Déu intoxicat relata la Barcelona de postguerra

Deia Adrià Pujol Cruells en una entrevista en Catalunya Ràdio que ja ha passat prou temps des de la Guerra Civil per “poder riure a l’engròs”. I és cert. Fa alguns anys, de fet, que la guerra i la postguerra han pogut ser cartografiades en clau d’humor, potser amb retard (pensava, a bot i volea, en La vaquilla, de Luis García Berlanga o en ¡Ay, Carmela!, de Carlos Saura), però per raons òbvies, en la literatura de l’Estat espanyol no ha existit l’equivalent a un Giovanni Guareschi, posem per cas. Hi havia, com recorda Pujol en el llibre, La Codorniz i les seues genialitats: “Reina un fresco general que proviene de Galicia”. 

Amb tot, ha predominat el to solemne, greu, la immersió en la tragèdia. Perquè aquell període, sent justos, no va ser una broma. Però a força d’insistir en el mateix to, la temàtica també es desgasta.

Per això és tan saludable i necessària la mirada esbojarrada i generacional d’Adrià Pujol, la translació a aquella època i al format novel·lístic de les seues virtuts com a narrador. En Míster Folch trobareu la causticitat marca registrada, la capacitat per extraure petroli del costumisme i, per sobre de tot, segurament, un maneig exuberant i sense complexos de la llengua, una torrentera de girs (“el trio es vitroceramitza”, per expressar furor veneri), locucions, digressions i ocurrències, com ara els versos i les cançons intercalats que remeten, per osmosi recent, a l’obra inclassificada de Josep Pedrals, a qui s’invoca a través d’El Furgatori. 

Una narrativa vibrant, llegidora i enjogassada, amb frases curtes i punyents i una capacitat molt planiana (l’aire de l’Empordà, sí, però també haver llegit com un cabró: Pla i a molts altres) per radiografiar els personatges amb alè literari i mala bava, com ara quan se’ns presenta el malvat de la funció: “L’amo de la finca, el senyor Folch és un home rumbós, vidu d’or, col·laboracionista, il·lustrat de baixa estofa, manefla de cafè de les Rambles, politicastre per afició, puter, mecenes del mal gust, negrer i amic del tercer marquès de Comillas, sudorípar, addicte a la Parrilla del Ritz —i d’alè brau”.

Per fer això amb solvència cal molt de talent. Fa una mica de mandra pensar que Pujol podria fer escola, perquè els èmuls estan abonats al fracàs. El llibre hauria d’anar acompanyat d’una faixa amb l’advertència: nens i nenes, no intenteu fer això a les vostres cases. O com explicava en la ressenya del llibre Vicenç Pagès, amb el bisturí de seccionar veritats, “no és barroc qui vol, sinó qui pot”.

Aquest barroc amb causa té també una inventiva notable. Un dels trets distintius del llibre és la reformulació del narrador omniscient vuitcentista a través de l’única entitat que, com aclaria l’autor, “ho sap tot  i ho veu tot: Déu”. Clar que per ajustar el fixatge diví al discurs ens trobem un Déu enjogassat, postmodern i, com ha aclarit l’autor, “enverinat i intoxicat”. Una divinitat que ens parla de David Bowie i Marilyn Manson i que podríem imaginar fent-se cerveses a L’(H)original.  

En realitat, Pujol Cruells fa el que fan tots els autors que empren aquest recurs, posar-se la vestimenta divina, però el joc posa al descobert la (relativa) impostura del procediment i, de passada, reforça la càrrega humorística i saltimbanqui de la novel·la. Dit això, els bons artefactes humorístics també despullen la realitat, de vegades amb una eficàcia més gran. I entre ocurrències i pinzellades (el mot és seu) “pintorequistes”, el relat no oblida deixar sobre el llenç traços  amb el cinisme d’una època en la qual Barcelona “és del color de les mortalles”, amb la violència estructural contra les dones i els dissidents, la por, les extorsions i les tortures. Fins i tot s’hi passegen personatges històrics com José Maria Pemán, Luis Carrero Blanco (“aquell precursor del parkour amb cotxe”), el mateix Francisco Franco o el gimnasta Joaquim Blume.

Míster Folch coixeja al meu parer en el gruix central de la història, en la trama sobre els poders sobrehumans del protagonista que condueixen a un final piroplàstic però poc convincent. És una idea esbojarrada, a joc amb el conjunt, que no podem explicar sense estripar l’argument, però potser manca l’ofici novel·lístic que permet arrodonir i lligar els fils. O, tal vegada, estem demanant a l’autor ser el tipus d’escriptor que no vol ser. I no cal. 

La lectura de Míster Folch produeix l’efecte d’algunes novel·les de Francesc Trabal: el procés és tan plaent, tan boig,  fa tanta ràbia arribar al final, que els hipotètics pecats fan de bon perdonar.