Retorn a la Romanitat

Travessant el Baix Maestrat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Via Augusta entrava en el que ara és el País Valencià per Sant Joan del Pas (Ulldecona, el Montsià). Com solia ser habitual, els romans no construïren un pont per salvar el riu, sinó que hi buscaren la part menys profunda per travessar-lo a peu, és a dir, el que anomenaven un vadum (gual). L’any 2011, quan es realitzaren en terme de Traiguera, on s’han descobert les restes de la romana Intibili, excavacions amb motiu de la instal·lació del gasoducte que connectava amb el dipòsit d’emmagatzematge subterrani conegut com Castor, es van poder descobrir alguns trams de la Via. En part, aquests trams es conserven ara com a pista de terra o com a carretera asfaltada. Al museu de Traiguera es conserva un mil·liari i altres elements relacionats amb el camí regi. Precisament la majoria dels mil·liaris conservats en territori valencià es troben entre Traiguera i Xilxes, a la Plana Baixa. 

El que trobarà el viatger que vulga resseguir la Via Augusta tal com penetra al País Valencià és, immediatament, la comarca del Maestrat. Aquesta regió està dividida en dues subcomarques, l’Alt i el Baix Maestrat. 

La denominació prové del segle XIV, quan es va crear l’Orde de Montesa que va venir a substituir l’Orde del Temple, nascuda a Terra Santa. Aquests organismes complien una funció militar, política i assistencial, i durant la seua vigència van organitzar l’economia i la societat dels llocs on eren implantats. 

 Pont de l'Olivar sobre el riu Sénia (Ulldecona) / Eliseu T. Climent

L’Orde de Montesa, amb un mestre o maestre al capdavant, va estar vigent fins a la desamortització del segle XIX. Llavors es modificaren també les demarcacions militars i es creà la regió anomenada Maestrazgo al Baix Aragó, que passa a engolir les comarques valencianes del Maestrat i els Ports. En realitat, Maestrat i Maestrazgo no són simplement dos rètols equivalents en català i en castellà, sinó que al·ludeixen a realitats històricament diferents, però els aragonesos han estat molt hàbils a l’hora de subsumir-ho tot en una marca turística d’èxit... El Maestrat valencià és una zona que s’estén entre el cim de la muntanya del Penyagolosa (1.813 metres) i la costa del Mediterrani. Aquesta dualitat entre mar i muntanya conforma un paisatge característic, amb temperatures especialment adequades per a l’agricultura en la part costanera i una orografia agresta però en absolut inaccessible. 

La ramaderia hi ha sigut una activitat molt assenyalada, especialment pel que fa a la cria d’ovelles i l’aprofitament de la seua llana. A partir del segle XIX l’economia local s’orienta cap al cultiu de l’olivera i l’ametler, que van acabar definint les línies mestres del seu paisatge i la seua activitat comercial. 

Ametlers a punt de floració (Baix Maestrat) (Eliseu T. Climent

L’ARBRE MÉS BELL DEL MÓN

Precisament aquesta zona concentra el major nombre d’oliveres mil·lenàries del Mediterrani i potser més enllà. Amb permís de Grècia, l’arbre que Josep Pla va definir com “el més bell del món” hi emergeix com un colós bimil·lenari: alguns dels seus exemplars ja hi eren molt possiblement quan els romans construïren la Via Augusta —o els van plantar ells— i han perviscut fins a l’actualitat.  Un conjunt molt notori d’aquestes oliveres monumentals ha perdurat a través dels segles a les comarques de l’Alt Maestrat i del Montsià. En total n’hi ha més de 4.000 exemplars catalogats. Per fer-se’n una idea, només a Canet lo Roig se’n troben 1.100. La majoria pertanyen a la varietat d’olives farga. 

L’anomenada farga és una varietat d’olivera especialment robusta; el tronc fa una fusta gruixuda i, per poder equilibrar el pes, l’arbre es projecta dins terra amb unes arrels molt fondes. Això permet aguantar les poc amigables embranzides del vent de mestral, que bufa amb força a la regió. 

El motiu pel qual els llauradors de la zona han mantingut les seues oliveres mil·lenàries potser és poc poètic: el secà no admet altres arbres amb necessitats peremptòries d’aigua. Si volem visitar llocs d’especial concentració d’aquests cultius, podem anar al Museu Natural del Pou del Mas, al municipi de la Jana. El Pou del Mas és una finca museïtzada, en la qual en menys d’una hectàrea es concentren vint-i-una oliveres mil·lenàries, algunes d’elles veritables espectacles naturals. Allà trobarà el lector l’Olivera de les Parelles, que va rebre el premi AEMO a la Millor Olivera Monumental d’Espanya el 2014. Caldrà visitar, ja que hi som, la finca particular de les Carrasques al mateix municipi, on, a més d’arbres monumentals, s’han descobert restes arqueològiques, com ara un mil·liari. L’esmentada finca que s’estén sobre una superfície de 15 hectàrees concentra 1.300 oliveres en producció.

Potser algun lector ha vist la pel·lícula El olivo, d’Icíar Bollaín (2016). Està rodada al Maestrat, amb veïnat local, i explica la penosa realitat de les oliveres venudes a particulars o grans empreses i arrancades immisericordement del seu territori nutrici, una activitat que només es va frenar a partir de la promulgació a les Corts Valencianes de la llei de Patrimoni Arbori Monumental (2006). 

A banda d’això, potser ens abelleix tastar l’oli de les seues olives, que ja es comercialitza a través d’empreses com el Mil del Poaig. Vaig tenir l’honor de libar aquest suc d’oliveres mil·lenàries al restaurant de Raúl Resino, a Benicarló. És un establiment distingit amb una estrella Michelin, l’única de la comarca, i val la pena recalar-hi. Resino canvia el menú cada poques setmanes i només l’elabora amb productes de la mar o de l’horta. 

L’oli d’oliveres mil·lenàries del Mil del Poaig és lleuger, d’una amargor lleu, amb matisos florals i aromes de carxofa, molt aromàtic i intens. Les olives que ho fan possible són de Traiguera, de Càlig o de Canet lo Roig. Gràcies a la seua comercialització es possibilita la pervivència de famílies llauradores els arbres genealògics de les quals estan també arrelats molt endins dels segles, com els seus arbres de referència.

Precisament aquesta terra és pròdiga en meravelles estrictament gastronòmiques. Famosa és la carxofa de Benicarló, que té Denominació d’Origen des de l’any 1998, i Denominació d’Origen Protegida en la Unió Europea des de 2003. Es cultiva als termes de Benicarló, Càlig, Peníscola i Vinaròs. Aquesta carxofa és l’anomenada blanca de Tudela. Té una forma redona i compacta, amb un forat enmig, que els entesos accentuen amb un característic colp ben pegat damunt la taula. Des de fa més de vint anys, cada hivern es fa la Festa de la Carxofa, on els establiments locals pugnen per oferir-ne les millors receptes, que de vegades es transmeten de mares a filles. 

L’hivern moderat del Mediterrani confereix resistència a la carxofera i li permet durar en condicions òptimes fins ben entrat el mes de maig, sense que es vegen estimulats els ferments oxidants que naturalment conté. Això proporciona un fruit de qualitats òptimes, que els vilatans consumeixen i exporten amb una unció autènticament religiosa.

A Vinaròs, el rei és el llagostí. Aquest crustaci endèmic és llegendari perquè es cria amb l’aportació dels nutrients i l’aigua dolça que proporciona el delta de l’Ebre. És una varietat de marisc que pot arribar a fer uns vint centímetres, d’un to entre rosa i marró, amb unes bandes transversals a l’abdomen. La temporada bona per pescar-los és entre octubre i març, coincidint en gran part amb la gran època de la carxofa, amb què marida molt bé. És el moment en què les aigües de la mar no estan massa càlides. En aquest temps òptim es pesca amb la tècnica de l’arrossegament; mentre que a l’estiu i la primavera es pot capturar amb tremall (tècnica que consisteix a agafar la pesca amb un joc de xarxes). Sembla que les nits de lluna plena són especialment indicades per enlluernar-lo, cosa que ens confirma que els pescadors són tan lluners com els llauradors.

Més cap al sud, en terme d’Alcalà de Xivert, trobem una altra joia en matèria alimentària: la tomata de penjar. Les particularitats geològiques i climatològiques del terme d’Alcalà han fet que les seues tomates siguen les més apreciades arreu. En realitat, d’aquesta mena de tomates se’n poden trobar fàcilment al llarg del País Valencià, Catalunya (on es ven la pràctica totalitat de la producció xivertina) i les illes Balears. El secret no pot ser altre que el seu ús en un combinat llegendari que ara abordaré, i que caracteritza amb el simbolisme de les grans simplicitats la nostra cultura: el pa amb tomata. Però la tomata de penjar no només es pot utilitzar per refregar en pa. La seua abundància de polpa i d’aigua la fan també apropiada per a les salses o per als sofregits, i caldrà afegir que torrada és una gran companyia per a tota mena de viandes. 

Com he rememorat en un altre lloc, diuen que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: “Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític”. Desconec si l’autor d’El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor no és mai un “bon polític”. Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella —ell, que havia nascut a Sueca, la “ciutat arrossera d’Espanya” (sic). 

L’anècdota em va venir al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet, de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: “els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats”. I afegeix: “Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup”. Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, no cal dubtar-ne, ens proporciona una gamma de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.

A partir d’un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen “pa amb tomàquet”. En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió principalment tomaca o tomata (amb altres variants), que és com n’hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d’aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s’ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional si no fora per l’endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia. 

Però al viatger menys afeccionat als plaers palatals potser li abelleix fer un volt pels famosos encants turístics del Baix Maestrat. A la zona de la costa, entre Peníscola i Vinaròs, s’hi troben atractius paisatgístics, culturals i recreatius molt ben acreditats. A Peníscola s’hi pot visitar el cèlebre castell templer, tot ell abocat dins la mar. Va ser declarat Bé d’Interès Cultural l’any 1931. Ací va acabar els seus dies Pedro Martines, el Papa Luna, l’últim vestigi arqueològic del Cisma d’Occident, quan Europa va fruir de dos candidats al tron de Sant Pere. Al castell hi ha un museu dedicat a la figura del pontífex cismàtic.

SANT MATEU

La Via Augusta passava de la Jana a Sant Mateu, que és la capital històrica del Maestrat. El viatger farà bé de dedicar una jornada a aquest poble que ara no té més de 2.000 habitants, però la importància històrica del qual és indiscutible. 

La carta de població es remunta al segle XIII, en temps de Jaume I, quan la plana sobre la qual s’assenta era una terra erma. Per aquell temps, a més, li van ser concedits un parell de privilegis: la celebració d’un mercat setmanal i d’una fira anual. L’activitat econòmica prometia a la vila un futur daurat. L’apreciadíssima llana local, la sanmattee, atreia comerciants sensibles. Pels seus carrers circularen italians vinguts de Pisa o de Florència. Fins i tot, el mercader de Prato Francesco di Marco Datini hi establí una agència comercial per exportar-la. Sota el segell de la sanmattee s’agruparien gairebé 200 productors valencians, catalans, aragonesos i castellans. Cap al 1320, Sant Mateu comptava ja 4.500 ànimes i es posicionava com la cinquena població més gran del Regne de València.

L’esplendor medieval de la vila es concreta en un patrimoni monumental excel·lent. Podem començar la passejada per Sant Mateu visitant la solidesa gòtica de l’església arxiprestal i passar després al barroc de la de Sant Pere; en el capítol de monuments civils, hi ha la casa consistorial, del segle XIV, el call jueu (restaurat), el palau Borrull o el palau del marquès de Villores. I encara ens quedaran les muralles, les torres i les presons, per no parlar dels hospitals de malalts.

Però és a la plaça Major on haurem de fer una aturada abans d’abandonar la vila; sota els porxos, una munió de bars podran posar fi a la nostra deambulació local.

Més enllà de Sant Mateu, la Via transcorria pacíficament en direcció a Cabanes, amb el famós arc romà de què m’ocuparé al seu moment. Sembla que de Sant Mateu posava rumb a la Salzadella pel camí que avui coneixem amb el nom de Quatremitjana. La hipòtesi no és desgavellada quan ens aboquem a la cartografia: el camí té una traçat sospitosament rectilini que coincideix amb les tècniques constructives de l’enginyeria caminera romana. 

No podrem passar de llarg les Coves de Vinromà. Les raons per aturar-se en aquest municipi són múltiples: la batejada com cova de la Campana va viure el dit Miracle de les Coves que va fer aplegar-s’hi, l’1 de desembre del 1947,  300.000 ànimes amb l’esperança d’assistir a un fet màgic que mai no es va produir. A les Coves, hi trobareu també la font de Company, on es plantaven les forques per penjar als condemnats, a banda de ser espai d’intercanvi i de negoci. L’indret està situat a la banda inferior del poble, en el camí que mena al paratge de la Moreria, arran del riu de les Coves, on conviuen milers d’anys de civilització, des de pintures rupestres fins a assentament dels moriscos després de la conquesta cristiana.

Arribem a Vilanova d’Alcolea. Ací ja estem dins la Plana, Alta però Vilanova, municipi que té ara tot just 600 habitants, és interessant pel fet d’incloure les restes de la mansio que els romans van batejar amb el nom d’Ildum. És la resta d’aquesta àrea de servei a la romana més ben conservada i coneguda al País Valencià, la qual sembla que va estar ubicada al marge de la carretera CV-145 d’accés al poble pel seu extrem meridional.  A Vilanova d’Alcolea no succeeix gran cosa. O sí: des de fa uns anys suporta amb resignació l’estrambòtic aeroport de Castelló.

No clourem, però, el capítol sense visitar un tram original de la Via Augusta que es conserva no lluny d’ací. Es troba en un camí rural accessible en vehicle des de la carretera principal CV-10 i ubicat entre les dues carreteres d’accés al poble de Benlloc. No debades s’anomena camí dels Romans aquesta llarga recta a l’estil clàssic, sens dubte la Via Augusta, que ens menarà sense pèrdues al pla de l’Arc, on perviu l’arc de Cabanes. D’aquest, ja en parlarem al capítol següent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.