Parlant de romanitat, Sagunt és indefugible. Si hi ha una població amb uns vestigis romans més notoris, és aquesta. Arse per als ibers, Saguntum per als romans, Morvedre a l’Edat Mitjana: és probable que als saguntins actuals se’ls poguera aplicar la frase que va proferir Churchill per als Balcans: produeixen més història de la que són capaços de digerir.
Qui no coneix l’episodi èpic del suïcidi col·lectiu dels saguntins davant Anníbal? A més d’una èpica de molts quirats, però, Sagunt ens ha proporcionat monuments com el seu ara ruïnós castell o un teatre romà que domina la ciutat i la comarca.
El teatre, en efecte, és un exemple rigorós dels principis clàssics de l’arquitectura romana: firmitas, utilitas i venustas. Com tants altres teatres romans —que seguien la modèlica pauta hel·lènica- la seua ubicació va aprofitar el pendent de la muntanyeta del Castellet. Consta de les tres parts clàssiques d’aquesta mena de monuments: orquestra (semicercle central), cavea (on seien els espectadors) i escenari. Va ser construït als peus del castell i de l’antic fòrum romà i integrà la trama urbana de Sagunt en temps de l’emperador August. La seua orientació nord-est no és casual. Tot mirant cap a la vall del Palància s’estalvia els vents calorosos de ponent i de migjorn, i pot aprofitar els més frescos de tramuntana i de llevant.
Cap al segle X les cròniques àrabs en parlaven com “d’un palau de gran bellesa”. Cal pensar, doncs, que l’escena estava integrada per columnes amb una decoració minuciosa. Sembla, però, que aquest conjunt va ser destruït durant la guerra de les Germanies, al segle XVI. Per si la tasca del temps no fora prou demolidora, al XIX, amb la contesa napoleònica, el teatre va sofrir noves calamitats: una part dels seus carreus van anar a parar al castell; la part més elevada, al seu torn, va ser arrasada perquè dificultava les tasques defensives.
Tot al llarg dels segles, fet i fet, el teatre fou utilitzat com a pedrera per a grans obres a la ciutat de València, entre les quals cal citar el Miquelet, el Palau de la Generalitat o Sant Miquel dels Reis. Al final, però, li arribà l’hora de la conservació: fou el primer edifici declarat Monument Nacional d’Espanya, l’any 1896. A pesar que al llarg del segle XX s’hi van succeir les operacions de rehabilitació, als anys 90, una proposta de restauració integral pilotada pels arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli (especialistes en intervencions en monuments romans) va desencadenar una llarga, agra i destrellatada polèmica que va durar vint anys.
Però Sagunt no s’acaba ací: cal recórrer amb calma el seu nucli antic, amb fites com l’església del Salvador i l’arxiprestal de Santa Maria, sense oblidar, però, l’antic barri jueu, que s’estén als peus del teatre i inclou l’única necròpolis hebrea del País Valencià (ja que la de València, l’altre gran centre neuràlgic de la jueria medieval, va desaparèixer).
Després la Via Augusta canònica seguia cap a València, però un ramal tirava cap a Sogorb i la vall del riu Palància. Entre Sagunt i València la Via comunicava les dues principals ciutats romanes d’allò que amb els segles seria el País Valencià. Si el viatger agafa el tren en la primera població citada en direcció a la segona, assistirà a una transformació prodigiosa del paisatge. Els amplis tarongerars de la Plana, que han trobat continuïtat al Camp de Morvedre, van transformant-se imperceptiblement, així que ens acostem a València, en la geometria arran de terra de l’Horta.
Si hi ha un topònim emblemàtic en aquesta llarga passejada entre Sagunt i València, sense dubte és el Puig. Tot de monuments de bona visita (el Reial Monestir de Santa Maria —amb el Museu de la Impremta a l’interior—, la Cartoixa d’Ara Christi, el Castell de Jaume I, l’ermita de Sant Jordi, la Torre de Guaita…) s’amunteguen al terme d’aquest municipi situat a la part més septentrional de l’Horta de València. Oscil·lant entre els contraforts de la serra Calderona i la platja, el Puig és conegut sobretot per haver sigut la base de l’exèrcit de Jaume I en la conquista de la capital, al segle XIII. La batalla subsegüent, celebèrrima, va propiciar la realització del Retaule de Sant Jordi, de Marçal de Sax, ara custodiat (valga la metàfora!) al Victoria & Albert Museum de Londres. Fins allí em vaig acostar, encuriosit, un lustre enrere. El retaule gòtic valencià més famós es troba en la mateixa sala on s’exhibeixen els cartons conservats que va fer Rafael Sanzio per als tapissos dels Fets dels Apòstols a la Capella Sixtina (un cartó, per als no familiaritzats amb la terminologia artística, és un dibuix en gran que fa un pintor com a model per ser executat al fresc, en tapís o en mosaic). La sala, enorme, fa contrastar precisament les obres de Rafael amb la pintura del de Sax. També hi ha qui diu que l’autor del retaule, en realitat, no seria ell (tal com va proposar Chandler R. Post als anys 30), sinó Miquel Alcanyís, almenys en el cas de les escenes centrals, les més impactants i conegudes. Tot podria ser...
Però ara ens endinsem en l’Horta. Aquesta ubèrrima superfície cultivada, que a Azorín el feia pensar en Grècia i a Blasco Ibáñez en la història de Caín i Abel, ha patit en les últimes dècades una forta regressió —que a hores d’ara sembla aturada. S’havia reduït, segons càlculs de la Universitat Politècnica de València, a menys de la meitat en els vint anys anteriors a la revocació de les polítiques més rapinyaires. La pressió conjunta de la gran ciutat, per un costat, i del rosari de pobles que la circumden provoquen la regressió hortícola. Les grans infraestructures, d’altra banda (carreteres i autovies, i més recentment la línia ferroviària d’alta velocitat), van compartimentant el terreny i aixecant muralles sovint dissuasives. La densitat de població (que Joan Fuster, en El País Valenciano (1962), comparava amb la dels deltes del Nil i del Ganges), l’expansió urbanística, les necessitats logístiques (especialment a la zona del port) i la invasió de les vies de comunicació modernes estan a punt de posar fi a l’espai amb què s’ha identificat, de manera primordial, la substància més palpable del País Valencià. Són els tòpics que el lector reconeixerà fàcilment: la llauradora, la terra de les flors, la llum i l’amor, la fertilitat llegendària, la riquesa secular, l’herència àrab…
Ara ens aniran eixint al pas diferents pobles on el viatger hauria de fer parada i fonda, segons el meu criteri. A un tir de pedra del Puig hi ha Massalfassar i la Pobla de Farnals. L’origen del primer d’aquests municipis se l’ha volgut buscar en un gran mas que podria haver sigut d’època romana (si no anterior). A pesar que el seu terme limita amb la mar, les activitats tradicionals al poble han estat relacionades estrictament amb la terra: el conreu de l’arròs a l’antiga marjal (avui dia un polígon industrial), vinyes, oliveres, forment, cotó i, finalment, la triomfant taronja. Massalfassar ha destacat tradicionalment per la gran afició que hi ha entre les seues gents a la pilota valenciana.
Quant a la Pobla de Farnals, aquesta població sí que s’aboca totalment a la seua façana marítima. Una platja meravellosa de més de dos-cents metres de longitud i setanta d’amplària fa les delícies de veïns i —sobretot— visitants, que també hi aprecien un amanós port esportiu. El viatger colpit per la circumstància monumental no hauria de faltar al davant de l’església de Sant Josep, construïda el 1737 i reformada el 1887. El seu interior alberga interessants llenços dels segles XVII i XVIII.
És el moment, fet i fet, de fer cap a Alboraia. Dir Alboraia és dir, naturalment, orxata. És ací on trobem la delicada visió dels camps de xufa, que propicien la beguda valenciana més universal. La xufa, de fet (el producte de la planta Cyperus esculentus) és el producte vegetal més destacat en una quinzena de localitats de l’Horta Nord, però les condicions climàtiques i les característiques de la terra el fan excel·lir en aquest municipi separat ja de la capital tot just per una avinguda. Sembla que l’origen de l’orxata cal buscar-lo entre els àrabs: com l’islam prohibeix l’alcohol, entre els fidels d’aquesta religió es va popularitzar el consum de la llet de la xufa. E si non è vero… Avui dia, es pot prendre en multitud d’establiments tot al llarg del municipi, bé en la versió tradicional (Daniel) o bé amb varietats ecològiques i experimentals (Sequer lo Blanc, L’Obrador de Bou).
En general, la pervivència de l’Horta —aquest espai únic— és desigual. L’Horta Sud està en un estat més precari que l’Horta Nord. Si girem cap a l’oest, trobarem que per exemple a Picanya es conserva bé la zona cultivable. Aquest és un poble d’11.000 habitants que compta amb 770 hectàrees de terreny pla, en bona part de conreu. Precisament per fomentar la descoberta de l’entorn i el patrimoni, i també per disfrutar de la bona música, hi ha nascut fa poc el Festival dels Horts. Ubicat a l’Hort de Montesinos (casa senyorial construïda el 1904), aquest festival uneix música clàssica i exquisidesa gastronòmica o, tal com ells ho publiciten, “música de cambra amb sabor a terra”. El viatger, amant de la música, del bon menjar i de les sensacions sinestèsiques, ja sap on recalar indefectiblement.
Després, si vol contemplar una visió històrica dels oficis hortolans haurà d’anar al Museu Comarcal de l’Horta Sud “Josep Ferrís March”, a Torrent. Aquest espai, localitzat en una antiga casa de llauradors i inaugurat l’any 2000, es nodreix amb aportacions del veïnat. Hi podem fer-nos una idea de com era la vida d’un servidor de la terra fins a l’adveniment de la modernitat.
D’altra banda, si el viatger és un caminant impertèrrit, hi ha dues rutes molt recomanables per fer a peu sense eixir de l’Horta: endinsar-se, des d’Alboraia, pel barranc del Carraixet, o bé eixir de València per la Via Xurra, que discorre per l’antiga via fèrria en direcció a Aragó. Hi ha 45 quilòmetres entre la desembocadura del barranc al nord d’Alboraia i el seu naixement a Gàtova, al vessant sud de la serra Calderona. La Via Xurra, al seu torn, compta amb quinze quilòmetres asfaltats que travessen Alboraia, Almàssera, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Massalfassar, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol.