Entrevista a Manel

«Ens importa més la vibració de les cançons que el significat concret»

Manel estrena aquest divendres el cinquè disc de la seva trajectòria musical, Per la bona gent. Una obra que confirma molts dels camins esbossats a Jo competeixo (2016), sobretot pel que fa a una concepció sonora ara ja convençudament electrònica i plena de capes, i també per unes lletres que permeten que cada oient arribi a la seva pròpia conclusió. L'inici de la gira serà el proper 9 de novembre a València.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No sé si els quatre membres de Manel són bona gent, però sí sé que ho semblen. També sé que treballen cada disc i cada cançó amb rigor, intuïció i molt de talent, trobant la paraula exacta, pensant l'arranjament que més il·lumini una idea, fent que tot soni a lloc i, alhora, viu i amb ganes d'explorar nous camins. Com si tot fos a l'atzar, però part d'un gran pla. Després de dos anys i mig, el nou disc –Per la bona gent– arriba amb segell propi, Ceràmiques Guzmán, i torna a ser produït pel novaiorquès Jake Aron, amb qui ja van treballar a Jo competeixo.

I el disc és un gran disc, amb tot allò que els va fer esclatar de manera imparable el 2008: ironia, tantes ganes de ser ballables com intimistes, elegància, tornades contundents, melodies que atrapen, versos precisos i un discurs que connecta amb el galactisme de Sisa i amb referents de la Nova Cançó i el pop català dels 90. Una llista de referències que podria acabar sent només el resultat epidèrmic d'una tria de samples, però que mostra que Manel segueix tenint un gust especial, únic, per sorprendre.

Com ja passava amb Jo competeixo, heu tornat a prendre decisions que, a priori, semblen arriscades: la veu de Formigues, els samples, l'electrònica, els recitats del Guillem. Una necessitat de no parar quiets, de no conformar-se amb allò que sabeu que u funciona.

Més que un canvi valent, ho hem viscut com una cosa que ha anat molt a poc a poc, amb molta prudència. Aquest disc no hagués estat així sense el Jo competeixo abans que ell. Allà vam començar a utilitzar sintetitzadors, però amb molt de respecte. Ara ja n'hem après una mica i ho utilitzem com un ingredient més, sense por. Han passat 12 anys des que vam publicar el primer disc i, des d'aleshores, hem escoltat molta més música i hem anat incorporant trucs nous, coses que ens han interessat, gèneres completament diferents dels que escoltàvem llavors. Totes aquest risc, aquesta cosa que dius d'incorporar idees noves dins les cançons, té a veure amb aquest bagatge.

Com treballeu aquestes noves idees per incorporar-les a un disc?

És un procés on hi ha certes converses quotidianes sobre què escoltem i què ens interessa. No és que ens posem d'acord en fer un disc molt arriscat. A Jo competeixo sí que vam fer una llista d'Spotify, que escoltàvem per unificar criteris estètics, però, en aquest cas, ens hem deixat portar més. La part més complicada d'aquesta recerca és fer que el canvi brusc, aquella idea poc esperada, faci que els quatre estiguem d'acord i en sintonia. Una cosa és que ens poséssim d'acord el 2008 per fer un disc de tradició folk tocant l'ukelele... però que aquests mateixos quatre personatges es posin d'acord per fer Formigues vol dir que han hagut de parlar molt i d'evolucionar junts. Hagués pogut no passar, però és molt important saber que a banda de companys de feina som també amics, i que tenim una sensibilitat similar en molt altres aspectes de la vida.

Quan vau avançar Per la bona gent, tothom es va sorprendre per l'ús del sample –que agafa Alenar de Maria del Mar Bonet. Però no és pas l'únic del disc, n'hi ha 4 més (Aquí tens el meu braç conté un sample de Vine a la festa, escrita per Lluís Gavaldà; Amb un ram de clamídies inclou Ràdio Capvespre, interpretada per Maria Cinta i Cal que neixin flors a cada instant, de Lluís Llach; i El vell músic conté un fragment de la gravació de Carabruta, de Gato Pérez).

Honestament, estem un punt sorpresos amb el soroll que ha creat l'us dels samples. Potser el sampleig acapara massa el discurs del disc, tot i que estem molt orgullosos d'haver-los fet. Per començar, ens fa una mica de vergonya. No ens hem inventat res, el sample és una cosa que està a l'ordre del dia: no som els abanderats del sampleig. En algun casos, són només detallets. Entenem que ha sorprès perquè en el gènere del pop, a Catalunya no s'havia fet massa. Potser això és el que fa evident el tema, que sobti i que destaqui.

La tria "d'aparicions" sembla meditada, amb una convicció discursiva: Maria del Mar Bonet, Lluís Gavaldà, Maria Cinta i Josep Maria Bardagí, Lluís Llach, Gato Pérez i Sisa.

Hi ha una predisposició a què la tria tingui sentit, tot i que no hi ha hagut selecció estratègica. El sample ens funciona i, a més, coincideix que els artistes que apareixen ens agraden. Ens hem adonat que el sampleig et comença a agradar en el moment que funciona bé a dins de la teva cançó. Hi ha una utilització egoista del tall, perquè aquest fragment que ha pensat algú altre està fent que la teva cançó sigui més bona.

En Sisa canta El vell músic, el darrer tall del disc. Fins ara no havíeu fet mai que algú extern al grup cantés una cançó en un disc vostre.

Abans que sabéssim que cantaria, vam intentar samplejar-lo, però no hi va haver manera! No vam trobar res que ens funcionés. Quan escoltes la cançó, al principi hi ah el sample d'un disc del Gato Pérez, un concert on conviden en Sisa a pujar a l'escenari. Hi arribem quan estàvem buscant música de verbena com a referent: recorrem al Gato Pérez i a la Plateria, i ens vam trobar això. Era molt bonic i ens encaixava a la perfecció. I vam pensar de seguida que la podia cantar ell mateix.

Ell ja sortia al videoclip d'Aniversari i hi teniu una relació molt especial des del primer disc.

Compartim mànager i al principi ens el trobàvem de copes. Hi va haver amistat des de llavors, en una relació que s'ha anat enriquint molt més amb els anys. Quan començàvem, no ens haguéssim pas atrevit a demanar-li una cançó per un disc nostre. Però ara som més grans, tenim més confiança, i la cançó ho justificava, perquè feia molt per ell. De fet, la idea inicial era que la cantés en Guillem, i les indicacions que li fèiem era que la cantés com el Sisa.

Les lletres són obertes a múltiples interpretacions i capes. Això queda clar d'entrada, amb Canvi de paradigma: les estàtues derrocades, la remor, les "bestieses que tu i jo havíem arribat a dir". Sou conscients que tot pot tenir una lectura política, oi?

En un moment en el qual la política forma part de la vida de la gent d'una manera molt més intensa des de fa quinze anys, és normal que les cançons que deixen peu a interpretacions –que artísticament és una cosa que ens interessa molt– es puguin activar cap aquesta banda. No et pots atabalar molt, és possible que hi hagi aquestes lectures, perquè el fet d'estar tan a flor de pell farà que la descodificació de les persones que escoltin el disc vagi cap aquesta banda. No ho podem evitar. Ara bé, la nostra intenció no ha estat fer un disc polític, no hi ha una literalitat política en les metàfores. I també és veritat que no hi ha una interpretació més equivocada o més encertada que una altra.

Manel. Foto: Mireia Grau

En els darrers discs presenteu cançons no tan evidents, molt més obertes a la lliure interpretació de l'oient.

Sí, és una cosa on hi intervé molt l'estil, el gust a l'hora d'escriure. Ara no ens interessa tant que una cançó sigui narrativament molt clara, i sí que ens interessa que hi hagi el misteri entre línies. No saps com et va sortint, però el vas treballant i crec que això acaba fent la cançó més interessant. En alguns casos, treballes el misteri des del misteri. De vegades, encertaràs què volia dir l'autor; i de vegades, no. Ens agrada generar una vibració, que la cançó reverberi i suggereixi camins possibles. És més important la vibració que no pas el significat concret i últim de les coses.

El concepte "bona gent" surt a Per la bona gent i a Aquí tens el meu braç. Hi ha d'altres elements lletrístics que lliguen cançons.

Les cançons obeeixen a una mateixa època de composició. El concepte està utilitzat de manera similar, amb ironia: qui és la bona gent? on és la bondat? I com, darrere de la màscara de la bondat, ens trobem la realitat. Quan ens preguntem a nosaltres mateixos si som bones persones, sempre diem que sí. Però si analitzem la nostra vida, veiem que hi ha moments que hem tingut certa malícia, un egoisme domèstic, una comoditat o una mandra. A Per la bona gent, el personatge parla d'aquesta malícia domèstica, perquè rere l'anàlisi de la bona voluntat no tot és perfecte. Aquí tens el meu braç és la imatge d'uns nens pujats dalt un teulat, que veuen els adults i s'imaginen com seran ells de grans. Quan t'imagines com serà el futur, difícilment t'imagines que seràs capaç de fer malícies. El narrador diu: "que siguin bona gent, espero que siguin tots ciutadans exemplars". És el mateix joc que a Per la bona gent, però agafat des d'un altre punt de vista.

A Formigues hi ha dues estrofes del poema La formiga,
de Jacint Verdaguer.

Pots mirar-t'ho com el mateix joc que fem amb el samples. És el mateix, al final: els samples t'obliguen a fer un collage de retalls, i en el cas del Verdaguer, vam fer el mateix, amb aquest xip dels retalls i del collage. Curiosament, la cançó ja estava feta quan va aparèixer el poema. Vam pensar que el fragment lligava molt.

És una faula que es pot llegir en clau de revolució.

És el que dèiem abans, la capacitat de connotació que pugui tenir la història. Està bé que les coses funcionin en plans diferents, com també funciona, en aquest cas, en el sentit estrictament literari: una persona que té cada vegada més formigues a casa i se'l mengen. Les ficcions, en general, sempre tenen aquesta cosa, la capacitat de connotar una altra cosa. La ficció no és una peripècia que funciona per si mateixa i ja està, sinó que desperta coses, emocions, valors... El senyor dels anells ens agrada perquè parla de coses que van més enllà de la primera capa, aquella aventureta en un món inventat.

A Adela i el marge també hi veiem el fet d'escapar del carril central, de confiar en allò que no es veu, que és ocult.

En origen, el que mou la cançó és la idea de límit, de frontera. Son dues persones que s'estan apropant i sempre els han dit que més enllà d'un punt no hi ha vida, i una s'arrisca a creuar i l'altra es queda. La cançó està feta des del punt de vista de qui no ha tingut valor per experimentar, de qui li ha faltat coratge i s'ha quedat estancada.

A Tubs de ventilació hi veiem la part més rocker, amb un riff potent i una tornada eufòrica, amb aires de fanfàrria.

La idea era una mica seguir el so de les bandes de brass de les universitats americanes, de l'estil Treme. L'hem acabat portant més al rotllo de la fanfàrria, amb una primera part més rock'n'roll i una darrera més festiva. També hi ha samples de percussions del carrer, amb un so més de banda.

Cosa que ens connecta amb la cançó que ve després, Boy band, on tornen a parlar d'aquest esperit de banda, però amb ironia.

És una cançó que ha tingut una lectura on sembla que riem de les "boy band", la típica mirada per sobre l'espatlla: "aquests no composen, és un producte fabricat",. La cançó simplement va d'una història sobre com arribes a estar en un grup de música i què vol dir això. És una petita mirada interna sobre la intimitat del músic més enllà de l'escenari i dels focus.

Com a penúltim tall del disc hi trobem Les estrelles, una adaptació de Stars, de Janis Ian. Una cançó on hi ha una crua reflexió sobre l'èxit, sobre les estrelles musicals, de "com es perd la gent per un aplaudiments".

És una cançó que parla sobre què vol dir l'èxit a la música, sobre què passa a la gent a qui li arriba l'èxit quan es jove o quan és més gran. I com sempre tothom hi posa molta energia. És una cançó molt devastadora, de la qual ens vam enamorar per la versió de la Nina Simone. La vam traduir perquè ens venia de gust i va anar quallant de mica en mica, i va acabar entrant al disc. A nivell temàtic hi encaixava del tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.