Des de fa més de quatre dècades Kepel, de 64 anys –professor a la famosa École Normale Supérieure de París–, estudia l’Orient Mitjà. Fa un any va intentar fer una gran anàlisi d’aquesta regió: d’aquella reflexió en va sortir un llibre de 450 pàgines que ara apareix publicat en alemany. Kepel hi descriu els inicis històrics de la gihad internacional, la islamització gradual de l’Orient Mitjà i els orígens de la divisió creixent entre xiïtes i sunnites. És un llibre que probablement no existiria si fa tres anys uns combatents d’Estat Islàmic no l’haguessin amenaçat de mort. D’un dia per l’altre, Kepel va tenir, sense buscar-ho, molt de temps per escriure.
—Senyor Kepel, encara està sota protecció policial?
—No, amb la caiguda de Raqqa es van poder aixecar les mesures de seguretat d’acord amb els serveis secrets francesos. El moment més maco va ser quan després d’un any i mig vaig poder tornar a agafar l’autobús sol. No m’hauria imaginat mai que anar en bus per París pogués provocar una sensació de llibertat tan indescriptible.
—Sap de qui provenien les amenaces de mort que va rebre?
—Provenien d’un combatent de Raqqa, a Síria. L’home havia contribuït a organitzar diversos atacs a França. També per això les autoritats franceses es van prendre molt seriosament les tres fàtues que es van emetre contra mi. Des del primer dia vaig anar acompanyant les 24 hores per dos agents de policia.
—Com va viure aquell període?
—Curiosament no temia per la meva vida. Pot sonar presumptuós, però estava convençut que tot allò eren uns babaus que moririen en combat abans que jo. I així va ser. Però, a diferència del meu cap, el meu cos no s’ho va prendre amb tanta calma.
—Va tenir problemes de ciàtica que el van tenir prostrat al llit durant mesos.
—No em podia moure: m’estava estirat al llit, amb dos coixins gruixuts sota cada genoll. Per tant escrivia, era l’únic que podia fer, amb el portàtil recolzat a les cuixes. I així va sorgir aquest llibre, que, si no, no hauria tingut temps d’escriure.
—L’ha qualificat en certa manera com l’obra de la seva vida.
—He intentat incloure en l’anàlisi tot el que he viscut i descobert als països àrabs els últims quaranta anys. No sé què haig d’escriure després d’això, si més no sobre aquesta tema.
—En la seva recerca sobre els inicis del gihadisme internacional ha assenyalat l’any 1973 com una data decisiva. Per què?
—Aquell any està marcat per dos esdeveniments. Primer, l’èxit sorprenent dels Estats àrabs a la guerra del Iom Kippur, que els àrabs en diuen simplement la guerra d’Octubre o del Ramadà. Egipte i Síria, que van atacar posicions israelianes durant la festa jueva del Iom Kippur, el 6 d’octubre, han d’agrair l’èxit aconseguit al suport de l’Aràbia Saudita. Com també al fet que els juristes islàmics van declarar que la guerra era una gihad, la qual cosa va permetre als soldats beure i menjar durant el dia malgrat ser el Ramadà. El segon esdeveniment va ser l’augment vertiginós dels preus del petroli cru per part de l’Aràbia Saudita i altres països àrabs com a reacció als combats.
—Fet pel qual aquells països es van tornar increïblement rics i poderosos.
—No tan sols això, sinó que amb la guerra del Ramadà de cop van tenir una nova legitimació religiosa que va donar ales a l’ambició dels wahhabites saudites de convertir-se en la nova potència capdavantera a la regió. Allò va canviar de dalt a baix el món àrab, les elits del qual fins aleshores veien la religió en gran mesura com una relíquia del passat. Els baasistes sirians eren laïcistes; el president egipci, Gamal Abdel Nasser, tot i que anava a la mesquita, no era religiós. I el president de Tunísia, Habib Bourguiba, tampoc. Fins al 1973 no es va produir aquest canvi de paradigma i no es va escampar el wahhabisme per mitjà de la nova potència mundial que era l’Aràbia Saudita.
—És a dir, que la creixent islamització de les societats de l’Orient Mitjà es deu sobretot a causes econòmiques?
—No exclusivament. La islamització era un objectiu declarat de la política exterior saudita, però només va ser possible gràcies a la nova riquesa procedent del petroli. La Lliga Islàmica Mundial, per exemple, ja existia des del 1962, però va ser llavors que va guanyar influència i va aconseguir una gran quantitat de recursos per difondre el seu credo sunnita conservador. I l’Aràbia Saudita es va convertir en el nucli d’aquell nou espai islàmic a la península aràbiga.
—Cosa que va canviar quan el 1979 l’aiatol·là Khomeini va tornar a Teheran després d’anys d’exili, una data que vostè també ha qualificat com un “any clau” per a l’islam polític.
—Amb l’arribada de Khomeini a Teheran queda clar que l’islam polític és el camp on es lluitarà pel poder, el camp on s’enfrontaran l’Aràbia Saudita –a favor dels EUA– i l’Iran –contrari als EUA–. El conflicte en qüestió ja no és el que enfronta Israel i Palestina, sinó el de sunnites contra xiïtes. Aquesta nova competició també va conduir a la radicalització de les posicions en tots dos bàndols. Els saudites eren conservadors, però no necessàriament radicals. Va ser pel comportament dels iranians que es van veure forçats a adoptar noves conductes.
—Aquell mateix any es produeix un atemptat terrorista islamista al novembre, quan un grup gihadista ataca la Gran Mesquita de la Meca i mata cap a mil persones.
—El nou islam polític es va cobrar les seves primeres víctimes. Els escrits d’aquell grup, per cert, s’assemblen d’una manera sorprenent als d’Estat Islàmic molts anys més tard. Aquestes noves línies de divisió entre xiïtes i sunnites, que es van establir aleshores, continuen determinant els conflictes en aquesta àrea del món.
—Com hem tornat a veure els últims dies. El van sorprendre els atacs presumptament dirigits per Teheran contra instal·lacions petrolieres saudites?
—No gaire. Formen part d’una estratègia de l’Iran que té com a objectiu fer pagar al president nord-americà, Donald Trump, el preu més alt possible per la retirada de l’acord nuclear i també per fer captiva la resta del món.
—Parteix de la base que Teheran és responsable dels atacs?
—Encara no n’hi ha proves concloents, però molts indicis fan pensar que sí. També podria ser que milícies pròximes a l’Iran haguessin iniciat l’atac des del sud de l’Iraq. Segons els experts, els houthis iemenites, que van ser els primers d’atribuir-se l’autoria de l’atac, en cap cas poden haver-lo executat perquè no disposen d’armes de prou precisió. I els atacs van tenir lloc amb una precisió mil·limètrica.
—Quins objectius diria que persegueix l’Iran amb aquest nou augment de la tensió?
—Teheran sap jugar amb molta habilitat amb les posicions contradictòries del president nord-americà. Les provocacions iranianes estan pensades per posar Trump en la incòmoda situació d’haver de plantejar-se una intervenció militar. Per a Trump, però, no té interès intervenir militarment, ja que als seus votants els va prometre una mena d’aïllacionisme i no voldria entrar en una altra guerra cara. I l’objectiu polític de Trump actualment és la reelecció. Si no fa res, se’l considerarà un president dèbil. Jo crec que tot això forma part dels càlculs de Teheran.
—I un altre objectiu seria posar de manifest els punts febles de l’Aràbia Saudita pel que fa a la defensa militar?
—Naturalment, els saudites, després d’aquests atacs, han de preguntar-se per què, amb tot el material militar que han comprat i malgrat el suport dels EUA, no es van poder defensar més bé.
—En el seu llibre retreu als europeus i a Occident en conjunt que sovint han actuat malament a l’Orient Mitjà. Què haurien de fer aquest cop?
—Aquests dies moltes coses dependran de l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la qual estaran representats gairebé tots els caps d’Estat i de govern. Occident ha d’intentar establir converses amb els països del golf Pèrsic i sobretot implicar-hi Rússia. Rússia té una gran influència sobre l’Iran, però també està constantment en contacte amb l’Aràbia Saudita per acordar la política de preus del petroli.
—Fa poques setmanes el president francès abans i durant la cimera del G7 a Biarritz va fer tot el que va poder per fer possible un acostament amb l’Iran, i fins i tot va prometre una trobada entre Donald Trump i el president iranià, Hassan Rohani. Allò va ser massa ambiciós o massa ingenu per part seva?
—Ni una cosa ni l’altra. Qui ens diu que una trobada com aquesta no pot arribar a produir-se? Sigui com sigui, és l’única via per mantenir el diàleg. Em sembla que Macron continuarà el rumb de Biarritz. I tenint en compte –diguem-ho així– que Angela Merkel té una certa feblesa i que el Regne Unit viu un caos polític, és l’únic líder a Europa que encara té la fortalesa política per fer-ho.
—En la seva anàlisi vostè critica el desconeixement d’Occident respecte al món àrab. S’hauria pogut canalitzar abans la lluita dels gihadistes?
—Potser sí, probablement. Fixi’s en la Primavera Àrab: hi vam veure sobretot l’esclat democràtic, però no el factor desestabilitzador que va comportar. Jo, per cert, tampoc no me’n vaig adonar. Estàvem tots massa entusiasmats.
—I vam infravalorar els perills d’aquelles revolucions?
—I tant. Les revolucions àrabs van fer miques ordres establerts, règims autoritaris, i tots ens pensàvem que eren prou fortes per al que vindria després. Però, paradoxalment, aquelles revoltes van ajudar a prosperar Estat Islàmic.
—En quin sentit?
—En el sentit que l’antic ordre autoritari no va ser substituït per un de nou. Fixi’s en el cas de Tunísia: a començament del 2011 es van deixar en llibertat presos polítics, entre ells gihadistes molt radicals. Tots tenien algun cosí a la Costa Blava i van traslladar-se a casa d’aquells parents. Ningú es va preocupar d’ells o de la seva vigilància. A França van crear una nova xarxa, cosa que explica l’atemptat de Niça del juliol del 2016. Aquesta tercera generació de gihadistes es va beneficiar clarament de la caiguda dels antics règims. Una altra conseqüència va ser l’aprofundiment de la divisió entre sunnites i xiïtes. A Tunísia els islamistes es van convertir ràpidament en combatents contra el predomini xiïta. Tot i que a Tunísia no hi ha xiïtes des del segle X. Senzillament van passar a ser el nou enemic.
—Com valora la situació actual? Després de Raqqa hi haurà una quarta generació de gihadistes?
—No ho sé. Els que són actualment a les presons no han canviat d’opinió, però encara no han trobat un nou modus operandi. Estic segur que les transformacions de l’Aràbia Saudita seran decisives. L’enfonsament del preu del petroli ha canviat moltes coses. Ni l’Estat ni empresaris privats financen cercles islamistes com abans, d’on durant molt temps van sorgir els combatents. El príncep hereu Mohammed bin Salman segueix un nou rumb; amb la “revolució Ritz-Carlton”, com en dic jo, ha desactivat molts privats que finançaven el terrorisme.
—L’Orient Mitjà, doncs, es torna a trobar en un punt d’inflexió?
—Jo diria fins i tot que la situació és comparable a la d’Europa l’any 1914. Per això ara necessitem un lideratge europeu que no vagi com un sonàmbul, com va descriure Christopher Clark en el seu llibre sobre la Primera Guerra Mundial.
—Què ha de passar, ara?
—Necessitem una Europa que dugui a terme una política exterior conjunta i coordinada i que reprengui les seves vinculacions tradicionals amb els països de l’Orient Mitjà. Hem d’estabilitzar aquests països. I hem d’actuar amb independència dels EUA, integrant l’Iran en les converses i, sí, parlant també amb Rússia, que s’ha convertit en un nou actor en aquesta àrea del món. Fent això podrien sortir bé les coses. Inxal·là.
—Senyor Kepel, moltes gràcies per l’entrevista.
Gilles Kepel: Chaos. Die Krisen in Nordafrika und im Nahen Osten verstehen [Caos. Entendre les crisis al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà]. Editorial Antje Kunstmann, 448 p., 28 euros.
Traducció d'Arnau Figueras