«Els Xiquets de Valls van transformar tècnicament el ball de valencians»

—Al llibre es detalla com es realitzaven, tradicionalment, les torres humanes arreu de l’Estat espanyol. Quina és la peculiaritat que tenen els Països Catalans en aquest sentit?

—Al País Valencià, la muixeranga és el ball que s’exporta arreu. A fora del País Valencià es denominava “dansa de valencians”. I la gran diferència seria que, en el cas català i valencià, això es manté amb unes alçàries molt notables. En el cas valencià, la muixeranga es manté en els cinc pisos. En el cas català, des de finals del segle XVIII s’assoleixen els sis i comença una transformació tècnica que els porta fins als nou i deu pisos actuals. Això a la resta de l’Estat no succeeix. Normalment no passen de quatre pisos i la gran majoria són de tres i no tenen la complexitat tècnica que tenen els castells o la muixeranga.

—I com diferenciem entre ball de valencians i castells?

—El ball de valencians és l’inici dels castells. Sense cap mena de dubte. És una dansa que té diferents passos i que acaba com a mínim amb una torre. El ball de valencians es fa majoritàriament durant processons. Són professionals d’un ball que eren massa espectaculars per ser contractats en territoris massa llunyans.

—En quin moment es deixa de fer servir el terme ball de valencians?

—Realment, no desapareix mai. A Catalunya encara el mantenen en algunes poblacions on l’han recuperat amb construccions de tres o quatre pisos. La muixeranga d’Algemesí, al País Valencià, es manté sense interrupcions. I pel que fa als dansants de Peníscola, malgrat que no tenen el nom de muixeranga, fan dos tipus de construccions de torre: el castell i pilars caminant. Realment, la muixeranga és un ball de valencians, però és clar que al País Valencià no l’anomenen així. A Catalunya hi ha un moment en què el ball de valencians pateix una transformació tècnica impulsada pels xiquets de Valls: es poleix la manera d’enfilar-se uns damunt dels altres. Quan canvia la tècnica, es pot augmentar l’alçària i, per tant, canvia la manifestació. Per això, entre finals del segle XVIII i la meitat del XIX, conviuen els termes ball de valencians, castells o xiquets de Valls com a sinònims. I hi ha un moment en què els castells s’imposen perquè agafen rellevància.

—Al seu estudi també s’observa com els castellers han tingut connotació política al llarg de la història. Per exemple, el 1868, el governador civil de Tarragona els va voler prohibir.

—A finals del segle XIX els castells i la festa tradicional catalana patien un procés clar d’espanyolització. Hi havia també el canvi de la normativa de seguretat i tot es barreja una mica. La societat evoluciona i això que agradava molt ja no agrada tant. El canvi de segle implica molts factors, i en termes culturals, els corrents europeus transformen el moviment. I els castells queden com antics i s’adopten altres costums més moderns. El fenomen de politització va una mica més enllà. A Tarragona ciutat hi ha un detall molt clar: mentre l’Ajuntament havia donat suport als castells —a les festes de Santa Tecla de 1881 es fan els millors castells de la història—, dos anys més tard, també per Santa Tecla, s’inaugura la plaça de toros de Tarragona amb dos toreros de primer nivell: Lagartijo i Frascuelo. L’Ajuntament va substituir una activitat professional i catalana per potenciar el món del toreig espanyol.

—Haurien sobreviscut els castells sense la Renaixença?

—Hi ha una sèrie de literats —Josep Pin i Soler, Narcís Oller, Àngel Guimerà...— que elogien els castells i van prestigiar el moviment. I el Josep Anselm Clavé va fer una composició que va popularitzar molt els castells. Tot això va ser fonamental.

—Per últim, qui va ajudar més a impulsar els castells als respectius territoris, la Generalitat republicana o els dirigents polítics valencians?

—Hi ha un parell de detalls curiosos: al concurs de castells de 1932 a Tarragona, el primer premi era una copa de la Generalitat. Hi havia una voluntat de prestigi. El Pau Casals, de fet, era el president del jurat. L’any 1933, la Generalitat no posa la copa a Tarragona, al concurs de castells. No tot eren flors i violes, però hi va haver un suport. En el cas de la muixeranga hi ha un fet molt conegut: l’any 1934, l’Ajuntament de València, per Falles, va convidar la muixeranga d’Algemesí per actuar-hi. Però aquesta mateixa actuació va tenir una cosa estranya: la muixeranga va deixar de portar el vestit ratllat de sempre i s’intentava fer neutre. Hi ha com una voluntat de maquillar una mica allò, no els devia agradar molt aquell vestit. La Segona República va apostar per això, però no es va consolidar pel conflicte que va venir després.

—Li faré, per acabar, una pregunta similar: on va ser més perjudicada l’activitat castellera-muixeranguera durant el franquisme, a Catalunya o al País Valencià?

—Les autoritats franquistes van utilitzar els castellers per regionalitzar-los. En el cas de la muixeranga això no va succeir, perquè es va extingir pràcticament després de la guerra, i no té aquesta dimensió estandarditzada. Si mires els castells de Tarragona, el Vendrell, Valls, Vilafranca i alguna localitat més durant aquella època, al final són el mateix, però hi ha unes quantes localitats que permeten als franquistes valorar l’activitat castellera com a producte regional que poden fer servir. En canvi, en el cas valencià, el producte regional són les falles, perquè té molta més continuïtat. I són les falles l’element de regionalització, el franquisme se les apropia i els dona empenta amb simbologia del règim. En canvi, la muixeranga esdevé un producte local que es veu a dos pobles, Algemesí i Peníscola. El franquisme no va tenir la necessitat d’apropiar-se la muixeranga. Els castellers sí que van gaudir una mica més del favor del règim franquista. Però en els dos casos hi ha una coincidència clara: això no tenia prestigi enlloc. La gent que feia castellers a Tarragona era la del pet i el rot. I els muixeranguers valencians eren els del puret i l’absenta.