Kim Holmén deixa el cotxe i fa l’últim tros a peu. Riuets d’aigua del desglaç travessen la terra i la converteixen en fang, que queda enganxat a les sabates.
El seu acompanyant porta un fusell a l’espatlla per protegir-se dels ossos polars afamats, afectats pel canvi climàtic. Però no és això el que fa por a Holmén.
Kim Holmén dirigeix l’Institut Polar de Noruega a les illes Svalbard, un arxipèlag situat a l’oceà Glacial Àrtic. El perill que el preocupa és molt a prop, sota les soles de les seves botes.
Holmén porta una jaqueta folrada, un gorro de punt rosa i la barba llarga. És un científic excèntric preocupat pel clima àrtic. “Aquí és on canvia primer el clima, on canvia més i on ho fa amb més rapidesa, i això té repercussions per al món sencer”, diu Holmén.
A causa de l’escalfament del planeta, aquí les temperatures pugen el doble de ràpid que la mitjana global. Des del 1971 la temperatura mitjana a l’arxipèlag de les Svalbard ha augmentat quatre graus; a l’hivern fins i tot set graus. A tall de comparació, al gener a Berlín la temperatura mitjana no seria de dos graus sinó de nou. La diferència entre l’hivern i la primavera.
Holmén arriba a un turó pla. El seu acompanyant obre la tapa d’una caixa de fusta estreta que sobresurt de terra. A dintre hi ha cables, bateries i un sensor que arriba fins a deu metres de profunditat. L’aparell mesura la temperatura del sòl com un termòmetre per a la febre.
Les Svalbard són un arxipèlag, una zona àrida i solitària entre l’Atlàntic i l’oceà Glacial Àrtic, més o menys a mig camí entre Noruega i el pol nord, amb muntanyes abruptes i glaceres mil·lenàries. Hi viuen una mica menys de 2.500 persones, hi ha un hospital, un centre d’investigació científica i uns quants bars.
Quan Holmén va arribar aquí fa trenta anys, a l’estiu els sòls es desglaçaven fins a un màxim d’un metre de profunditat. Ara s’arriba a 1,70 metres. I el mateix passa a totes les regions àrtiques.
Holmén ha estudiat durant tota la seva vida el clima de les zones gelades –a Sibèria, a Groenlàndia i a la remota Antàrtida– i sap per què el desgel és un problema.
El 24% de la superfície terrestre de l’hemisferi nord –una superfície més gran que Rússia– té un subsòl més o menys glaçat. Als sòls de permagel hi ha emmagatzemats fins a 1,6 bilions de tones de carboni –arbres i animals morts, herba marcida–, aproximadament el doble del que hi ha actualment a l’atmosfera.
Si el sòl es desglaça, es produeixen processos de descomposició i s’alliberen gasos d’efecte hivernacle. Si això passa en gran quantitat, es potencia el canvi climàtic: els gasos addicionals fan pujar la temperatura mundial, es desglacen més superfícies, s’alliberen encara més gasos i la temperatura continua augmentant. Els científics en diuen efecte de retroalimentació.
Holmén sap que els sòls ja s’estan desglaçant. El que no sap és si el procés ja ha arribat a un punt d’inflexió. Hi ha indicis que ho fan pensar.
I el que això significaria per a les persones ja es pot experimentar avui dia a Spitsbergen, una de les illes Svalbard. Els habitants de l’illa ja breguen amb un clima que està totalment descontrolat.
Dos dies abans de la visita a l’estació de mesura, Holmén i una colla de joves científics pugen a una barca amb un buc i un forabord resistents. Els núvols floten baixos damunt el fiord. De fet, ja fa estona que voldria ser a casa, però el temps s’ha revoltat. Holmén aprofita l’ocasió i ensenya als científics les conseqüències del canvi climàtic de prop.
L’investigador de les zones polars no tan sols sembla un excèntric, la seva família també ho és. La seva besàvia, temuda per la seva capacitat d’imposar-se, va ser una de les primeres dones que va obtenir una titulació acadèmica a Finlàndia. El seu pare va néixer en una comunitat utòpica al Paraguai. I ell ha arribat a ser director internacional de l’Institut Polar de Noruega i ha assessorat la reina del país, l’ex-secretari general de l’ONU Ban Ki-moon i la ministre de Ciència alemanya, Anja Karliczek.
A l’esquerra, Holmén assenyala un paisatge abrupte, l’illa de Blomstrand; a la dreta, la seva mà apunta cap a una fràgil paret de glaç, la glacera de Blomstrand. Entremig, aigua. Abans, explica Holmén, la glacera i l’illa estaven unides per una superfície de gel transitable, per això la gent de Spitsbergen es pensava que Blomstrand era una península. S’hi podia arribar a peu. “Encara recordo el dia, el 1992, que, mentre érem a la cantina, va entrar un jove i va dir que havia passat per primer cop amb una barca pel mig de l’illa i la glacera”.
De cop i volta se sent un crec que ve de la dreta. Un gran fragment de glaç cau a l’aigua, com si volgués recalcar les paraules del científic.
A Spitsbergen i a l’oceà Àrtic la crisi climàtica ja fa temps que no és cap debat abstracte. Les conseqüències de l’escalfament global aquí són visibles. En grans extensions de les regions àrtiques, que durant mil·lennis havien estat glaçades, ara s’hi desfà el gel. L’oceà Glacial Àrtic, que abans a l’estiu estava gairebé del tot glaçat, és accessible amb vaixell. El setembre del 1980 el glaç marí tenia una extensió de més de 7,9 milions de quilòmetres quadrats; el mes passat només en quedaven 4,3 milions. El problema és que les resplendents superfícies de gel fins ara reflectien gairebé completament l’energia solar cap a l’univers. Si aquestes superfícies es fonen, l’aigua i la terra absorbiran l’energia i s’escalfaran. Els pronòstics apunten que a l’estiu aviat podria no quedar gens de glaç a l’oceà Glacial Àrtic; precisament quan els rajos de sol toquen la regió nit i dia, per la qual cosa les temperatures pujaran encara més.
L’efecte de l’anomenada amplificació polar també pot fondre cada cop més de pressa els sòls amb permagel.
I això també es pot observar en altres llocs del cercle polar àrtic: a Sibèria, al Canadà, a Alaska i a Groenlàndia. Grans extensions de la tundra siberiana es van estovant cada cop més, els sòls es descomponen i s’allibera CO2 i metà.
En altres indrets s’acumula metà sota la superfície terrestre i l’encorba de tal manera que sembla que tingui la verola. Com a gas d’efecte hivernacle, el metà és encara més perillós que el diòxid de carboni.
El 2013, quan a Sibèria va encendre’s una gran bombolla de metà, l’explosió es va sentir a cent quilòmetres de distància. Els científics canadencs han fet sonar l’alarma perquè allà el permagel s’està fonent setanta anys abans del que es preveia. Al mateix temps l’augment de les temperatures fa incrementar el perill d’incendis. L’any passat els incendis van arrasar extensions de terreny al Canadà, Alaska, Groenlàndia i Rússia. “L’abast i la freqüència dels focs no tenen precedents en els últims 10.000 anys”, escriu el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic.
Al fons de l’oceà Àrtic hi ha emmagatzemats 50.000 milions de tones de metà congelat. Si s’alliberen de cop, les temperatures mundials augmentarien 1,3 graus addicionals. A causa de la nova composició química de l’atmosfera, el temps canviaria de sobte a gairebé tot el món. Canvi climàtic a alta velocitat. Fa onze anys el govern dels EUA ja va declarar que aquesta situació era un escenari perillós, sobre el qual des d’aleshores s’investiga intensament.
L’agost del 2019 una estació de mesura nord-americana va registrar a Alaska concentracions de metà mai vistes. Les dades pujaven tan de pressa que els científics es van alarmar.
La població de Longyearbyen, l’assentament més gran de Spitsbergen, ja experimenta aquest cercle viciós. Viuen, ja ara, amb por de morir.
Varisa Photisat és a prop del mig de la població, en una petita cruïlla, als peus del turó costerut de Sukkertoppen. Té 17 anys i amaga les mans dins les mànigues d’una dessuadora amb caputxa. Photisat va a escola a prop d’allà. Davant seu, al mig de la població, hi ha un camp en guaret, un terreny amb sots, solcat com una cicatriu mal curada.
Longyearbyen és un poble, on un sovint troba les mateixes persones diverses vegades al dia, en un dels dos petits cafès, a la botiga de comestibles o al centre de la població. Aquí la gent es coneix i s’ajuda, sobretot en situacions extremes com poc abans del Nadal del 2015, quan va venir un allau.
L’aire més càlid pot provocar més humitat, que acaba descendint en forma de precipitació. L’hivern de fa quatre anys, una tempesta va portar una quantitat inusual de neu que no es va poder mantenir als vessants costeruts del Sukkertoppen. L’allau que va precipitar-se pels vessants va destrossar onze cases i les va empènyer fins a vuitanta metres per damunt dels carrers. Vuit persones van haver de ser hospitalitzades. Un home de 42 anys i una nena de 2 van morir.
Aquell dia Photisat era al llit malalta, i va veure a Facebook les fotos de les cases destrossades. L’home que va morir víctima de l’allau era el seu professor de música. A aquella noia li va quedar clar que a Spitsbergen el canvi climàtic pot emportar-se qualsevol persona.
De camí a l’escola cada dia ha de passar per davant del lloc on l’allau va arrasar les cases. Diu Photisat: “Tinc por de morir en els pròxims deu anys”. I en dir-ho se li humitegen els ulls.
La gent de Longyearbyen sempre havien tingut un respecte sa per la natura. Aquí els hiverns són freds, durs i foscos. Però eren previsibles. El canvi climàtic els fa por perquè torna la natura imprevisible.
L’administració local intenta fer front a aquesta por amb diners. Va construir murs de protecció als vessants del turó per protegir de les allaus. Només una vegada en 5.000 anys es produeix un temps tan extrem, diuen. Però l’any següent va tornar a baixar una allau del Sukkertoppen, altre cop en un punt que es considerava segur, i novament va deixar colgades diverses cases. Aquesta vegada no hi va haver víctimes mortals, però va ser només per casualitat.
El nord-americà Mark Sabbatini va arribar fa onze anys a Longyearbyen. Hi va fundar un diari local i va invertir els estalvis en un pis. Ell és una de les persones a qui els agrada la vida al cercle polar. Amb el seu aspecte extravagant aviat es va convertir en un dels rostres del lloc, i el seu diari va tornar-se una font d’informació important durant la primera allau. Amb el temps, però, Sabbatini també ha caigut víctima del canvi climàtic.
Un dia al vespre va rebre una trucada, poc abans de tancar la redacció del diari. Li van dir que el sòl de sota el seu apartament es desintegrava. Les parets van quedar plenes d’esquerdes i l’edifici amenaçava ruïna. Tenia dues hores per endur-se les seves pertinences. No va poder salvar gaires coses.
Des d’aleshores la seva vida va de baixada. Durant un temps va viure en cases d’amics; no es podia pagar un habitatge nou. I finalment va començar a beure.
L’estiu passat va viure en una tenda llogada en un càmping dels afores de la ciutat i robava menjar del contenidor de darrere el supermercat.
Ens trobem amb Sabbatini en una cafeteria on el deixen estar-se sense demanar res. “Jo volia donar les notícies d’aquesta ciutat”, diu l’home. “I ara la notícia soc jo”. És com si hagués relliscat pel terra desglaçat de Spitsbergen. Actualment encara no s’ha redreçat. Cadascú té el seu destí. Però el destí amenaça molta gent al cercle polar.
Científics de la Universitat d’Oulu, a Finlàndia, pronostiquen que abans del 2050 3,6 milions d’habitants de l’Àrtic es veuran afectats per la desaparició gradual del permagel, tres quartes parts de la població actual. 1.200 assentaments estan situats en sòls en perill, entre ells grans ciutats com Iakutsk, a Rússia, o també cent aeroports. El 45% de les infraestructures petrolieres i gasístiques de les regions àrtiques russes estan situades sobre sòls de permagel que cada cop són més inestables, entre altres instal·lacions un gasoducte que subministra un terç de les importacions de la UE. S’aguanta sobre uns suports que estan ancorats en un sòl que actualment encara està congelat.
Cal afegir-hi també que als sòls hi ha agents patògens que podrien tornar a ser una amenaça, per exemple el virus de l’àntrax, que el 2016 va matar un jove a Rússia. A més, al permagel hi ha unes 800.000 tones de mercuri; si es fongués la capa, aquest metall pesant s’introduiria en la cadena alimentària i a mitjà termini arribaria als éssers humans.
No gaire lluny de Longyearbyen hi ha un búnquer subterrani construït per conservar totes les llavors de la humanitat per a l’eternitat. El permagel havia de contribuir a conservar-les. Fa dos anys, però, va filtrar-se aigua del desglaç al complex.
L’administració local s’esforça per assegurar carreteres, ponts i edificis. A l’antic cementiri de Longyearbyen els sòls en desglaç empenyen els cadàvers cap amunt.
Sovint els pronòstics científics parlen dels avantatges del desglaç de l’Àrtic, perquè es podrà accedir a enormes reserves de gas i petroli i els trajectes en vaixell s’escurçaran. Però això no té en compte les conseqüències derivades d’aquesta evolució. Només l’alliberament de metà del permagel del mar de la Sibèria Oriental generaria uns costos per valor de seixanta bilions de dòlars, segons calculen investigadors de les universitats de Rotterdam i Cambridge, quantitat que es correspon aproximadament a la producció total de l’economia mundial l’any 2012.
Varisa Photisat es troba amb alguns estudiants universitaris i una companya de classe a la cafeteria de l’Svalbard Science Centre, el centre d’investigació científica de Spitsbergen. Fa setmanes que es reuneixen per organitzar una protesta pel clima. A la taula hi ha tasses de cafè buides i una carmanyola. Encara es pot atenuar l’escalfament global, es pot aturar la catàstrofe. Aquesta és la seva esperança. Formen part de la generació que, si no es mitiga l’escalfament, es veurà afectada pel canvi climàtic.
Una estudiant alemanya dirigeix la reunió. Quan pregunta qui podria encarregar-se de presentar la manifestació final, Photisat s’ofereix voluntària. Quan toca informar el diari local i imprimir els cartells amb els avisos, també aixeca la mà ella. A diferència d’abans, amb aquest grup Photisat sembla més serena i alegre. Perseguir un objectiu l’anima. I no és l’única que té una nova missió.
Arild Olsen, alcalde de Longyearbyen, s’ha convertit en un lluitador contra el canvi climàtic. Des del sofà del seu despatx afirma: “Estem vivint el canvi climàtic des de ben a prop i tenim prou diners, per tant tenim l’obligació de fer alguna cosa contra l’escalfament”.
Olsen és un activista pel clima inesperat. Perquè, tradicionalment, Longyearbyen ha estat una població minera; i, abans de fer el salt a la política, Olsen va fer carrera com a líder del sindicat de miners. Però, un cop va entrar en política, va experimentar com el canvi climàtic es cobrava les primeres víctimes i es va marcar un objectiu ambiciós: reduir a zero les emissions de diòxid de carboni de la seva població en un termini de deu anys.
Actualment, els habitants de Longyearbyen produeixen les emissions de CO2 més altes per càpita de tot Europa. Generen l’electricitat en una central tèrmica de carbó. El pla d’Olsen: fabricar hidrogen –que es pot emmagatzemar– amb energia solar i eòlica per aconseguir que l’illa deixi de dependre del carbó. L’obstacle: d’energia solar només n’hi ha a l’estiu; a l’hivern s’han d’espavilar amb la força del vent.
Tanmateix, si el projecte funciona, seria un símbol que la zona zero del canvi climàtic podria enviar a la resta del món. Olsen està convençut que se’n sortirà.