Quan s’arriba a la senectut, l’afectivitat pren una dimensió especial. Les persones que la viuen agraeixen una mirada d’acolliment i unes orelles obertes que les escoltin. Com si tinguessin la necessitat de transmetre unes vivències, un patrimoni moral, s’expliquen pels descosits i fan tombs i marrades sobre el passat. Si estan soles, mentre assisteixen desorientades a un món que canvia a velocitat frenètica i miren de superar com poden el deteriorament dels cossos, aquesta necessitat de comunicar-se amb els fills, els nets o els qui en tenen cura s’accentua.
Càsting Giulietta
Autor: Marc Artigau
Teatre Lliure, Gràcia, 26 de setembre
Idea i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Amb dramatúrgia de Marc Artigau i direcció de Juan Carlos Martel, Càsting Giulietta tracta sobre la manera d’entendre l’amor de la gent gran. Parteix del testimoni de dones d’entre 80 i 90 anys que conten, de l’escenari estant, les experiències més personals. El pretext inicial és un càsting per triar una actriu que faci de Julieta en un muntatge de Romeo i Julieta de Shakespeare. Contra tot pronòstic, s’hi presenten padrines d’una edat provecta que asseguren que tenen 15 anys i que, tot i no haver fet mai teatre, estan disposades a interpretar el paper de l’enamorada més cèlebre.
L’actriu que dirigeix el càsting (Àurea Màrquez) i la seva ajudant (Clara Manyós) són les mestres de cerimònies que donen veu i joc a l’estol d’àvies i les van acomboiant durant l’espectacle. Superada la facècia del començament, el muntatge s’endinsa en el testimoni d’aquestes dones venerables. De l’escepticisme de negar qualsevol puresa a l’amor a l’entusiasme de considerar-lo el “motor de la vida”, la visió plural que ofereixen de les relacions amoroses evidencia les convencions d’època, trenca tòpics i és d’un realisme esfereïdor.
Resulta sorprenent, tanmateix, que dones que han viscut els millors anys de la vida en plena dictadura franquista —que encara belluga— pràcticament no hi facin cap al·lusió directa. També fa estrany que no parlin dels canvis en la concepció de l’amor i el sexe que s’han produït en aquests darrers temps i que de segur que han viscut de prop en el si de la família.
Il·lustrat amb projeccions de Romeo e Giulietta (1968) de Franco Zeffirelli, el muntatge combina l’estètica retro dels anys seixanta, les cançons del moment (com un bolero d’Antonio Machín) o les fotografies en blanc i negre d’espais íntims. El contrast entre l’imaginari amorós de la literatura i el cinema, i la vivència de les candidates al càsting és ben eloqüent. Amb un ritme parsimoniós, les contalles de les padrines sobre l’amor convencen per la seva sinceritat i lucidesa. En canvi, l’artefacte escènic per acomodar el seu testimoniatge és més discutible: marca distàncies i mostra les costures entre la veritat i la ficció.
Com altres muntatges de Martel, Càsting Giulietta s’inspira vagament en el teatre comunitari i documental per exposar una problemàtica social vivíssima. En aquest cas, l’envelliment cada vegada més inquietant de la població i la solitud amb què la gent gran ha d’acarar el darrer tram de la vida. Una problemàtica que és especialment traumàtica en les dones, les quals sovint han de superar el buit que els deixa la pèrdua del marit. Com confessa una de les iaies, el millor que li va passar en matèria amorosa fou el fet de quedar-se vídua. Malgrat la cordialitat del testimoni de les dones escollides, la proposta escènica esdevé tan melosa com tèbia i afectada.