Si Pedro Sánchez s’ho proposara, estaria en condicions de canviar-li el nom al seu partit. Preservant les sigles històriques del PSOE, ben bé podria passar a dir-se Partit Sanchista d’Obediència Estricta. Perquè al PSOE, avui, tot és Sánchez: no té un contrapès com el que va representar Alfonso Guerra a l’etapa de Felipe González, ni la pressió dels barons que va patir José Luis Rodríguez Zapatero mentre negociava la reforma de l’Estatut català i el seu Govern dialogava amb ETA.
Revestit d’una aura de líder suprem, ningú no gosa qüestionar les passes de Sánchez. La militància, que va encimbellar-lo contra l’aparell i la vella guàrdia de l’organització, li ret veneració absoluta. A les agrupacions, entre els afiliats de base i els càrrecs intermedis, a penes s’hi senten crítiques a la seua manera de fer. L’halo de màrtir que l’acompanya des que Susana Díaz va foragitar-lo de la secretaria general i va renàixer de les cendres derrotant-la a les primàries de 2017 es manté intacte. Llavors ella presidia la Junta d’Andalusia, el feu granític socialista, i ell era l’autor material del resultat electoral més pobre de la història del PSOE: 84 diputats sobre 350. Una punyalada a la història del partit. Ara, en canvi, Díaz fa oposició al Parlament andalús i Sánchez resideix a La Moncloa.
Amb tot, Sánchez és un personatge particular. Qui l’ha tractat de prop en deixa constància: desconfiat de mena, amb un component egòlatra evident, tan sols fa cas al seu cervell i el seu olfacte. Penjat al seu telèfon mòbil, conversa tothora amb el cada cop més reduït nucli de confiança, ni que siga per consultar-los el detall més insignificant. A continuació, però, actua tal com ja li havien prescrit el seu cervell i el seu olfacte. Aquests són els seus dos assessors més influents, fins i tot per davant d’Iván Redondo, que ocupa la figura de cap de gabinet. Un professional de l’estratègia política que no té carnet del PSOE ni el necessita. Apassionat de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca i Juego de Tronos, Sánchez l’ha erigit en l’altre protagonista principal d’aquesta història. El PSOE actual és el tàndem Sánchez-Redondo. Res més.
Quan dimarts de la setmana passada va tardar 15 segons a contestar si dimitiria en cas que —després de la repetició electoral del 10 de novembre— també siga incapaç de ser investit, aquell silenci no va sobtar aquells a qui telefona a cada moment. És un amant dels silencis llargs, cinematogràficament tan potents i políticament tan enigmàtics. Les seues trucades anhelen la complicitat, l’afany de sentir-se respectat. Els interlocutors venen a ser, doncs, una mena de psicòlegs de capçalera a distància. Sánchez assaboreix el poder que ha aconseguit acumular quan tothom ja l’havia donat per mort. Pretén gaudir al màxim d’aquesta segona vida, en la qual, a més, es veu invencible. Es creu SúperSánchez.
Els prop de cinc mesos transcorreguts des dels comicis del 28 d’abril plasmen el modus vivendi de Sánchez i Redondo. La majoria d’enquestes publicades abans d’aquella cita amb les urnes havien pronosticat una victòria més còmoda del candidat socialista. Com sempre, però, no va fer uns bons debats. I, com sempre, Pablo Iglesias sí que els va fer. Dos debats en què el secretari general de Podem —amb la Constitució a la mà— va reeixir a moderar el to i exhibir un posat més humil, obertament procliu a l’entesa amb un PSOE al qual ja no aspirava a sorpassar. Deu mesos abans el paper d’Iglesias havia estat clau per treure endavant la moció de censura que va descavalcar Mariano Rajoy. De fet, mai no perd l’ocasió de recordar que va fer tants esforços o més que Sánchez per atreure el “sí” dels grups catalans i bascos.
Objectiu: 140 escons
L’eufòria pels 123 diputats que la nit del 28A es palpava a l’exterior de la seu del PSOE contrastava i molt amb la sensació agra de Sánchez i Redondo. No sumaven majoria absoluta amb Unides Podem i, malgrat fer-ho amb Ciutadans, els d’Albert Rivera s’havien quedat a un pam de superar el PP, cosa que els permetia disputar el lideratge de l’oposició. Als debats televisats Rivera s’havia mostrat implacable amb Sánchez i prova d’això eren els crits que, provinents del carrer, ressonaven a l’interior de la seu de Ferraz: “¡Con Rivera no, con Rivera no!”.
A qui havien d’estranyar aquells càntics? Sánchez havia retornat al front del PSOE cantant la Internacional als seus actes de primàries, denunciant la pressió dels poders fàctics a l’hora d’evitar una possible entesa PSOE-Podem el 2016, a la seua primera vida com a secretari general. Sánchez s’havia passat la campanya demanant el vot per aturar la “triple dreta” que representaven PP, Ciutadans i Vox, amb la fotografia dels respectius presidents a la plaça de Colom de Madrid com a reclam. Aquella imatge era un imant de paperetes.
140/40/40. Aquesta és la coordenada que busca Pedro Sánchez i que ha menat a una nova convocatòria electoral. Un PSOE més fort, amb 140 diputats en lloc de 123, i Ciutadans i Unides Podem una mica més afeblits, pels volts dels 40 escons que, sumats als dels socialistes, arredonesquen la majoria que no els faça dependre de les formacions independentistes. Un moviment del compàs en què Sánchez seria la punta de metall i Iglesias i Rivera, en funció de les circumstàncies, la punta traçadora que aprove lleis de caràcter social i de contenció econòmica. Al capdavall, el Govern monocolor moderat que va subratllar durant la compareixença de premsa de la setmana passada, després d’haver-se entrevistat amb el rei Felip VI.
La desmobilització del 10N afectarà més l’esquerra, però els moviments de vot seran intrablocs
“Les eleccions les carrega el diable”, li ha advertit el president del PP, Pablo Casado, el principal beneficiat d’aquesta espècie de segona volta. Els populars, amb només 66 escons, guanyaran terreny a l’hemicicle en detriment de Ciutadans i Vox, cosa que afermarà Casado com a líder del partit i de l’oposició. La probabilitat d’una majoria absoluta de signe liberal-conservador és molt baixa, li han garantit a Sánchez els gurus demoscòpics que treballen a La Moncloa. Els moviments predominants seran intrablocs i la desmobilització afectarà més l’esquerra, però també desenes de milers de persones que van votar Ciutadans i han trobat a faltar més cintura. Eixamplar la distància que ara el separa d’Iglesias i Rivera —si es consuma el pla de Sánchez— és la raó del 10N.
A bastants dirigents territorials del PSOE els tremolen les cames pensant que el tir isca per la culata i els nous comicis deparen una aritmètica encara més enrevessada, en què no existesca majoria absoluta amb Ciutadans —el seu gran objecte de desig— i en què la suma amb Unides Podem siga inferior a la present. D’altres es refien de les enquestes publicades i de la sala de màquines de Moncloa, que s’esforça a transmetre calma: els electors, conscients de la necessitat urgent de desencallar el blocatge polític, concentraran els vots al voltant de Sánchez com a mal menor.
Siga com siga, unes terceres eleccions serien impensables i Iglesias o Rivera, o bé tant Rivera com Iglesias, es veurien condemnats a investir el candidat socialista. En teoria, Sánchez es trobaria més reforçat, en disposició d’obtenir el Govern monocolor que cerca.
L’enigma català
És factible, no obstant, que els diputats d’esquerres perden representació al conjunt de l’hemicicle. Els 185 diputats que ara totalitzen PSOE, Unides Podem, Esquerra, EH Bildu i Compromís facilitaven l’aprovació de mesures progressistes, començant pels Pressupostos. Tanmateix, els socialistes no es refien gens d’ERC. Han agraït el suport incondicional que les darreres setmanes els ha oferit Gabriel Rufián en nom del grup parlamentari, però temen que l’anomenada “sentència del procés” del Tribunal Suprem que guaita a la cantonada ho capgire tot. Prefereixen comprovar quina serà la reacció dels republicans un cop es faça pública, previsiblement al llarg d’octubre.
“Quin sentit tenia una investidura amb Govern de coalició o sense si al cap de pocs mesos calia negociar els Pressupostos i Esquerra podia tombar-los de nou, com al febrer d’enguany?”, es pregunta un dirigent socialista decebut per la nova cita amb les urnes però que no hi veia cap alternativa. Amb to irònic, això sí, qualifica Sánchez de “ludòpata polític”.
La maniobra de Pedro Sánchez també té la missió de sacsejar el mapa polític català
No debades, la maniobra de Pedro Sánchez també té la missió de sacsejar el mapa polític català. Si Esquerra apuntala la seua posició de domini en detriment de Junts per Catalunya, la ciutadania s’haurà decantat per la mà estesa en lloc de la unilateralitat. En aquest sentit, no seria descartable una convocatòria electoral que obrira pas a la formació d’un nou Govern. Amb Sánchez investit i còmodament instal·lat a La Moncloa, el PSOE no veuria amb mals ulls un tripartit amb ERC i els comuns. La sintonia entre Ferraz i el PSC és plena. La designació de Meritxell Batet i Manuel Cruz com a presidents del Congrés i el Senat és prou eloqüent.
De qualsevol manera, com és lògic, els escenaris futurs amb relació a Catalunya i Esquerra estaran determinats per la resposta al Suprem. Una sentència condemnatòria, severa, que duguera aparellats actes de desobediència per part de la Generalitat, tensionaria al màxim el panorama. La setmana passada Sánchez ja va avisar davant el Congrés dels Diputats i els periodistes que, si escau, procedirà a activar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Fins que arriben les eleccions, i de manera preventiva, el president en funcions té previst endurir el seu discurs envers Catalunya.
La via Rivera
Un dels tres condicionants que Rivera va posar damunt la taula, in extremis, per abstenir-se en una eventual investidura de Sánchez i evitar la repetició dels comicis era, precisament, Catalunya. Sánchez li va contestar amb una missiva encapçalada per un “estimado Albert” en què li expressava que tots tres aspectes —a més d’estar preparat per aplicar el 155, li reclamava un Govern constitucionalista a Navarra i que no apuge els impostos— ja es complien ara. Però el president de Ciutadans va denunciar que la carta era una “col·lecció de mentides”.
De negar-se a reunir-se amb ell al juliol i dir-li que liderava una “banda”, la “banda de Sánchez”, Rivera ha passat a obrir la via de la negociació. S’ha compromès a lligar un Govern de coalició amb el PP en el termini d’un mes si el 10N ambdues formacions sumen majoria absoluta, però l’oferta contra rellotge a Sánchez marca, sens dubte, un punt d’inflexió.
“Si haguera volgut, Rivera seria avui l’home més poderós d’Espanya: hauria estat vicepresident del Govern, amb la capacitat de fer caure Sánchez quan li vinguera de gust, alhora que hauria pogut pactar a esquerra o a dreta en funció de cada comunitat autònoma”, enuncia un altre dirigent socialista convençut que el “soci preferent” del PSOE era Ciutadans i no Unides Podem, en contra d’allò que ha reiterat Sánchez i el seu equip negociador.
El 64,6% dels votants de Ciutadans s’inclinaven perquè aquest partit investira Sánchez
Un Ciutadans vingut a menys, sense opcions de superar el PP a curt o mitjà termini, és la manera més senzilla de dur-lo a la senda de l’entesa. El discurs de Sánchez, per tant, no consistirà a fer sonar les alertes davant la possible arribada de la ultradreta, com a l’abril passat, sinó a seduir el votant de centre molest amb la negativa de Rivera a pactar amb “el sanchisme”. Un sondeig publicat el 15 de setembre pels diaris del grup Prensa Ibérica i el digital El Independiente assenyalava que el 64,6% dels votants de Ciutadans s’inclinaven perquè aquest partit investira Sánchez. En la mateixa línia, el 57,9% d’ells s’oposava a la conformació d’una candidatura única —España Suma, registrada pel PP— amb populars i Vox.
Unes dades símptomàtiques de l’eclecticisme de l’electorat de Ciutadans, un biotop divers on encara habiten molts exvotants socialistes que, com és natural, s’estimen més un acord amb Sánchez que no amb el PP i el suport extern de la ultradreta. Aquest segment de gent és l’objectiu número u del PSOE, ara.
Així com Susana Díaz i Albert Rivera no haurien trigat a asseure’s i acordar un programa conjunt, les diferències personals que separen Sánchez del líder de Ciutadans han entrebancat el diàleg. A Rivera li costaria acceptar d’investir Sánchez, però la més que probable pèrdua d’escons de Ciutadans a penes li deixarà cap més eixida. Al partit taronja no volien eleccions i se les hauran d’empassar. El pessimisme s’ha estès al si de Cs.
Moncloa vs Ferraz
“Han fallat els negociadors, escollir Carmen Calvo i Pablo Echenique com a caps de cada equip era la manera més segura de fracassar”, apunta una veu del PSOE que desitjava l’acord amb Unides Podem i va veure clar, des del primer moment, que no seria possible.
El tarannà displicent de la vicepresidenta Calvo contrasta, certament, amb el posat més dialogant de José Luis Ábalos, ministre d’Hisenda i número 3 del PSOE. Fou ell qui va guiar les converses que van derivar en la reeixida moció de censura de 2018 i qui sempre s’ha caracteritzat —en la seua fecunda trajectòria política— per trenar pactes inversemblants.
El valencià Ábalos, una persona amb molt bona entrada a la premsa madrilenya, afable en la distància curta i possibilista de mena, hauria fet mans i mànigues per obtenir el “sí” d’Unides Podem. L’oferta d’una vicepresidència i tres ministeris, per boca seua, no hauria rebut la renúncia que va rebre el 25 de juliol. Aquell dia el PSOE va acatar la fórmula del Govern de coalició detestada per Sánchez i Redondo en veure que Iglesias assumia el vet personal que li havia imposat l’aspirant socialista.
“Ara mateix hi ha dues dimensions, Moncloa i Ferraz, capitanejades per Sánchez i Ábalos; per bé que la relació personal és positiva, les ganes de formar Govern no han estat les mateixes en cada cas”, comenta una font coneixedora de les interioritats del partit. L’ànim amb què cadascú dels dos ha encaixat la dissolució del Parlament i la nova cita electoral és esclaridor: mentre a Sánchez se’l veu distès, confiat i decidit, a Ábalos se’l nota incòmode, temorós i un punt penedit per la crònica d’un fracàs anunciat.
“Volem ser al Govern, no ens refiem de vosaltres”, li va dir Echenique a les negociadores del PSOE
De les tres negociadores que integraven la delegació socialista —la tercera era la ministra andalusa d’Hisenda, María Jesús Montero—, la més procliu a un pacte amb Unides Podem sempre va ser Adriana Lastra. Asturiana, vicesecretària general del PSOE i portaveu al Congrés, forma part de l’ala esquerra del partit. Això no obstant, qui duia la veu cantant era Calvo, qui a l’inici de la segona reunió del setembre va condicionar la continuïtat de les converses a l’abandonament de la via del Govern de coalició, cosa que Pablo Echenique va refusar. “Volem ser al Govern, no ens refiem de vosaltres”, va sentenciar. “Amb ministres d’Unides Podem en àrees com Hisenda o Transició Energètica no hauria pogut dormir a les nits”, afirmaria més tard Sánchez a La Sexta.
Els socialistes s’escudaran en el “cogovern” que exigia UP per tal de censurar que, en realitat, es tractava de dos governs en un. També incidiran en el qualificatiu de “presos polítics” que expressen figures de l’òrbita de Podem com ara Ada Colau. El PSOE acudeix amb els comicis amb la convicció —expressada en veu alta— que un Govern de coalició amb UP és inviable.
Si Más País —la marca impulsada per Íñigo Errejón— finalment compareix als comicis, tant el PSOE com Unides Podem se’n ressentiran a la circumscripció de Madrid. Si Adelante Andalucía —la coalició que aixopluga IU i el Podem andalús, pilotat per l’anticapitalista Teresa Rodríguez— també va per lliure, UP perdrà alguns escons més pel camí. Si la tempesta interna continua assotant les marees gallegues, dividides com estan, Galícia en Comú podria pagar-ho a les urnes. Tot plegat, una onada d’incendis que qüestionen la capacitat real d’Iglesias de liderar aquest espai.
“Irene Montero és Unides, i Pablo Iglesias, Podem, això és Unides Podem”, censura una diputada socialista farta de les imposicions de tots dos. “Governar resulta molt difícil, i ells ni tan sols saben governar el seu partit”, lamenten. “No ens ho han posat gaire fàcil a l’hora d’arribar a un acord... Com pot ser que, al setembre, ens proposaren un acord en base a la proposta que havien rebutjat al juliol?”, s’interroga. “Hem pecat de ser massa ingenus”, rebla a continuació, “no han valorat el nostre esforç per obrir-nos a la societat mitjançant un Govern amb independents, clarament progressista i amb voluntat de negociació permanent”. Aquest era l’Executiu que aspirava a arranjar Sánchez, novament. “Si funcionava amb 84 diputats, per què no havia de fer-ho amb 123?”, diuen en defensa seua.
Al si del grup parlamentari socialista del Congrés costa de trobar veus crítiques amb la manera com s’han dut les negociacions. Una majoria aclaparadora de membres van donar suport a Pedro Sánchez en aquelles primàries a cor obert i no tenen experiència política a la primera línia.
Silenci monacal
Crida més l’atenció el silenci monacal dels barons del partit. Ni Emiliano García-Page, ni Guillermo Fernández Vara ni Javier Lambán —els tres tenors del socialisme espanyol que Albert Rivera posa com a exemple del PSOE amb què s’avindria a pactar— no han dit ni pruna, i d’altres com Ximo Puig o Francina Armengol mantenen, igualment, una posició de respecte. No els agrada la repetició electoral, però no gosen responsabilitzar Sánchez de cap errada. Tampoc no posen els seus governs com a paradigma del que havia d’haver sigut el de l’Estat. “Els números no són els mateixos”, es limiten a recordar.
“Només Judes va negar tantes vegades Jesucrist com ha fet Pablo Iglesias amb Pedro”, lamenta una diputada socialista
“Només Judes va negar tantes vegades Jesucrist com ha fet Pablo Iglesias amb Pedro”, sostenen els seus partidaris, enervats perquè Podem haja impedit la investidura en quatre finestres d’oportunitat: dos al 2016 i dos al 2019. Sobre el canvi de postura de Sánchez sobre Podem —al programa Salvados, el 2016, va assegurar que no van deixar-lo pactar amb ells els poders fàctics de l’Estat— admeten la “modulació” del to, però es neguen a parlar d’engany: “No ha enganyat ningú, ha fet allò que havia de fer i, en no haver-ho aconseguit, reclama un suport més ampli”. I, en efecte, la mirada està posada, sobretot, en “l’amplíssima capa de l’electorat que no està d’acord amb tot allò que propugna la dreta ni amb tot allò que propugna l’esquerra”, és a dir, en l’electorat moderat, de centre.
“La gent sap que el millor partit per aturar la dreta és el PSOE”, comenta un altre dirigent, “però no pots pactar de qui no te’n pots fiar”, afegeix en referència implícita a Podem. “Si dins del teu propi partit ja no pots refiar-te de molts companys, com has de fer-ho de qui acudeix a una negociació amb tanta desconfiança envers teu?”, es pregunta.
Aquesta persona descarta que els plans de Sánchez, en conèixer els resultats del 28A, contemplaren la repetició electoral: “De cap de les maneres, però algú com ell, que en política n’ha patides de tots colors, és capaç de posar bona cara fins i tot en les circumstàncies més adverses”. En la batalla pel famós “relat” cobra una importància especial cada gest de Sánchez. N’hi ha que critiquen el seu posat distès aquests dies, com si haguera vist complert el seu desig.
“Molts dels qui ara asseguren que no votaran, el 10N aniran al col·legi electoral”, observen a Ferraz. “És normal que la gent estiga molesta, però aquest cabreig puntual anirà diluint-se així que s’aproxime la data”, exposen. A la direcció socialista tampoc no desagrada un PP enfortit i un Vox menys nombrós al Congrés. “Amb el PP podem parlar, es poden negociar iniciatives, però amb Vox resulta del tot impossible”, al·leguen.
“Zapatero no hauria actuat amb tants prejudicis contra Unides Podem”, reconeixen al si del PSOE
Per contra, no falten veus que enyoren Zapatero i la seua capacitat d’arribar a pactes amb IU i ERC. “No hauria actuat amb tants prejudicis contra Unides Podem, sens dubte”, opina un alt càrrec d’una federació del partit. “En política pots arriscar si tens clar que les opcions de guanyar aquesta aposta són molt elevades, però en aquest cas diria que la garantia de millora no és tal”, complementa. Una hipotètica unió de PP i Ciutadans per anar units al Senat seria, per exemple, un autèntic drama per al PSOE, ja que probablement li faria perdre la majoria absoluta a la Cambra Alta.
El PSOE, en tot cas, està hipermobilitzat. La militància es troba preparada per a una altra campanya, per oferir-li a Sánchez tot allò que ell els ha donat: dur un partit que navegava a la deriva, sense rumb, a la presidència del Govern.
Ni una veu en contra, ni un qüestionament en públic —més enllà dels que fa ocasionalment l’exdiputat Eduardo Madina a la tertúlia de la cadena SER de què és un assidu— a l’estratègia de Sánchez. La decisió de tornar a eleccions no va ser consultada al comitè federal ni al comitè territorial. Les pluges van anul·lar el segon, que havia de celebrar-se a Logronyo i va quedar suspès com a senyal de respecte als territoris afectats. No va quedar ajornat, sinó suspès definitivament.
Un silenci ensordidor, el dels barons socialistes, que recorda el del mateix Sánchez quan parla per telèfon. Zero reflexió interna. Zero autocrítica. A eleccions i punt. Un silenci inèdit en la història del partit que, tanmateix, pot ser l’antesala del tsunami intern que pot viure el PSOE si el 10N empitjora el 28A.