El PI —Proposta per les Illes— no es presentarà a les eleccions generals. Així ho ha decidit després de constatar que no tenia opcions de plantejar una aliança amb Més i Esquerra Republicana per forjar una “candidatura de país”, tal com reclamà l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), i d’assumir la inconveniència política i econòmica de fer una candidatura en solitari.
Mal moment
La convocatòria de noves eleccions ha arribat en el pitjor moment per al PI. Els comicis autonòmics de maig no anaren com la direcció estava convençuda que anirien. Els centristes baleàrics confiaven de ser decisius al Parlament gràcies a l’augment en vots i, almenys, en un diputat més, de tres a quatre. Però a l’hora del recompte res de tot això es va convertir en realitat. “Els resultats deixaren tocats alguns dels nostres, no t’ho amagaré”, confessava el president del PI, Jaume Font, en conversa amb aquest setmanari, la setmana passada. I es demanava: “Si ja tenim una part del partit deprimida pel que passà el maig, com havíem d’assumir ara l’alta probabilitat d’un resultat nefast, pitjor que el que tinguérem l’abril [11.671 vots, un 2,25%], cosa que no faria més que incrementar el sentiment negatiu?”. La resposta la té clara: “No convenia” fer candidatura ateses les pèssimes circumstàncies que marcaven el context actual.
Però per què, aleshores, no intentà abans el PI un acord “de país”, tal com reclamava l’ASM, amb els dos Més —per Mallorca i per Menorca— i Esquerra Republicana? Segons explica Font, “en aquesta ocasió ni tan sols ens hem plantejat de veres que existeixi la possibilitat teòrica d’arribar a un acord d’aquestes característiques”. Conta el líder del PI que després de la negatives de Més a concórrer junts a les urnes a l’abril passat, igual que passà amb les convocatòries de 2016 i de 2015, no tenien ara cap dubte de quina hauria estat la resposta: “Tothom es cansa de ser menyspreat i Més ens ha menyspreat en tres ocasions, no calia donar-li la quarta opció per fer-nos el mateix, ja sabíem quina seria la resposta, així que ho deixàrem córrer des de tot d’una”. Conta Font que “el moment ideal per fer la candidatura ‘de país’ va ser el 2015, en aquella ocasió hauríem tingut l’oportunitat real, tangible, d’assolir un diputat que hagués romput la tradició política de representació balear a les Corts, n’estic absolutament segur, però Més s’estimà més donar-nos carabasses”. Després, “el 2016 i a l’abril d’enguany tornàrem a fer la proposta però ja sabíem què passaria. Ara senzillament ens hem cansat que ens diguin que no” i decidiren no fer l’oferta de coalició. “No passa res”, afegeix, “cadascú ha de fer el camí que creu que és el millor per als seus interessos, però em sap greu allò de 2015 perquè estic convençut que hauríem aconseguit el diputat”.
Sense possibilitats de cap coalició el panorama que se li obria al PI davant les eleccions de novembre era nítid: “o candidatura simbòlica o no presentar-nos”. Font reconeix que la qüestió va provocar discussions internes i que un sector era partidari de presentar candidatura per demostrar “que hi som”, però ell, amb el suport de la majoria de la direcció, posà “sobre la taula els comptes, que són els que són, no ens podem enganar al respecte: estam pagant el deute assumit per fer front al cicle electoral d’abril i maig, i el seguirem pagant durant almanco dos anys i mig més, i llavors estarem a un any i busques de les noves eleccions autonòmiques i locals de 2023, és a dir, que, per tant, ja haurem de fer racó per presentar-nos-hi; aleshores com podem pensar ara a incrementar el deute per anar a unes eleccions on no tenim res a fer i perjudicar-nos econòmicament per al 2023? No té sentit. En altres circumstàncies, com passava a l’abril, tenia lògica política presentar-nos-hi perquè dins del debat polític general i a un mes de les locals i autonòmiques no podíem deixar de ser-hi presents, però ara no”. I així ho va fer la majoria de la direcció i decidiren que no s’hi presentaran.
Tensió interna
Un altre aspecte polític, de caràcter intern, ha ajudat a prendre la decisió de no concórrer a Corts Generals. El PI, d’ençà de les eleccions de maig, viu una certa tensió interna fruit d’aquells resultats que varen ser analitzats com a “insuficients” i de la manca de consens a l’hora de concretar exactament quina ha de ser la definició ideològica que ha d’oferir a l’electorat en el futur.
Fins ara el PI ha estat refugi per a aquells que se senten còmodes en el regionalisme tradicional de caràcter de centre i dretà fins als que s’enquadren en el nacionalisme centrista i conservador. Han estat, i són, les dues ànimes fruit de la unió, el 2012, entre la Lliga Regionalista, liderada per Jaume Font, exdirigent del PP, i de Convergència per les Illes, partit fundat per Josep Melià després d’abandonar Unió Mallorquina. Aquestes dues noves formacions —l’una, regionalista centrista, i l’altra, nacionalista centrista— fracassaren a les eleccions de 2011: 12.295 vots (2,9%) per a la Lliga i 11.913 (2,8%) per a Convergència, amb cap diputat. La unió, cosida a través del centrisme, resultà ser un bon negoci als comicis de 2015: 34.060 sufragis (85) i 3 escons.
En acostar-se la cita amb les urnes de maig passat, la direcció estava convençuda que el partit obtindria un escó per Eivissa, alhora que per Mallorca consolidaria el tercer i que tenia esperances de sumar-ne un altre i, sobretot, que qualsevol majoria parlamentària passaria pel PI. Però res no es convertí en realitat: 31.290 vots (7,3%), els mateixos tres diputats i sense ser decisiu. I fruit de la decepció, les dues ànimes han emergit com a motiu, si més no, de discussió interna.
De portes enfora l’anàlisi de la direcció fou que el partit “ha aguantat bé” en un context marcat pel pes de la política espanyola, però internament tot d’una es palesaren dues interpretacions diferents que afectaven el bessó ideològic del PI. Per una banda, el sector nacionalista —que, per personalitzar, es pot identificar amb el de Josep Melià— considera que la línia seguida fins ara és la correcta i que no calen rectificacions ideològiques. Per l’altra, però, el grup regionalista —que prové del PP i que s’identifica amb Jaume Font— si bé no vol renunciar al nacionalisme “moderat” troba que per intentar créixer en el futur el partit hauria de posar més l’accent en el regionalisme i, sobretot, que no pot acollir cap opinió que el faci ser percebut com massa nacionalista o, encara menys, proper al sobiranisme, tal com considera que ha passat alguna vegada.
Font, quan se li demana sobre el particular, treu importància a l’assumpte: “No hi ha hagut agres discussions entre en Pep [Melià] i jo, ni molt manco bregues, tal com s’ha dit” a la premsa local, si bé reconeix que “és evident que per a un sobiranista el seu lloc no és el PI, perquè no som ni volem ser un partit sobiranista, però no vull perdre gens de temps en aquestes coses, ens hem de centrar a enfortir el partit i en això estam fent feina”.
Entre la situació econòmica, les altes probabilitats de no superar el resultat d’abril i, a més, la tensió interna, el PI ha decidit, en fi, no presentar-se a les eleccions generals.