Al saló més noble de la primera planta del Palau de la Batllia no pengen els retrats dels dos últims expresidents de la Diputació de València, Alfonso Rus i Jorge Rodríguez, que van abandonar la institució de manera precipitada pels seus problemes —de gradació diferent— amb la justícia. Uns metres més enllà, el despatx presidencial que ara ocupa Toni Gaspar Ramos —situat al davant mateix d’on treballen un grup de funcionaris— sempre té les portes obertes. Estiga reunit o no, a tota hora estan de bat a bat. “Les tanca el bidell quan arriba la nit”, diu, “ací no hi ha res a amagar”. El quadre que presideix les dependències presidencials és imponent: les mans d’un pilotari lleugerament tacades de sang, obra de Manolo Boix. Gaspar és oriünd de Faura, una població petita del Camp de Morvedre que ha proporcionat alguns dels millors pilotaris de la història.
—Vostè va competir al si del PSPV-PSOE contra José Luis Ábalos i Ximo Puig, va perdre en ambdós casos i ha acabat presidint la Diputació de València. Té més vides que Pedro Sánchez...
—[Riu.] A la política, com a la vida, tot està per escriure. Has de fer allò que penses que has de fer, i amb passió. Res més. És cert que, en aquests casos, s’acostuma a dir que el perdedor està “políticament mort”, però si mirem cap enrere, trobarem molts casos com el meu. Sobretot, es tracta de ser coherent i perseverant, a mi no m’agraden els viratges, sempre he defensat i defense el mateix. La història quotidiana, la del dia a dia, està plena d’exemples com el meu, però únicament ens fixem en el que passa ara, i als cinc minuts, ens n’oblidem.
—Tot és líquid, vaja.
—Més que líquid, diria que tot és gasós!
—És el polític de l’esquerra valenciana que cau més bé a la dreta. Isabel Bonig, sense anar més lluny, parla més bé de vostè que no del cardenal Antonio Cañizares, a qui va fer-li la creu després que sol·licitara el vot per a Vox.
—[Riu.] Entre nosaltres ens podem caure millor o pitjor, però en el món de la política tenim l’obligació de conviure, de respectar-nos els uns als altres. Ho hem oblidat, però aquesta és una obligació. Hem de respectar-nos, hem de saber conviure.
—Qui fa aquests discursos tot sovint és acusat d’equidistant. La política, avui dia, està plena de persones incendiàries.
—No diria incendiàries, sinó mediocres.
—Va entrar com a president en substitució de Jorge Rodríguez, que va dimitir el càrrec per la seua detenció i imputació en el cas Alqueria. A la sessió d’investidura d’enguany, després dels comicis del 26 de maig, Joan Sanchis, el diputat de La Vall ens Uneix —el nou partit de Rodríguez, després d’haver eixit del PSPV—, proclamava que vostè ha dut a terme una política “continuista”. És cert?
—Forme part d’un Govern del Partit Socialista. No seria lògic que la substitució d’un president per un altre implicara destrossar-ho tot. El nostre partit té un programa a la Diputació que durant tres anys va encapçalar Jorge Rodríguez, que aquest últim any he encapçalat jo i que, a més, cal compartir amb uns socis. No són els portaveus, els qui han de qualificar un Govern; els portaveus, en alguns casos, s’encarreguen de l’espectacle. Qui ha de jutjar-ho és la gent. Al ple d’investidura es va veure clar que alguna diputada [fa referència a Rocío Gil, portaveu de Ciutadans a la Diputació] s’inclinava més per l’espectacle.
—De governar amb el quadripartit anterior —en companyia de Compromís, Podem i Esquerra Unida— al bipartit actual, amb Compromís en exclusiva, quines diferències ha notat?
—Si li soc sincer, és paregut. Al capdavall has de parlar-ho tot, consensuar les coses... Amb Podem i Esquerra Unida es governava bé. Abans i ara hi havia algun motiu de dissensió, però trobe que la diferència principal és que abans [el PSPV] teníem 9 diputats i ara en tenim 13, a només tres de la majoria absoluta.
—Algunes veus de Compromís, no obstant, critiquen que vostès volen imposar-ho tot a partir de la seua majoria. Per exemple, a l’hora de nomenar els càrrecs de les diverses comissions.
—Estem 13 a 5, és una qüestió de números. Amb tot, jo no tinc aquesta percepció. En aquesta taula es parla de tot, en aquesta taula ho negociem tot la vicepresidenta [Maria Josep Amigó, de Compromís] i jo. Fem les coses per unanimitat i de vegades, fins i tot, amb el suport de l’oposició.
—Quins canvis destacaria, de la seua etapa en comparació de l’anterior?
—No em correspon dir-ho a mi. Això heu de fer-ho els que opineu, els que escriviu. A mi em toca treballar, fer les coses com les he fetes sempre, com crec que he de fer-les. Quan ets president, has de guardar silenci absolut sobre la feina dels anteriors i més silenci encara sobre la feina dels que vindran.
—Algunes formacions progressistes van arribar a la Diputació amb la missió de tancar-la. Més endavant van mutar el discurs i van apostar per buidar-la de competències en favor de la Generalitat. Com va aquest procés?
—Quan arribes ací, verge, tot sembla molt bonic i molt senzill. Després, però, la realitat és la que és: les diputacions formen part de l’ordenament constitucional. Desconec si Esquerra Unida, Compromís o Podem ho sabien, però nosaltres, el Partit Socialista, sí que ho sabíem. Per aquest motiu sempre hem defensat que havíem de fer-la passar del segle XIX al segle XXI. Feia molts anys que no governàvem aquesta institució, des de 1995, i calia fer aquest trànsit cap a la modernitat. Aquest és l’encàrrec que m’he autoimposat. Ni posar-li encens ni cremar-la, reformular-la. Si alguna de les coses que fem des d’ací pot fer-les millor una altra institució, em sembla perfecte. Dit això, qui havia promès tancar les diputacions, ara té el problema d’explicar que no és possible. No és un problema exclusiu de Compromís, Podem o Esquerra Unida, sinó que també afecta Ciutadans. Els qui no tenim aquest problema som aquells que sempre vam dir que calia reorganitzar-les i fer-les més eficients. No es tracta de buscar el titular més impactant amb 140 caràcters. Mentre alguns es passen el dia provant de trobar una frase cridanera per escriure-la a Twitter, cosa que de vegades exigeix unes hores, jo afirme que no vull ni més Diputació ni menys, sinó una Diputació millor. Estem simplificant moltes coses que l’any vinent es començaran a notar.
—A nivell burocràtic?
—A nivell burocràtic, de relació amb els ajuntaments, d’atorgament de subvencions... La pompa de la Diputació d’ara fa cinc o deu anys ja no té res a veure amb l’actual. Aquests altres canvis s’aniran notant a poc a poc.
—El traspàs de la xarxa de museus i de teatres en favor de la Generalitat és viable a curt o mitjà termini?
—Aquest és un exemple del que significa governar: traspassar un edifici és senzill, però traspassar-ne el personal, no ho és tant. Aquests treballadors tenen uns drets que compliquen la transferència. Els sindicats us en poden donar fe.
—Passa igual amb l’Hospital General...
—Això encara és més complicat, perquè rebem uns diners de l’Estat, 100 milions d’euros, que la Generalitat no rebria si se’n fera càrrec. A més, els convenis laborals dels seus treballadors no tenen res a veure amb els del Servei Valencià de Salut.
—El Consorci Provincial de Bombers, de què també forma part la Generalitat, podria entrar en el pack de transferències?
—En aquest cas, el consorci és un pas més enllà. On només hi havia una administració, ara n’hi ha dues. Falta fer l’últim procediment: que una de les dues administracions es retire en benefici de l’altra.
—“Les diputacions són el caixer automàtic de la Generalitat”, criticava el PP al llarg del mandat anterior. Té aquesta percepció?
—És cert que gaudim d’una bona salut econòmica, però som administracions amb un pressupost molt diferent. La Generalitat supera els 20.000 milions i nosaltres, si restem els 100 milions del General, a penes en tenim 400. És com si ton pare setmanalment et dona 50 euros de paga i un dia et demana que li’n deixes 10 per comprar-li un regal a ta mare. Com no has de donar-li’ls?
—Quan algú comenta que les diputacions són unes “institucions obsoletes”, què hi respon?
—Que no és cert. Ara mateix, Sempere [un municipi de la Vall d’Albaida de només 38 habitants] necessita la Diputació. Faura també la necessita. Les brigades forestals són de la Diputació... Si no estigueren, qui faria aquesta tasca? Una cosa és obsoleta quan pots amagar-la al calaix perquè l’has substituïda per una altra, però no és el cas de la Diputació.
—Vostè també ha notat el canvi de tarannà exhibit pel nou president de la Diputació d’Alacant, Carlos Mazón?
—Sí. He parlat més amb ell en aquests dos mesos que amb l’anterior president [César Sánchez] durant l’any anterior. Tenim un tracte diferent. Pel que he llegit i he pogut comprovar, s’ha proposat mantenir una relació molt més fluida i propera amb la resta d’institucions valencianes.
—Quins projectes conjunts poden tirar endavant —al marge del Consell— les tres diputacions valencianes?
—Nosaltres treballem per als municipis i hi interactuem. Les institucions no tenen sigles. Si la Diputació d’Alacant fa alguna cosa que ens agrada i pensem que podem aplicar ací, els ho consultem. El servei tributari d’allà baix és molt potent, posseeixen un organisme autònom [Suma] que els ha proporcionat més agilitat. A Castelló s’han especialitzat en el tema del despoblament... No cal ni que ens reunim, parlem molt per telèfon. Des que els tres hem estat escollits presidents, la comunicació ha sigut constant. Tots tres som igual de pràctics, tenim una vocació de servei als municipis innegable.
—La relació amb el diputat de La Vall ens Uneix, Joan Sanchis, és fluida?
—La relació és normal amb tots els diputats.
—Prové del PSPV. El considera el diputat número 14 del seu grup o un altre de l’oposició?
—És un diputat més dels 31 que hi ha a la corporació.
—Vostè i Rodríguez parlen sovint o només ocasionalment, com a alcalde d’Ontinyent que és?
—Parle igual que amb la resta dels alcaldes. A causa de les fortes pluges, aquests dies hem hagut de parlar bastant més, evidentment.
—Sempre insisteix a dir que els polítics no han de jugar a ser jutges, però vostès, quan eren a l’oposició van ser molt durs amb la corrupció del PP. Entén que ara Toni Cantó i Isabel Bonig parlen ara i adés del cas Alqueria i que els retreguen els casos d’endollisme que van produir-se durant l’anterior mandat en aquesta Diputació? Vostè sempre ha clamat per la presumpció d’innocència, inclosa la d’Alfonso Rus.
—És que la presumpció d’innocència forma part de la Constitució espanyola! He bel·ligerat molt al si del meu partit per culpa d’aquest tema... Tots els partits polítics han caigut en el parany per pura mediocritat. Tothom és innocent fins que no es demostre el contrari, aquest és un dret sagrat de qualsevol ciutadà i l’essència mateixa de la democràcia. Ara la gent és jutjada en una mena de circ romà amb lleons abans que ho faça el mateix jutge. Això no és gens democràtic, això és totalitari. Jo he acudit a moltes tertúlies en què m’he negat a defensar la postura mantinguda pel meu partit respecte a alguns polítics del PP, cosa que m’ha costat no pocs retrets. Sempre he deixat clar que respecte a les decisions judicials i que a mi no em correspon de culpabilitzar ningú. Què passa ara? Que els qui estan escaldats, se’t llancen al damunt. És allò de “l’ull per ull”, al remat. De vegades fa fàstic sentir com algunes persones que ho han patit en primera persona es dediquen a linxar l’adversari pel fet de ser-ho.
—Se’l veu molt molest.
—És que això és mediocritat absoluta i fàstic! Si algú ha comès un delicte, cal denunciar-ho i que la justícia se n’encarregue, però no podem denunciar qualsevol cosa. A la Diputació hi ha multitud de decisions que acaben als tribunals, m’entren ganes de consultar-li-les al jutge abans d’aprovar-les i estalviar-nos els diners dels advocats. Tot no s’hi val, algú està passant-se de frenada. En lloc d’aprendre’n la lliçó, n’hi ha que encara ho carreguen més de bombo. Als debats de les Corts, alguna gent es passa de frenada; pots tenir la professió que vulgues, diuen que la política és puro teatro, però no cal dur-ho fins a l’extrem.
—Va plantejar-se seriosament tancar Divalterra, l’empresa de capçalera de la Diputació, en arribar a la presidència de la institució?
—Quan era vicepresident i diputat d’Hisenda vaig suggerir dur-la de l’àmbit mercantil a l’àmbit administratiu. No pots tancar l’empresa, la gent s’hi ha de quedar, desenvolupen una feina [brigadistes forestals, sobretot] que s’ha de fer. Es va decidir que no era oportú i punt.
—Acabem parlant de nou del seu partit. Vostè tenia un peu fora de la política i ara és un dels homes més valorats del PSPV. No està adscrit a cap de les grans famílies, però qui sap si podria erigir-se en solució de consens en cas que Ximo Puig confirme que no opta a un tercer mandat al capdavant de la secretaria general… S’hi veu capacitat?
—Uf, queden prop de dos anys! És impossible saber què serà de nosaltres aleshores. El mes de maig de 2018 estava a punt de retornar a la meua empresa [director d’oficina de CaixaBank] i el mes de juny era investit president de la Diputació. A la política hi havia una estabilitat que ara no existeix. El meu compromís és treballar, treballar i treballar, fer passar la Diputació del segle XIX al segle XXI.
—Si Puig li demanara la seua opinió, tractaria de convèncer-lo o considera que vuit anys és un temps suficient i recomanable per ocupar una responsabilitat com aquesta?
—Si el president em demanara consell, li respondria que el primer consell és no donar-ne cap. Per aconsellar algú has de tenir tota la informació i jo no dispose d’ella.