El gènere fantàstic i de terror ha deixat de ser una zona ombrívola només apta per a freaks, rarets i solitaris. O així es deia quan vivia soterrat a les catacumbes del cinema comercial, bandejat per poc consistent i per bèstia, i difamat per no ser, tampoc, del club exclusiu del cinema d’autor. Però les tornes han canviat, i el fantàstic marca el ritme de la cinematografia actual. De la més irreverent i arriscada a la més comercial.
Com a gran exemple, el curs que encara vivim, un 2019 que suposa la consolidació definitiva del nou paradigma a nivell mundial: les estrenes més esperades són del fantàstic —enguany haurem viscut els fenòmens planetaris d’Avengers: Endgame i del novè episodi de Star Wars—, les joies de culte bussegen en les diferents cares del terror —Us, Midsommar o la propera Doctor Sleep, continuació d’El resplandor— i la ciència-ficció viu un moment pletòric —Ad Astra o Glass, del comercialment renascut M. Night Shyamalan, un dels grans genis de l’era moderna—. Totes les vessants possibles (terror, ciència-ficció, superherois, fantasia canònica) el converteixen en el gènere més influent, en el lloc des d’on tot gravita, on hi ha més rendiment recaptatori, més novetats i reclams, i el que genera més expectatives.
Si fem una repassada a les pel·lícules més taquilleres, només podem constatar-ho, amb títols com Spider-man: Lejos de casa, Capitana Marvel o It: Capítulo 2 o la nova versió d’El muñeco diabólico. Però no és, només, un èxit comercial. Aquest pou de perversió, sang i cridòria ha passat a ser, també, per a paladars exigents i erudits, i en aquest punt ha creat la màxima controvèrsia possible (cal distingir entre “cinema elevat” i un altre de “consum ràpid”, pel que fa al terror i el fantàstic?). El darrer Lleó d’Or del Festival de Venècia ha estat per a El Joker —actualment a la cartellera com el darrer gran títol que cal veure— i Parasite, del coreà Bong Joon-ho, un dels mites del gènere, ha estat reconegut amb la Palma d’Or a Canes. Eppur si muove.
A això, cal afegir-hi els èxits a escala planetària de sèries pròpies del fantàstic com Joc de tronso del terror com La maldición de Hill House, el revival i reivindicació de l’univers creatiu d’autors abans vilipendiats com Stephen King, i el talent i reconeixement d’autors nous que es valen del gènere per parlar-nos d’una societat amb traumes, pors i massa dubtes sobre la seva pròpia realitat malaltissa: de Jordan Peele (autor de la multiinterpretativa Us, que s’afegeix a l’èxit —nominació a l’Oscar inclosa— del seu debut, Get Out) a Ari Aster (director d’Hereditary i de Midsommar, un dels grans hits de l’aclamada onada de folk horror, amb detractors i devots, acèrrims en els dos casos), passant per Robert Eggers (que enguany ha presentat a Sitges la clarobscura The Lighthouse, amb el duel interpretatiu entre Willem Dafoe i Robert Pattison, i de qui encara recordem el seu pas pel festival amb La bruja) o David Robert Mitchell (amb It follows i, sobretot, la fascinant Under the silver lake), sense oblidar-nos de grans estrelles com James Wan (creador de la saga Saw i de l’univers en expansió d’Expediente Warren). El bo i millor de la nova autoria, de la creativitat desacomplexada, de la innovació i del risc. Impensable fa tres dècades.
Sitges, molt més que un festival
A aquesta nova centralitat cal sumar-hi l’èxit d’un dels grans esdeveniments que se celebren al país, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya–Sitges. Molt més que un festival, refermant que el cinema de gènere és més influent que mai com a via d’escapament, però també de reflexió, en una doble pulsió lúdica i cinèfila que ha sabut conviure magistralment a l’essència fundacional d’un certamen fet per a delectació de gurmets exquisits, però, sobretot, per a ulls àvids de sang i fetge, de sorpresa, de lleis que posin en suspensió la versemblança.
Un festival que s’ha fet gran a força de no descuidar mai els fans, de fer-los sentir part d’una comunitat especial i essencialment freak i, no obstant això, poderosíssima. Tant com per fer possible aquest canvi de paradigma. Aquest és el secret d’un èxit que arriba en una 52a edició que tenia molt difícil mantenir el nivell superlatiu dels darrers dos anys i que enguany ha posat el focus en els mons postapocalíptics, en homenatge a la celebració dels 40 anys de l’estrena de Mad Max (George Miller, 1979).
Els grans moments de Sitges han passat pel visionat de l’esmentada The Lighthouse, de Lux Aeterna —d’un dels enfants terribles més estimats pel festival, Gaspar Noé—, de Color out of space —esperada adaptació d’un dels relats més icònics d’H.P. Lovecraft, a càrrec de Richard Stanley i amb Nicholas Cage–, però també amb d’altres films que han fet forat per una proposta sòlida, coherent i innovadora, com El hoyo —el debut de Galder Gaztelu-Urrutia i la gran triomfadora, i sent una de les cinc òperes primes presentades en secció oficial, amb una proposta crítica i contundent en matèria social, amb bon discurs i breus tocs d’un humor cru i afinadíssim—, Ventajas de viajar en tren —un film de ritme sorprenent, agilitat en la mixtura de gèneres i d’història fragmentada a la manera de les nines russes, dirigit per Aritz Moreno i amb un repartiment de luxe on hi ha Luis Tosar, Ernesto Alterio, Belén Cuesta, Macarena García, Javier Botet i Quim Gutiérrez—, l’entretinguda i desaforada Noche de bodas (Ready or Not), l’angoixant i descoratjadora The Lodge, la sensibilitat animada de J’ai perdu mon corps, la bogeria cinèfila de Le Daim, o El camino: a Breaking Bad movie, la pel·lícula que continua el relat de la mítica sèrie just on va acabar, amb el personatge de Jesse Pinkman (Aaron Paul) com a protagonista després del darrer capítol emès. Produïda per Netflix, el format domèstic en streaming ha estat un dels destacats en la programació i en el gruix discursiu del certamen .
La revolució del cinema en línia
Polèmiques festivaleres a banda —Canes ha tornat a negar la participació dels films produïts per Netflix, per segona vegada consecutiva—, Sitges viu amb tota naturalitat l’auge de les plataformes de visionat domèstic. Com declarava Ángel Sala, director del festival, l’streaming no amenaça “en absolut” el cinema: “pot significar una evolució positiva en tots els camps” i pot suposar un gran actiu “en la formació de nous espectadors”. El posicionament es veu clarament en l’aposta de programació, amb una gala inaugural protagonitzada, precisament, per un film de Netflix, Into the tall grass, adaptació d’un relat de Stephen King i amb la direcció de Vicenzo Natali, recordat pel seu pas —i triomf— el 1998 amb Cube.
El film reprèn la idea d’ofec en un escenari d’on sembla impossible escapar. De bona premissa i primera part interessant, addictiva i frenètica, la història decau al darrer tram, amb viaranys que no acaben de satisfer l’espectador més diletant. Més enllà de l’estrena, cal destacar el bon moment de la secció Serial Sitges, amb cinc projeccions televisives: la segona temporada de The Terror: infamy i la sèrie documental Visionaries: Eli Roth (AMC); la nova adaptació de la novel·la d’H.G. Wells La guerra de los mundos i tres episodis de Capítulo 0 (Movistar+); i la sèrie Terror.app, de la plataforma audiovisual Flooxer, d’Atresmedia.
Convidats de primera i un Lannister esquiu
El festival ha comptat amb la presència de noms destacats com Sam Neill, Patrick Wilson, Aaron Paul, Maribel Verdú, Olga Kurylenko o Asia Argento. Però qui més expectaves havia creat era un nom, el de Nikolaj Coster-Waldau, el conegudíssim Jamie Lannister de Joc de Trons, històrica triomfadora dels darrers premis Emmy. L’actor danès ha presentat Suicide tourist (Jonas Alexander), un film d’excessives ínfules pretensioses on l’actor canvia totalment de registre. En la seva compareixença davant dels mitjans, Coster-Waldau es va mostrar esquiu i eixut, i arribà a afirmar —en una roda de premsa de tocs inesperadament surrealistes— que Joc de trons havia estat “una feina més”. Cop de carpeta a l’assumpte, sense dilacions ni miraments.
Una resposta que contrasta amb l’esforç que fan molts dels directors i artistes per ser al festival. “Quan per als altres el somni són els Oscar o Canes, jo estic complint el somni de ser a Sitges”, deia al públic Juan Diego Escobar Alzate, el director de la pel·lícula colombiana Luz abans del passi matinal. I això és Sitges, ras i curt. Una il·lusió que sobreposa fites molt més altes al sol fet de ser-hi, de viure-ho, de formar-ne part. Un festival amb una especialitat que el temps i la conjuntura han acabat convertint en un assumpte troncal de la cinematografia del moment. No en tingueu cap dubte: cal apro