Quan António Costa troba algú, el mira als ulls amb un somriure. El primer ministre portuguès s’acosta encuriosit a homòlegs seus com Angela Merkel, fa encaixades de mans amigablement amb periodistes que l’entrevisten en directe per la tele i escolta atent els ciutadans que s’hi dirigeixen pel carrer. Sempre sembla que estigui de molt bon humor, amb una mirada lleugerament irònica d’ulls foscos darrere unes ulleres sense marc.
El simpàtic senhor Costa ha aguantat quatre anys amb un Govern socialista en minoria, tolerat pels comunistes i pel Bloc d’Esquerra, de tendència trotskista: una filigrana de què pràcticament ningú el veia capaç. L’oposició, de fet, havia titllat la seva aliança en arribar al poder fa quatre anys de “gerigonça” (‘excentricitat).
Però, mentre a la veïna Espanya en aquest temps s’ha votat més que no pas governat, Costa ha tingut una legislatura d’èxit; i el 6 d’octubre vol ser reelegit. Segons les enquestes, les seves possibilitats electorals són bones: atribueixen al seu partit fins a un 38% dels vots, força més que fa quatre anys. “Guanyarà les eleccions”, profetitza Miguel Sousa Tavares, un dels analistes polítics més coneguts del país. La pregunta és només si aquesta vegada fins i tot podrà arribar a tenir majoria absoluta.
Quan Costa va accedir al poder el 2015, el clima social al país estava en tensió per les condicions de la troica —formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea— en contrapartida per un crèdit de rescat de 78.000 milions d’euros. Però des d’aleshores Costa ha estat un dels pocs socialistes de la UE que ha demostrat que és possible mitigar les dures polítiques d’austeritat, generar creixement i, malgrat tot, complir les condicions del pacte d’estabilitat de l’euro.
António Costa va entrar a les Joventuts Socialistes a catorze anys, el 1975, un any després de la Revolució dels Clavells, que va posar fi a una dictadura que havia durat dècades. El pare de Costa, un escriptor originari de l’antiga colònia de Goa, a l’Índia, havia lluitat contra la dictadura des del Partit Comunista. Havia estat perseguit per la policia secreta, havia estat empresonat diverses vegades i els seus llibres estaven prohibits. La seva mare va ser una de les primeres dones que van liderar el sindicat de periodistes.
Després de titular-se en Dret, Costa va treballar al despatx del socialista Jorge Sampaio a Lisboa, i vint anys més tard li va organitzar la campanya de les presidencials. A partir del 1997 va ocupar diversos càrrecs al Govern, l’últim dels quals va ser com a ministre de l’Interior a l’executiu de José Sócrates. El 2007 el popular Costa va presentar-se com a candidat a l’alcaldia de Lisboa. Com que només va obtenir un 30% dels vots, ja aleshores va negociar una aliança amb les forces d’esquerres. Fins al 2015 va guanyar dues eleccions municipals més.
El periodista José Pacheco Pereira és, de fet, un adversari polític de Costa: forma part del Partit Socialdemòcrata (PSD), que a Portugal té una orientació econòmicament liberal, i fins al 2004 va ser vicepresident del Parlament Europeu. Pacheco diu que el socialista Costa és “diferent de la majoria de polítics, que des que s’aixequen fins que van a dormir només pensen a demostrar el poder que tenen”. Costa, diu Pacheco, és honest, “no amaga res”.
Durant la campanya electoral, cap a final d’estiu, Costa ha recorregut tot el país seguint la carretera nacional II, que travessa Portugal de nord a sud. Costa ha començat pel quilòmetre zero: a Chaves, una petita ciutat de l’àrida regió de Tras os Montes (literalment, ‘darrere les muntanyes’), prop de la frontera amb Espanya. Per etapes ha arribat amb el seu seguici fins a Faro, a 700 quilòmetres de distància, arran de les platges de l’Algarve.
Així, la gent ha tingut l’oportunitat de presentar-li directament les seves preocupacions: escoles massa plenes, la dificultat que es faci justícia en un sistema judicial col·lapsat o els llargs temps d’espera per anar de visita a l’especialista. En canvi, el competidor de Costa del PSD, Rui Rio, s’estima més fer actes en sales a porta tancada davant un públic escollit. Si bé fa quatre anys el PSD va aconseguir la majoria de vots, no va poder formar Govern, i amb el temps ha anat perdent el favor de l’electorat.
L’èxit de Costa va ser aconseguir que el toleressin les forces d’esquerra, que havien estat enemistades amb els socialistes des del final de la dictadura, el 1974; per exemple, els comunistes —encara ortodoxos—, els Verds i el Bloc d’Esquerra, trotskista. Amb cadascun d’aquests tres partits va signar acords per separat. Per aconseguir-ho, a Costa el va ajudar la seva habilitat negociadora. El periodista Pereira està convençut que Costa ja havia preparat un acord amb el carismàtic líder dels comunistes, Jerónimo de Sousa.
Totes dues parts fan un balanç positiu de la seva no coalició: “Hem complert tot el que vam prometre”, diu amb orgull el socialista. “Ha valgut la pena”, diu també el comunista, que va contenir la seva aversió al pacte d’estabilitat de l’eurozona i a l’OTAN, en certa manera per raó d’Estat. En ell s’hi pot comptar, l’elogia Costa, n’hi ha prou amb una encaixada de mans.
I, efectivament, el primer ministre se n’ha sortit de recuperar la confiança dels portuguesos. Segons Costa, s’han creat 350.000 llocs de treball. A l’inici de la legislatura, l’atur era del 12,4% i des d’aleshores gairebé s’ha reduït a la meitat, el valor més baix des del canvi de mil·lenni. L’economia creix des del 2016 per damunt de la mitjana de la UE anualment prop d’un 2%, gràcies entre altres coses al boom turístic. Lisboa és una de les ciutats més de moda d’Europa. Com a alcalde, Costa havia preparat aquest boom: va convertir Lisboa en la metròpoli de les empreses emergents i hi va portar el congrés internacional Web Summit, amb motiu del qual arriben cada any a la ciutat desenes de milers de visitants.
La recuperació econòmica es deu, en part, a la bona conjuntura, però sobretot al fet que Costa ha tingut al costat com a ministre de Finances l’economista format a Harvard Mário Centeno, que havia treballat per al Banc de Portugal. Centeno ha mantingut el rumb estabilitzador dels predecessors conservadors, amb algunes concessions a l’esquerra: el Govern ha apujat el salari mínim, les pensions i el sou dels funcionaris, com un senyal que l’odiada “austeritat” s’havia acabat. Així, les famílies han pogut disposar d’una major part dels ingressos. Al mateix temps, Centeno ha reduït la despesa pública.
Per a aquest any, el nou endeutament ha d’arribar només a un 0,2% de la producció econòmica. El 2017 l’exministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, que al principi desconfiava del seu homòleg portuguès, va elogiar Centeno qualificant-lo com “el Ronaldo de l’Eurogrup”. Si bé les arques estatals encara estan afectades per un deute públic per valor del 121% del PIB, les agències de qualificació tornen a valorar tan positivament el país que aquest any s’han pogut estalviar de pagar 2.000 milions d’euros en interessos respecte al 2014.
Quan fa quatre anys Costa va iniciar l’aliança d’esquerres, aquell pas era arriscat. Però els socialistes, a diferència del que alguns temien, no van abandonar el centre polític en favor del PSD, sinó que van ampliar el seu electorat pel centre; gràcies entre altres coses al ministre de Finances, Mário Centeno, que des del gener del 2018 també presideix l’Eurogrup. Costa, per tant, ha promès en campanya que col·locarà el seu millor home novament al Govern. Si arriba una crisi internacional, el país —diu Costa— ara està ben preparat. Malgrat haver promès 10.000 milions d’euros per a inversions en línies de ferrocarril, carreteres, escoles i hospitals, aquesta despesa no tornarà a fer augmentar el dèficit.
Ara, però, el Bloc d’Esquerra s’oposa a aquestes accions. La seva líder critica que el Govern de Costa hagi estalviat tant que ha perjudicat els serveis de les escoles i la sanitat: en aquests àmbits, diuen, hi ha el dèficit real del país. L’esquerra més radical de Portugal també vol desfer la reforma laboral, que permet contractes més flexibles. Des de començament d’any mestres, infermers i metges fan vagues per aconseguir salaris més alts i unes condicions laborals més bones.
A l’estiu, quan els conductors de camions cisterna van fer vaga, el primer ministre va desplegar la policia i l’exèrcit per donar subministrament a les gasolineres. L’oposició va titllar Costa d’esquirol il·legítim. Però milions de turistes li van estar agraïts.
Per bé que molts portuguesos veuen el primer ministre com una persona pragmàtica, nombrosos analistes polítics creuen que una victòria aclaparadora dels socialistes és improbable. Diuen que el resultat —suposadament segur—desmobilitza el votant d’esquerra. El Govern ha fet adormir la societat; segons estudis recents, la preocupació per trobar feina ha passat a un segon terme.
Costa no deixa cap dubte que voldria evitar un Govern de coalició. “És millor no fer malbé una bona amistat amb un mal matrimoni”, va dir fa poc dirigint-se al Bloc d’Esquerra. Costa alerta que el país podria caure en el perill de la ingovernabilitat, que a Espanya, per exemple, està bloquejant la política. Pel que fa a l’estabilitat, assenyala Costa, Portugal ha de continuar sent un “poblat d’Astèrix” a la península ibèrica.
Traducció d'Arnau Figueras