Turquia. “Assassinen soldats, treballadors d’ONG a plena llum del dia, segresten empresaris a canvi de rescats i fins i tot tornen a penjar cartells!”.
Una persona que suposadament donava suport als kurds va ser tirotejada fa uns quants dies per un pistoler que anava en moto; al seu canal de notícies Aamaq, Estat Islàmic va reivindicar l’acció. El propietari d’un hospital privat a la petita ciutat de Shuhail, va rebre per WhatsApp fa dues setmanes un requeriment d’EI perquè pagués més de 10.000 dòlars en concepte de zakat, l’impost religiós.
Ahmed Ramadan, periodista del diari sirià en línia Euphrates Post, diu que es tem el pitjor en cas que les tropes nord-americanes també es retirin d’aquella àrea: “Aleshores EI podria tornar a tenir prou força per reconquerir els pous de petroli dels voltants de Deir ez-Zor. I així tornaria a tenir una base de poder”.
Certament, el “califat” és història des que al març es va conquerir l’últim bastió, la ciutat de Baghus, a l’est de Síria, ja que les Forces Democràtiques Sirianes, sota comandament kurd, van poder conquerir l’àrea. Però allà no hi viuen kurds: era i continua sent territori enemic, i les tribus àrabs locals no volen ser dominades pels kurds. En aquesta zona no és que EI pugui tornar en qualsevol moment, és que sempre hi ha estat, encara que fos invisible.
El fet que EI continuï existint com a organització terrorista en la clandestinitat sembla que ja no interessa a Trump: “Jo no vull participar en aquestes guerres inacabables i sense sentit, sobretot les que no serveixen de res als EUA”. És a dir: els kurds ja han fet el que havien de fer. A més a més, segons el president nord-americà, els kurds no van pas ajudar els nord-americans a Normandia. Parla de 1944.
Dijous al matí, l’endemà de l’inici de l’ofensiva turca, els carrers de Qamishli estan més buits que de costum. Molta gent es queda a casa o ha fugit a pobles de l’interior. D’altres volen acumular provisions per a un cas d’urgència: desenes de persones fan cua davant les fleques per comprar pa.
Fins i tot Qamishli, principal localitat dels kurds, centre de la seva administració autònoma al nord-est de Síria, ha estat bombardejada per l’artilleria a la nit. Si bé es troba a només uns quants quilòmetres de la frontera turca, pocs habitants creien possible que una ciutat d’un milió d’habitants fos atacada. Queda massa lluny dels punts estratègics importants d’Occident.
Els explosius que han caigut durant la nit probablement tenien com a objectiu el Consell Civil kurd, però l’edifici pràcticament no ha patit destrosses. S’han trencat els vidres de les finestres i en un punt el teulat s’ha desprès. Els projectils han tocat bàsicament cases dels voltants on viuen civils.
Uns quants centenars de metres més enllà hi ha una casa en cendres. L’olor de cremat flota en l’aire. De la botigueta que ahir encara estava sencera només n’ha quedat l’esquelet.
Una parella, de 34 i 36 anys, van quedar greument ferits. L’home havia sentit els impactes des d’una zona propera i volia travessar el pati per tancar el seu negoci, que es troba a l’edifici de davant. Just en aquell moment va impactar la granada de morter.
Tot i així, els seus veïns diuen: “Nosaltres no ens en anirem”. Potser perquè no saben on anar.
Rasha Abdulrahman Saad se’n va anar just a temps. Va sentir explosions a la llunyania mentre estava cuinant. “Vaig tenir por que també toquessin casa nostra”, diu aquesta noia de 27 anys. Per això ella, el seu marit i els seus cinc fills van fugir a casa dels sogres.
Poques hores després, un projectil va tocar la casa del costat. Totes les finestres de l’habitatge dels Saad van quedar esmicolades, el terra està ple de vidres. Saad va tornar dijous al matí per recollir medicaments per al seu fill. Ara, envoltada de runa, pensa què val més que s’emporti.
“No sabem quant de temps ens hem de quedar”. La mare de Saad també ha vingut per fer-se’n una idea. “No hauríem dit mai que atacarien Qamishli”, diu la dona. “I també estan bombardejant altres ciutats. On hem d’anar, doncs?”.