L’esperat segon assalt, L’apartament, és una proposta més esmolada i concloent, que apuntala els punts forts del manual d’instruccions Pantaleó, la capacitat melòdica i de contar històries amb misteri i un punt d’equilibri críptic. Un àlbum més integrat, amb menys escletxes qualitatives entre les cançons. De fet, el llançament d’un disc amb només nou talls potser revela una exigència més gran en la tria.
El camí recorregut −la maduresa, si voleu− es nota en més coses. Tret d’alguns moments puntuals de barroquisme, Gerard de Pablo, un bon cantant que no necessita tirabuixons per ser expressiu, ha guanyat en contenció. També es veu el creixement en l’acabat general, aconseguint un so homogeni, un discurs identificable, sense deixar de visitar registres diversos.
L'apartamentPantaleó
Petits Miracles, 2017
Pop
L’impecable senzill “L’apartament” i l’espringstiniana “Et segueixo” marquen un inici adhesiu i cridaner, de guitarres prístines i melodies enganxoses. I en “La becària” i “Dies que enyoro” (“avançant d’amagat / com la droga a les duanes”) mostren pols narratiu. Preparació per a una de les sorpreses del disc, “La fera i jo”, una lletra estupenda, amb misteri, embolcallada d’uns arranjaments que fan enlairar-se el tema.
“Peus descalços” ni suma ni resta, però des dels primers compassos s’intueix que “Pietat Amanda” és una pilotada pop per l’escaire: pianos, guitarres i cordes amb alè clàssic i, alhora, contemporani. La molt bonica “Pares i mares” aguanta perfectament la cara i és la transició perfecta per a “Pardals”, una peça d’arpa, cordes i veus naïf però emocionant.
L’àlbum perfecte de consolidació que, al mateix temps, obre nous i engrescadors horitzons.