Mr. Robot va decidir fa temps triar el camí difícil. La sèrie va arrencar posant l’audiència del costat del seu protagonista, un hacker decebut amb el funcionament del món modern i decidit a fer alguna cosa al respecte. El discurs d’Elliot Anderson va saber reflectir en pantalla bona part de la frustració de molts espectadors, independentment de si s’adherien o no al discurs antisistema del personatge, en els anys posteriors a la crisi econòmica global de 2008. El hacker, interpretat per l’ara oscaritzat Rami Malek, observava la impunitat de les grans corporacions i com aquestes havien sortit indemnes de la crisi mentre els ciutadans l’estaven pagant amb mesures d’austeritat i, a través d’una veu en off que parlava directament a l’audiència (“hello, friend”) es guanyava la seva confiança i li prometia una venjança. Una revolució que va arribar al final de la primera temporada, amb aquella imatge de l’Elliot alçant els punys enlaire, assaborint la victòria. Com deia, en aquell punt la sèrie va triar el camí difícil. I en comptes d’elaborar un discurs reconfortant, i probablement naïf, sobre els actes revolucionaris, va començar a elaborar-ne un altre d’amarg, profundament depriment i molt més realista.
Mr. Robot
Creador: Sam Esmail
Repartiment: Rami Malek, Christian Slater
Temporades: 4
Canal: Movistar
Les bones intencions del revolucionari no garanteixen que no acabi esdevenint una eina del sistema, facilitant els seus propòsits sense voler-ho. Les grans corporacions i els homes de negre que les governen sempre acaben trobant la manera de situar-se al capdamunt de la piràmide social. I amb aquesta idea al cap, el guionista Sam Esmail va preparar la caiguda d’Elliot Anderson. L’1% de privilegiats, que ara adoptaven una cara menys nebulosa en la figura de Whiterose, van trobar la manera d’utilitzar l’acte revolucionari del protagonista per als seus propis beneficis. La segona i la tercera temporades de Mr. Robot van conduir el personatge per una espiral de confusió, dubtes i autodestrucció que van servir a la sèrie per aprofundir en el conflicte interior d’un protagonista dividit en dos i ancorar el motor de la sèrie en el seu procés d’expansió. La combinació entre totes dues coses no sempre va resultar del tot reeixida i, sobretot a la segona temporada, es va perdre el rumb, especialment en comparació de la primera temporada, que tenia el mèrit de ser complexa però amb un objectiu clar.
Aquesta claredat ha tornat amb la quarta i última temporada, que s’ha estrenat a Movistar. El primer episodi (a partir d’aquí spoilers) arrenca amb l’assassinat de l’Angela, una escena abrupta que redefineix l’objectiu de l’Elliot: venjar-la eliminant Whiterose. Ho vol fer atacant el seu cor (el seu capital econòmic) i l’objectiu dels últims episodis serà veure si se’n surt. Per deixar clar que es torna a la claredat narrativa dels inicis ens han ofert una escena de xantatge que s’emmiralla en la del primer episodi (així és com vam conèixer l’Elliot). El personatge ja no és el mateix, és clar. Ara està tancat en si mateix i no ens parla via veu en off. Estilísticament, Mr. Robotcontinua sent una de les sèries amb més personalitat de la televisió. Després de fer Homecoming és evident que Sam Esmail està més segur que mai del seu estil visual. La imatge de l’Elliot sent arrossegat mentre sona “Don’t Worry Be Happy”és senzillament magnífica. El creador de la sèrie es reserva un petit paper a l’episodi clavant una injecció a l’Elliot (que resulta no ser letal). Veurem si al final acaba matant al personatge o queda una escletxa per a l’optimisme dels que volen creure que la revolució és possible.