—Naufragis arriba després d’Alba del vespre i Memòria de la llum. Hi llegim una serenor molt crua i coherent amb la pròpia poètica, reflexionant sobre el pas del temps, i les pèrdues i els guanys que comporta.
—En la meva trajectòria, Naufragis és un llibre important. Tots els llibres que considero rellevants són a 3i4, en aquesta mateixa col·lecció. Els considero fites molt importants i aquest llibre forma part d’una seqüència que té a veure amb una mena de meditació, de reconsideració d’un mateix des del present. Naufragis és un llibre que s’integra en un camí que reflecteix el meu temps d’avui i la manera que tinc d’experimentar-lo, nodrint-se del que han estat les meves lectures i les meves tries temàtiques i conceptuals per construir un món literari.
—Amb la idea de superar el naufragi per reconstruir-se (“La nit s’imposa / i a la pell creixen cicatrius / que duen la memòria del naufragi”) al primer poema).
—De fet, això no és cap originalitat, forma part del guió de la vida, que és fet d’anhels, projectes, il·lusions i de tots aquests naufragis, tant col·lectius, com personals.
—En el terreny personal hi ha diverses pèrdues, com la del poeta Màrius Sampere, present al llibre doblement, en la dedicatòria al mateix poema i a les endreces.
—En Màrius Sampere era molt especial i molt important per a mi, el meu millor amic, una persona a qui estimava molt. Feia molts anys que ens coneixíem: jo l’havia llegit i el vaig acabar tenint d’alumne a les meves classes de llenguatge administratiu a l’Escola d’Administració Pública, als anys 80. Era un poeta impressionant, i el fet que visquéssim al mateix carrer va fer que estiguéssim molt units els últims anys.
—A banda de la pèrdua, la llum és un element molt present a tot el llibre, com també ho és l’alba. Ho veiem al primer vers, on apareixen els “arbres de llum”, i al final de la primera part: “Batega a l’aire la flama, / tremola i s’alenteix la llum”.
—La llum és la veu de la matèria. L’artista visual Eugènia Balcells té una peça sobre la taula dels elements vista a través de l’espectre de la llum de cadascun d’ells. Quan dic “som arbres de llum” és una forma bastant exacta, perquè l’ésser humà emet llum. I l’arbre té un sentit d’arrelament, em sento molt a prop dels arbres. M’agrada tocar-los, per a mi no són un escenari, sinó una realitat profunda. Els veig i els visc com a éssers vivents, com les persones. “Arbres de llum” no remet a la immobilitat, sinó a vida interna. La llum per a mi és un aspecte essencial.
—Als egipcis o les cultures precolombines hi ha una veneració per la Lluna i el Sol.
—En el fons no me’n sento tant lluny, en la seva dimensió determinant. El Sol és una benedicció, perquè sense la llum nosaltres no existiríem. Aquesta consciència d’univers m’acompanya constantment, i també la percepció del que som dins l’univers, i de la naturalesa tan determinant que té la llum en les nostres vides.
—La llum, i també la complicitat de saber-se part d’un tot que transcendeix.
—A mi em sembla que la vida té sentit en la mesura que la compartim, i per tant, considero l’empatia com una condició prioritària. Si vius envoltat de persones i no t’interessa gens allò que pensen o els preocupa, la vida perd tot el sentit i es torna un exercici més egòlatra i tancat, més inconsistent.
—Ho podem aplicar també a la seva poesia: té sentit en la mesura que la compartim. A Naufragis hi trobem versos despullats, que volen trobar interlocutor, fets en llenguatge entenedor i proper, de complicitat amb el lector i fàcil accés.
—Per a mi, la poesia és un acte de comunicació. És un mirall fet de paraules. Però un mirall no amb un esperit narcisista, sinó que camina cap als altres amb el propi coneixement. Si et coneixes honestament i lúcida, és més fàcil construir ponts per entendre millor el que els altres senten, pensen o anhelen. Com et deia abans, per a mi el sentit de la vida passa per contribuir que les persones que són amb tu gaudeixin vivint. I, en aquest sentit, en el que jo escric hi ha una voluntat d’establir ponts amb els lectors. Evidentment que la poesia ha de tenir vocació d’assaig, d’experimentació, de recerca, però en la meva poesia són molt importants la música, la melodia i les imatges.
Puc escriure de maneres diferents a com ho faig, no em disgusta plantejar un exercici literari que correspongui a una determinada necessitat. Però jo em sento a gust fent-ho així.
—Compta amb la col·laboració de Guido Dettoni, que ha treballat a partir de fotografies que vostè mateix ha fet- Són imatges crepusculars de llostres, albades i ponents.
—Crec que són imatges que conviuen bé i acompanyen aquest esperit meditatiu que té el llibre. No les vaig voler posar en color, perquè volia que tinguessin una naturalesa d’acompanyament, no d’absolut protagonisme. La imatge ha d’acompanyar, ha d’agombolar. Ha de ser el tel de seda que t’envolta i t’explica.
—En la seva obra, sovint hi ha una intenció de diàleg amb d’altres obres. És el cas del poema V del llibre, que dialoga amb La idea d’Europa de George Steiner (Arcàdia Editorial): “L’ombra d’Europa / s’asseu en un cafè, / reprèn una conversa / que travessa els segles, / des de l’àgora al fòrum, / des del claustre a les aules”.
—Aquest llibre parla del jo interior i de com en aquest trajecte íntim hi ha el ressò d’aquella realitat que, al capdavall, ens està configurant, i de manera molt dramàtica. En aquests moments, Europa —i el món— fan patir. L’empatia que jo tant reclamo com a necessària, queda molt lluny de les prioritats dels polítics. Jo visc molt agrament tot el que està passant al món, em sembla una època molt inhòspita, amb dirigents amb molt de poder i sense gens d’interès d’entendre què és el que passa, més enllà de les pròpies ambicions.