Si Galileo Galilei s’aixequés de la tomba i pogués assimilar els darrers avenços en el coneixement de les estrelles, sentiria una barreja d’alegria i estupor. La descoberta de noves galàxies —cada vegada més immenses i llunyanes— converteix la terra i el sol en engrunes de no res. Els científics plantegen la possibilitat que algun dia remot es fusionin les galàxies i es produeixi l’apocalipsi final —si abans els humans no devastem el planeta. El cert és que, com més coneixem els enigmes de l’univers, més anguniosa resulta la pervivència de la humanitat.
Abans que es faci fosc
Autor: Hattie Naylor
Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho
Direcció: Pep Pla
Teatre Lliure, Espai Lliure, 3 d’octubre
Abans que es faci fosc de Hattie Naylor, dirigida per Pep Pla, neix de la fascinació que generen les estrelles i n’entona un elogi carregat d’inquietud. Una astrònoma, Anna, explica amb passió la gènesi i l’evolució dels universos coneguts. De petita, es quedava bocabadada mirant els estels en les nits clares, lluny de la ciutat. De gran, relata com els humans som fets de pols còsmica derivada del big bang —un accident sideral fortuït— i divulga amb intel·ligència i entusiasme les noves recerques en astronomia.
Naylor entreteixeix la “lliçó magistral” sobre l’univers i la vivència íntima d’Anna. En el primer cas, fa viatjar l’espectador pel cel i descobrir galàxies com Andròmeda, la més visible de la terra estant, o fenòmens com els anomenats “forats negres”. La vastitud de les galàxies que envolten la Via Làctia impressiona i fa pensar en la vanitas vanitatis del món. En el segon, assistim a la gradual ceguesa irreversible que afecta Anna a causa d’una malaltia ocular. A les dificultats per poder continuar fent la feina, s’hi afegeix la impossibilitat de tenir cura —com a mare soltera— de la seva filla Maria, de 6 anys, a qui inculca també la passió pels astres.
Míriam Iscla sap transmetre molt bé l’admiració vocacional d’Anna per l’astronomia i el suplici provocat per la pèrdua escalonada de la vista, que impedeix que pugui contemplar-les i sobretot veure la seva filla. En un llarg monòleg, Iscla guia l’espectador pels confins del firmament i, de tant en tant, conversa amb Maria, amb els pares pel mòbil o, de manera més circumstancial, amb altres persones. Ben conduït, el seu soliloqui amb veus suposa un autèntic tour de force, que atrapa el públic, perquè la seva interpretació és franca i propera.
Malauradament, el text de Naylor no encerta a conciliar els dos mons i registres que entrellaça: la divulgació dels coneixements astronòmics i les escenes de la vida quotidiana. Si més no, per dues raons. D’una banda, la immersió dramàtica en la intimitat de la protagonista es trenca de cop amb les explicacions científiques, més distants, sobre els secrets recòndits de l’univers. De l’altra, el lligam de sentit entre la ceguesa física d’Anna i la seva lectura astronomicometafòrica sembla agafat per la punta dels cabells.
Amb un desplegament tècnic notable, l’espai escènic es transforma a estones en un planetari inundat d’imatges fascinants del cel estrellat o de l’espai sideral. També es creen atmosferes luminicosonores enlluernadores. En les escenes de la vida diària, l’espiral d’una galàxia pintada al terra il·lustra el deliri d’Anna per l’astronomia i en metaforitza la ceguesa progressiva. Un viatge que fa l’efecte que vol ser un símil esverador del coneixement de l’univers: com més en sabem, més sembla que ens acostem a l’extrema foscor.