Món

Per què el Campionat del Món d’atletisme es fa precisament a Qatar?

Per què el Campionat del Món d’atletisme es fa precisament a Qatar? Aquesta vegada també podria ser un cas de corrupció.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Doha, Qatar, les 23.59. Toc de sortida de la marató femenina. A la nit entre el primer i el segon dia del Mundial d’atletisme, els organitzadors hi han col·locat una cursa de més de dues hores. Les corredores lluiten per les primeres medalles. Durant el dia hi havia el perill que les esportistes es desmaiessin sota la calor del desert.

A partir d’aquest cap de setmana començaran a competir entre ells els millors atletes del món. L’estadi, que segons organitzacions humanitàries ha estat construït explotant milers de treballadors, es refreda artificialment amb motiu del Mundial. Tanmateix, algunes competicions no tenen lloc fins passada la mitjanit. A més, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme (IAAF), fins i tot va desplaçar l’esdeveniment de les dates habituals, al juliol, a començament de tardor perquè el temps és més suau. En conseqüència, el Mundial coincideix amb els partits de la Bundesliga, la Lliga de Campions i la temporada de futbol americà.

Com pot ser que Qatar, un país sense tradició d’atletisme ni unes condicions adequades per a la competició, acabés organitzant el Campionat del Món?

Des de sempre els grans esdeveniments esportius són uns tripijocs d’interessos amb moltes cares. D’una banda, hi ha majoritàriament Estats autoritaris que fan tot el possible per millorar la seva imatge; i, de l’altra, hi ha funcionaris que fan tot el possible per lucrar-se amb el seu poder de votació.

A l’extrem superior d’aquesta presumpta colla d’estafadors hi ha el senegalès Lamine Diack, de 86 anys. Polític, funcionari i president de la IAAF durant anys, Diack va ser acusat per la justícia francesa el novembre del 2015 i està en arrest domiciliari a la seva casa de París. A ell i al seu fill, Papa Massata Diack, se’ls acusa de corrupció, blanqueig de capital i pertinença a organització criminal. Al gener està previst que comenci el judici contra ells a París, en què probablement també es tractarà sobre la concessió del Mundial a Qatar.

Al juny un jutge d’instrucció va interrogar Nasser al-Khelaïfi, el funcionari més influent de Qatar en el món de l’esport. Al-Khelaïfi, de 45 anys, és ministre de Qatar i president del club de futbol París Sant-Germain. El portal francès Mediapart, The Guardian i Der Spiegel han tingut accés a les transcripcions de l’interrogatori. És una conversa unilateral: per començar, Al-Khelaïfi explica que té un gran respecte per la feina dels investigadors. Després poques paraules més li surten de la boca, i majoritàriament es repeteixen: em remeto al meu dret de guardar silenci.

Els investigadors plantegen a Al-Khelaïfi preguntes concretes: el 2011, quan s’havia de decidir la concessió del Mundial 2017, Papa Massata Diack, l’aleshores assessor de màrqueting de la IAAF, va exigir cinc milions de dòlars de Qatar a través d’un correu. En sabia alguna cosa Al-Khelaïfi? Al-Khelaïfi es remet al seu dret de guardar silenci.

Una empresa que era propietat d’Al-Khelaïfi i del seu germà va transferir milions a l’empresa de Diack poc després; alguns pagaments van entrar al compte tan sols dies abans de la concessió del Mundial. Però Qatar no va rebre l’adjudicació del Campionat del Món del 2017. Aquells diners van anar a parar en un altre compte en va? Al-Khelaïfi es remet al seu dret de guardar silenci.

El qatarià també guarda silenci sobre la candidatura, finalment reeixida, per al Mundial del 2019. Els investigadors citen fragments d’un esbós de contracte que el comitè organitzador qatarià i una empresa anomenada The Sporting Age (TSA) haurien signat. Per uns suposats drets de comercialització del Mundial, els organitzadors qatarians presumptament van pagar 4,5 milions de dòlars; a més, TSA es creu que és propietat de Papa Massata Diack, fill del president de l’associació.

Segons els investigadors, aquest esbós de contracte podria ser una part important del trencaclosques. Sembla il·lògic que els qatarians compressin els drets de patrocini perquè, en realitat, a dues altres agències ja se’ls en havia encarregat la comercialització. Per què, doncs, s’hi va incloure l’empresa de Diack? O aquí darrere s’amaga un suborn a Diack fill perquè juntament amb el seu pare portessin el Campionat del Món al país desèrtic de Qatar?

El 18 de novembre del 2014, el dia de la decisió en favor de Doha, el comitè organitzador va entregar una carta al president de la IAAF, Diack pare, en què s’elevava el valor del contracte de patrocini de 2 a 4,5 milions de dòlars. En preguntar-los sobre la qüestió, des de la IAAF expliquen que el contracte final no s’ha signat fins aquest any i que els diners han anat a parar als veritables comercialitzadors de l’esdeveniment, no pas a TSA. El que no comenta l’associació és fins a quin punt va ser decisiu aquell esbós de contracte en l’elecció de Doha i per què poc abans de l’elecció el seu valor es va més que duplicar.

En posar-s’hi en contacte Der Spiegel, Lamine Diack i Al-Khelaïfi no s’han volgut pronunciar. L’excap del comitè organitzador qatarià ha estat fins a l’agost ambaixador de l’emirat a Berlín. Una portaveu de l’ambaixada ha declarat que informaran sobre la qüestió tan bon punt hi hagi un nou diplomàtic al càrrec.

Les investigacions sobre Doha es corresponen amb els tripijocs que ja s’atribuïen als Diack en la concessió de nombroses competicions esportives. A més dels Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro i del Campionat del Món d’atletisme del 2015 a Pequín, també està en el punt de mira la votació de Tòquio com a seu olímpica per al 2022. El president del Comitè Olímpic Japonès va haver de dimitir per acusacions de corrupció. En aquest cas també es tracta de transferències a una empresa que suposadament pertany a Diack fill.

Papa Massata Diack apareix a les investigacions judicials regularment com el que mou els fils. Des del 2016 el busca la Interpol, però pel que sembla és al Senegal i el país no l’extradeix. Ara sembla que hi està intervenint el Comitè Olímpic Internacional: un portaveu del COI ha explicat que s’ha demanat la col·laboració del president senegalès, Macky Sall. Sall hi ha accedit.

A petició de Der Spiegel, Diack fill ha contestat amb diversos correus electrònics. En els textos explica, entre altres coses, que les autoritats franceses no tenen cap responsabilitat sobre els contractes en qüestió. El jutge instructor, segons Diack, és un “fucking racist bastard” (‘un racista de merda’) ple de prejudicis. Sobre l’actual directiva de la IAAF diu que “tingui collons” de querellar-se contra ell si té proves de conductes incorrectes. També declara que mai no s’ha embutxacat diners que pertanyessin a l’associació.

Un pillo o un bergant? Helmut Digel, un exfuncionari alemany que el coneix bé, diu que Diack és un “murri”. L’expresident de l’Associació Alemanya d’Atletisme va substituir Lamine Diack durant vuit anys, fins al 2007, com a vicepresident de la IAAF. A l’associació Digel era el responsable de màrqueting i estava en contacte contínuament amb el fill de Diack.

Per al jutge instructor francès, Digel, de 75 anys, és un testimoni important. En un interrogatori, però, Digel va donar informacions vagues. Sí, havia tingut problemes constants amb Papa Massata Diack. Els contractes definitius mai no els va veure, tot i que ell, com a cap de màrqueting, havia “preparat i encapçalat” les negociacions.

En posar-s’hi en contacte Der Spiegel, Digel ha respost que està de viatge a l’estranger i que no pot fer comentaris sobre aquest assumpte. Les actes de la seva declaració testifical es corresponen amb les seves manifestacions fins ara sobre els Diack, que fan una impressió sorprenentment ingènua: ell no s’imaginava res ni es va assabentar de res. Tot i això, Digel hi era quan el 2006 Papa Massata Diack va exigir un suborn a la societat organitzadora de la fira de Stuttgart per a l’organització de la final mundial de la IAAF. Digel va comunicar posteriorment el procediment a la seva associació.

En l’interrogatori Digel explica que el pare, Lamine Diack, es va mostrar “sorprès i enfadat” en una reunió amb el seu fill, Digel i l’exsecretari general de la IAAF i que va esbroncar el seu plançó: si el procediment es feia públic, estava acabat com a president de la IAAF.

Pel que sembla, aquella reprimenda no va servir de gaire.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.