Romanitat

Un espai mil·lenari

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cabanes —també coneguda com Cabanes de l’Arc— és una població de la Plana Alta situada a 294 metres d’altitud. El seu terme municipal supera de llarg els 130 quilòmetres quadrats i limita amb Benlloc, Torreblanca, Orpesa, Benicàssim, la Pobla Tornesa, Vilafamés i la Vall d’Alba. A la seua zona marítima hi ha el poblat de la Torre de la Sal. És el centre neuràlgic del Pla de l’Arc, una planícia de vint-i-quatre quilòmetres quadrats que pren el nom del famós arc romà, orgull i sentinella d’un passat a flor de pell. La Via Augusta hi passava a la vora amb celeritat i diligència, com en donen fe els diferents trams excavats fins l’actualitat i les fotografies panoràmiques i aèries que poden recrear a la perfecció el traçat original de la nostra més vella autopista. 

És probable que l’origen primigeni de Cabanes fora la mansio d’Ildum, de la qual ja vàrem parlar en el capítol anterior. Sembla que l’arc en qüestió era un monument honorífic obrat amb carreus de granit sense argamassa. La seua erecció indica la gran penetració romana en aquesta zona d’interior. El viatger dels nostres dies que vulga descobrir amb profit aquest territori té a la vora diferents atractius naturals i culturals: des del mateix arc romà, un camí rural asfaltat travessa el Pla de l’Arc en direcció al seu extrem meridional. Al fons, el poble de Vilafamés sembla una densa massa que flueix lentament des del capdamunt de la muntanya. A la part antiga d’aquesta població una trama urbana tradicional, pròpia dels pobles de muntanya, marida amb l’art contemporani: són carrers estrets i cases emblanquinades que s’arrapen al vessant escarpat d’una excrescència mineral de tons rogencs i en què no manca una barreja magistral de casetes amb algun o altre palau d’arquitectura gòtica valenciana, com la Casa del Batlle. El casalot en qüestió alberga el Museu d’Art Contemporani, fundat el 1969 pel crític valencià José Aguilera Cerni. La institució museística posseeix un fons de més de 700 obres. Del catàleg de signatures, en destaquem algunes: Josep Renau, Eusebi Sempere, Manolo Boix o Artur Heras; els mateixos Joan Miró o Eduardo Chillida, o l’Equip Crònica.

El viatger també tindrà al seu abast atractius naturals, com ara els parcs naturals del Prat de Cabanes-Torreblanca o el del Desert de les Palmes. El primer és una franja litoral d’aiguamolls i pantans formada per dipòsits quaternaris amb espècies endèmiques com la gambeta, el fartet o el samaruc i una gran riquesa de flora. El segon alberga, a banda d’una fauna i flora pròpies (delmades per alguns incendis devastadors entre 1985 i 1992), un interessant patrimoni arquitectònic que inclou monestirs carmelites (el vell i el nou), els castells de Montornès i de Miravet o l’ermitori de la Magdalena, antic origen de la ciutat de Castelló de la Plana. Els castellonencs acudeixen a l’ermita en l’anomenada Romeria de les Canyes cada festa de la Magdalena des de 1378.

 

RUMB A LA POBLA TORNESA

En ruta cap a la Pobla Tornesa podem trobar diferents mil·liaris  (dos d’escapçats i un de sencer, conegut com el Piló dels Aiguamolls). Al jardí de la Casa de Cultura d’aquesta població n’hi ha un altre —també escapçat— on es pot llegir el topònim de la via incomplet. Finalment, al Museu de Borriol es pot contemplar la meitat superior d’un mil·liari dedicat a l’emperador Deci l’any 250 després de Crist. 

Després, les empremtes de la via es van afeblint. Els trams ben identificats es van tornant més escassos. A Castelló de la Plana s’ha estudiat el camí de la Cova del Colom entre la carretera CV-10 i el riu Sec, zona on es van trobar tres trossos de mil·liari. Al voltant de Castelló, en temps dels romans un dels espais agraris productius per excel·lència auxiliat per una orografia i un clima benvolents, l’arqueòleg Ferran Arasa, una de les màximes autoritats pel que fa al coneixement actual de la Via Augusta, puntualitzava al capítol primer de la sèrie Retorn a la Romanitat. Quadern de viatge que “hi ha més de trenta assentaments romans als voltants de Castelló. A la partida de Vinamargo, la vil·la romana que s’ha excavat té 2.600 metres de superfície”. 

En l’actualitat, aquesta vil·la, situada al camí que porta el mateix nom, ubicat al sud-est de la ciutat, ha estat museïtzada i dona idea de la grandària d’aquest tipus d’instal·lacions. Bé que no resulta gaire difícil accedir-hi, serà convenient deixar-vos guiar pel dispositiu GPS del cotxe o del telèfon mòbil si voleu fer-ho.

Ja que som a les portes de Castelló, la ciutat bé val una passejada.

 

ARRIBATS A CASTELLÓ

Arasa considera que hi ha prou possibilitats que el traçat original de la Via Augusta coincidesca amb l’actual Nacional 340 (igual que al nord del Camp de Morvedre ho pot fer amb el ferrocarril).

Siga com siga, el visitant encuriosit que arribe a la Plana amb voluntat de descoberta té diferents opcions. La ciutat més gran és Castelló. La capital s’ha modernitzat ostensiblement des dels anys 90 amb la creació de la Universitat Jaume I, però el seu centre continua traspuant l’ambient d’un poble agradable i tranquil, aliè a la voràgine industrial de la seua perifèria. La plaça Major concentra els poders local, religiós i comercial. A l’extrem meridional hi ha el Mercat Central. L’edifici va ser inaugurat i beneït el dia que el 1949 encetava l’hivern. Al seu interior arriben el peix de les llotges veïnes i els productes més frescos de proximitat. 

L’església de Santa Maria la Major ostenta el rang de cocatedral per compartir amb la de Sogorb la seu del bisbat de Sogorb-Castelló. Tot i que els seus orígens es remunten al segle XII, de l’estil gòtic originari en queda ben poca cosa: tan sols les tres portes d’accés, la més antiga de les quals la trobareu al carrer Arxiprest Balaguer, i alguns elements ornamentals. A pocs dies de l’inici de la Guerra Civil, per acord del ple municipal, el temple va ser enderrocat. Les obres de reconstrucció es van allargar 71 anys i van culminar l’any 2007. Avui, l’edifici, amb capacitat per a 600 persones, posseeix un claustre on s’exposen elements de l’edifici originari, i els espais on s’ubica el Museu Catedralici. 

El Fadrí i l’Ajuntament completen els elements d’interès de la plaça Major. El primer s’eleva 58 metres cap al cel. És el campanar de la vila, batejat pels indígenes irònicament com el Fadrí. El seu nom no deixa dubte de la posició solitària que manté enmig de l’espai públic. És l’element més antic de la plaça: la seua construcció va iniciar-se al segle XV i finalitzaria dos segles més tard. La torre, de planta octogonal, té un aspecte fred, sobri, aspre, que accentua el seu caràcter solitari. Condensa en el seu interior les cambres del rellotge i de les campanes, la casa del campaner i la presó. Agafeu aire en la visita a la torre per enfilar l’estreta escala de caragol que ens situarà al capdamunt en una ascensió amb una indubtable dosi d’espiritualitat.

De Castelló, el viatger no podrà marxar sense visitar els museus d’ahir i d’avui, l’Espai d’Art Contemporani de Castelló i el Museu de Belles Arts de Castelló, on romanen les troballes de la vil·la romana de Benicató, a Nules. 

Una passejada pel parc Ribalta és un dels deures inevitables del visitant. La construcció d’aquest parc central, a les portes de l’antiga estació ferroviària, va coincidir amb la inauguració de la línia Castelló-Sagunt-València, per tal de proporcionar una imatge de puixança econòmica al foraster que hi arribava en tren.

I finalment, l’ermitori de la Magdalena. Es diu que ací rau l’origen de la ciutat, per ser més exactes al castell annex. L’espai ocupa una zona aturonada als peus del Paratge Natural Desert de les Palmes. Als voltants de l’edifici religiós, mitja dotzena de jaciments arqueològics testimonien el poblament des del neolític. A la Magdalena, com al Desert de les Palmes, cal anar-hi: es tracta d’un mirador privilegiat sobre la plana i el litoral, on Castelló també té molt a dir. El seu vessant marítim es concreta amb el grau i el port, per un costat, i amb la franja costanera que comunica amb Benicàssim. Aquest topònim ens evoca de seguida una tradició residencial i turística de primer ordre, amb les seues platges suaus i el seu clima benignament mediterrani.

Des del port de Castelló es pot agafar alguna embarcació que ens porte a les illes Columbretes, un conjunt d’illots d’origen volcànic (l’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot) a cinquanta quilòmetres del cap d’Orpesa. Van ser precisament els romans qui van anomenar aquest petit arxipèlag Colubraria (els grecs en deien Ophiusa), en referència a la gran quantitat de serps que hi feien niu. És llegendària la munió de contrabandistes i pirates que van freqüentar la zona fins fa quatre dies. Ara és una reserva natural especialment contemplada per l’Administració.

Si baixem cap al sud, de seguida trobarem Borriana i Vila-real. Borriana és el municipi més antic de la zona i actual capital de la Plana Baixa. És un fet sovint recordat per la proverbial fanfarroneria local que a l’Edat Mitjana la gran urbs propera s’anomenava Castelló de Borriana…

La Via Augusta transcorria pel que ara coneixem per carrer Major. Aquesta és la hipòtesi, si més no, de prehistoriadors com Norbert Mesado, que està convençut que la famosa via és el que després la gent del terreny ha anomenat el camí de Caminàs, que trobaria el seu inici a les portes de Castelló; d’altres, per contra, creuen que aniria més aviat per l’oest. 

El carrer Major és avui un vial estret, sense cap temptació de prosopopeia, amb alguna façana règia ací i allà, entre mediocritats i grisors tan malauradament excessives. Porta el viatger des de l’altre costat del riu, al nord, cap a la calidesa del sud intuït, i per això la muralla medieval anomenava aquestes dues fites el Portal de Tortosa i el Portal de València. El viatger que travessava aquesta Borriana emmurallada resseguia, sense saber-ho, el mateix trajecte de les disciplinades legions romanes, dels turbulents cartaginesos, de la vistositat formal dels sarraïns, de les rudes i austeres tropes de Jaume I...

A pocs minuts de Borriana, hi ha Vila-real. És una ciutat que ha crescut més que la seua capital comarcal, sobretot per la força industrial de la ceràmica. Si Borriana ha viscut tradicionalment de la taronja, i té l’únic museu d’Europa consagrat a aquesta fruita daurada, Vila-real ha aprofitat un subsol propici per a la fabricació de taulellets, amb empreses capdavanteres del sector. Com a atractius per al visitant, citaria el Museu Casa Polo, antiga alqueria construïda per la família Polo de Bernabé (l’introductor del cultiu de la taronja) al segle XIX. Allí es conjuguen ara totes les glòries municipals, encapçalades pel guitarrista Francesc Tàrrega (natural del lloc i creador dels fonaments moderns de la tècnica de la guitarra clàssica).

Més enllà, en direcció a Sagunt, trobem Nules. Hi ha una mansio cèlebre a la zona anomenada Ad Noulas, que alguns han volgut situar en terme de la Vilavella (origen de l’actual Nules). En realitat, sembla que devia estar localitzada més al nord, a Almassora. 

La Vilavella és població balneària. Les seues aigües termals van fer d’aquest nucli un emplaçament terapèutic de primer ordre, que va viure un moment dolç durant els segles XVIII i XIX. A la Vilavella acudien pacients afectats per malalties articulars i respiratòries, i ací prenien les aigües amb distinció les famílies benestants castellonenques i valencianes. Les proporcions de forasters i indígenes parlen per elles mateixes: el 1900 aquesta població, que comptava amb 2.300 habitants, rebé 6.000 visitants atrets per les seues aigües.

De la Vilavella, en parlen el botànic Cavanilles i posteriorment Pascual Madoz. I no debades, perquè l’aigua mineromedicinal que brolla de la font Calda va rebre guardons a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888 i a la del 1909 a València. Els romans, de sofisticada cultura termal, van trobar en aquesta surgència un espai sacre per fer salut. Així s’hi referia el filòleg i epigrafista valencià Josep Corell a l’Anuari de Filologia de la Universitat de Barcelona l’any 1994 en defensar que al capdamunt de la muntanya de Santa Bàrbara, als peus de la qual se situa la font Calda, es va erigir un santuari en honor a Apol·lo, déu sanador.

Tornem, però, a Nules. Del que sí que disposa la població és d’una vil·la romana, la de Benicató, de la qual s’han excavat uns 2.000 metres quadrats que inclouen un pati porticat amb un estany al mig, uns banys i altres estances.

A Nules, el viatger també hi podrà fer un retorn al passat medieval. El poble de Mascarell, a les portes de la seua població protectora, és un recinte emmurallat l’origen del qual es remunta al segle XIV, quan Borriana va expulsar la població musulmana, que fundaria ací el nou assentament. A finals del segle XIX, Nules es va annexionar el que en l’actualitat és una pedania que reclama tornar a ser independent. A l’interior del recinte emmurallat encara perviuen unes dues-centes ànimes. 

Mascarell posseeix església, consistori i la tranquil·litat d’un temps pretèrit. Deixeu-hi el cotxe a les portes, perquè Mascarell és per passejar-lo; penetrar-hi en vehicle a motor, a banda de convertir l’experiència en un calvari, representaria un autèntic anacronisme. 

No obstant, la quietud secular del poble queda alterada durant les festes d’agost i el plat fort de la tardor, la Fira Medieval que se celebra el primer cap de setmana de novembre. 

 

ALMENARA, BASE ROMANA 

En el nostre viatge cap al sud, la Via Augusta passa per Almenara, límit meridional de la comarca de la Plana Baixa. Des de Castelló, el mantell uniforme del monocultiu del cítric sembla postular-se com una realitat absoluta, indiscutible. La fórmula en qüestió no mostra signes de feblesa fins a arribar a Puçol. Allà, el cultiu de l’hortalissa, ordenat i geomètric, penetra amb força. Allà comença l’Horta i la seua retícula infinita de petits espais productius.  

A Almenara hi ha la muntanyeta dels Estanys, un discret promontori sobre la làmina d’aigua homònima. Allà s’han localitzat elements funeraris i un temple. Hi ha qui diu que ací van acampar els romans per preparar la conquesta de Sagunt. De fet, tindria la seua lògica, ja que el monticle en qüestió es troba a deu quilòmetres en línia recta, sense cap estridència orogràfica pel mig. 

Sembla també que hi hagué una vil·la a la vora dels Estanys i, fins i tot, un embarcador. I el Cid hi féu parada segles més tard per prendre Almenara, aprofitant la situació estratègica del monticle i la fortificació històrica que el coronava, una plaça forta que llavors comptava amb divuit torres. No en va, aquest indret, pren el nom del Punt del Cid, un homenatge local al Campeador.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.