Intel·ligent, sensible i diligent

Un crític que s’havia llegit una novel·la molt llarga i molt complicada (Solenoide de Mircea Catarescu) va escriure: “acabada la lectura, el primer que se m’acudí va ser escriure a la meva targeta de visita ‘jo m’he llegit Solenoide’”. S’enorgullia d’haver “fet el cim”, és a dir, d’haver superat les dificultats i d’haver aconseguit, finalment, el premi de contemplar una vista excepcional sobre el territori. Aquesta pot ser també la reacció del lector de La terra eixorca (1922) d’Eliot. La del mèrit de l’ascensió i la del premi de la visió. 

Certament, és un text difícil. Joan Ferraté ho sabia. Després d’haver-lo traduït per primera vegada (1951) amb la finalitat, diu, “d’ajudar-me a entendre el poema”, creu que “el que és entendre’l em consta que no ho vaig aconseguir”, i afegeix “passats vint anys, seguia sense entendre’n res”. Però, a més de difícil, el text ha semblat a molts —i em sembla—un dels poemes més influents del segle XX. A Catalunya, per exemple, Albert Manent publicà (1989) un extens article amb tots els autors que, des de 1932, havien estudiat o traduït Eliot. Són legió. I ara, quan ja s’ha exhaurit a les llibreries, ha pres el relleu la mallorquina Neus Nadal. Però, per què és tan difícil? 

La dificultat rau en el fet que el poema —els cinc poemes del llibre— està construït a base de fragments —en general, comprensibles— sense que en coneguem el vincle, és a dir, sense poder entendre la raó per la qual l’autor ha escrit aquell fragment i l’ha encastat en aquell punt del poema. És com un patchwork, és a dir, com un teixit format per petites peces autònomes cosides entre si per les vores. Independents i interdependents, alhora. 

Però de què parlen aquestes peces autònomes? Ferraté les identifica així: “reflexions, paraules recordades, citacions, descripcions, prèdiques, breus relats, petites escenes”. Un puzle. Eliot valorava aquesta manera de procedir aparentment caòtica quan va escriure a Els límits de la crítica: “L’originalitat poètica és, sobretot, una manera original d’aplegar el material més diferent i inversemblant i fer-ne un nou conjunt”. Però, en qualsevol cas, el que cal preguntar-se és: aquests fragments comparteixen alguna mena de sentit que els doni unitat? I, encara, quina funció té valdre’s de materials i estils tan discordants per comunicar-ho? És a dir, conèixer el procés de l’escalada i, sobretot, el panorama que es veu des del cim. 

D’entrada, la temptació és trobar la unitat del text en l’autor o, dit d’una altra manera, la temptació és pensar que, si llegim el llibre, ens assabentarem de les turbulències emocionals d’Eliot i de les seves conviccions “anglocatòliques” com a ell li agradava de dir. Certament, els sentiments personals de l’autor constitueixen uns materials indefugibles en la construcció d’una obra —no es pot parlar del que no s’ha experimentat— però conèixer els materials no és entendre l’edifici. És el mateix que pensava Eliot quan deia que el lector “ha de dirigir-se a la poesia, no al poeta”. L’autobiografisme, transvestit de poema, no sembla, aquí, un bon camí. 

Si llegim, intentant percebre el substrat temàtic —el baix obstinat com en diria un músic— d’aquest llibre, hi trobarem, dit molt sintèticament, una imatge de la vida com un territori erm o banal: eixorc. Però ens adonarem també de dues coses: primer, que no parla d’un home, o d’un grup, o d’una època, o d’una classe o d’un sexe singulars, sinó que parla de la humanitat. A Eliot li importa la naturalesa humana, no la sociologia. I, segon, que la seva mirada no és ètica, ni ideològica, ni clínica perquè l’autor, com apunta Arthur Terry, “col·loca els símbols i les imatges, i no pas les idees i les creences, al centre del poema”. Ni denúncia, doncs, ni teràpia: experiència en estat pur. L’experiència del desert, no considerat com una circumstància sinó com la substància de les nostres vides. Matisadament i sense dramatismes, però, l’esterilitat és l’experiència. Les especulacions erudites amb què s’ha enriquit la lectura de La terra eixorca no ho desmenteixen.

Què hi guanya, però, aquesta informació en expressar-la com ho fa La terra eixorca? Fonamentalment dues coses: potenciar el seu valor universal i mostrar-la com una experiència —contradictòria, caòtica i, en el fons, veraç— sense manufacturar-la en una ideologia. La inclusió de textos de cultures molt diferents —d’Ovidi a Wagner, d’Isaïes a Shakespeare, de Baudelaire als Upanixad indis— potencia el valor universal del text i la promiscuïtat de passat i present, de reflexions d’un alt nivell líric i d’onomatopeies grotesques, de benignes records d’infància i de misèries conjugals, eviten que l’experiència estigui limitada a un espai i a un temps particulars o, dit d’una altra manera, que sigui una anècdota i no una categoria. I el “jo” que les refereix no és un de sol sinó molts —Tirèsies, per exemple, entre els més importants— però, com diu Ferraté, “la persona del poema és una sola”. No voldria fer pensar al lector que aquest és un text indigerible perquè la complexitat no és el mateix que la complicació. Però exigeix, com diu Eliot, un lector “intel·ligent, sensible i diligent”, que no és demanar poc.

En una conferència a Oxford, “Eliot va comparar el seu poema amb un cos despullat de la seva pell”. La imatge no és amable però em sembla exacta tant pel que el poema no vol ser —una pell suau i seductora— com pel que de fet és: la humanitat amb els seus òrgans i vísceres “a cel descobert, sense sostre ni recer”. I això inclou —indissociables— la tendresa del cor i la còlera de la bilis. Així, si a la fi del poema hi ha signes de regeneració —el tro que precedeix la pluja—, el lector ja sap, des del primer vers, que l’ “Abril és el mes més cruel” justament perquè genera expectatives —“les pluges de primavera”— en darrer terme, frustrants. 

La traducció de Neus Nadal és excel·lent —clara, amb un afinat sentit de la llengua, fidel al “to personal de l’original d’Eliot”— i l’edició completa, i en molts casos millora, les precedents traduccions d’Agustí Bartra, Joan Ferraté o Rosa Leveroni. L’edició es complementa amb una bona introducció de Bernat Nadal i amb les notes originals d’Eliot —més prometedores que clarificadores— i les que hi ha incorporat Bernat Nadal. I un darrer apunt: el caràcter hermètic d’aquest poema és un llast que el talent d’Eliot converteix en expressivitat. Idealitzar, però, l’hermetisme i convertir-lo en mèrit —i, per tant, en “model”— té efectes inevitablement tòxics. Tot depèn del talent.