Els Crítics

La gran (i pretensiosa) aventura que és l'existència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de l’èxit de Once upon a time in Hollywood, Brad Pitt torna a ser protagonista de la cartellera amb Ad Astra, una de les pel·lícules més esperades d’aquesta represa de curs. La història se centra en la missió que se li encarrega a l’astronauta Roy McBride (un Pitt auster, magnètic i molt afinat), qui ha de viatjar als confins del sistema solar per trobar la nau que comandava el seu pare, perdut en estranyes circumstàncies tres dècades enrere. El viatge serà tota una odissea al cor de les tenebres —la cita a Conrad no és cap broma, sinó una constatació argumental i una voluntat d’estil—, una lluita contra rellotge per evitar la destrucció de la Terra i de tot allò conegut, al mateix temps que portarà McBride a qüestionar-se qui és, qui és el seu pare (Tommy Lee Jones), què som com a civilització i quin paper tenim en aquesta gran aventura que és l’existència. 

 


Ad Astra
Direcció: James Gray

Estats Units, 2019
Durada: 124 minuts
Guió: James Gray i Ethan Gross
Música: Max Richter i Lorne Balfe
Fotografia: Hoyte van Hoytema
Repartiment: Brad Pitt, Liv Tyler, Ruth Negga,
Tommy Lee Jones, Donald Sutherland
Gènere: Ciència-ficció


Dirigida per James Gray (autor de films com Z. La Ciudad perdida o El somni d’Ellis), la pel·lícula té coses molt remarcables, al costat d’altres que no. Se’n surt a l’hora de crear escenaris i realitats —està ambientada en un futur no gaire llunyà, sense especificar l’any—, dibuixant amb interès i credibilitat la situació en què es troben la Lluna i Mart, colònies terrestres a les quals es pot accedir regularment, amb usos i costums que en cap cas ens semblen massa agosarats o allunyats d’una possibilitat real. Se’n surt, també, en les escenes d’acció —concentrades en la primera part del film—, sobretot en una primera escena d’impacte, espectacular i de vertigen —l’incident a la gran torre de contacte espacial, amb caiguda inclosa— i en l’atac lunar, una escena de persecució, portada al límit, solvent i rodona. També se’n surt en el ritme i el to, especialment en la primera part, quan la presentació d’un món i d’una situació concreta a resoldre es barreja amb dues pulsions: d’una banda, l’acció; de l’altra, la contemplació —de tints greus i existencials— d’una veu en off que no ens deixarà d’acompanyar fins al final. I que, al final, acabarà sent una llosa.

Però la fórmula no resisteix la segona part de la pel·lícula, perquè la història esdevé inversemblant i, molt pitjor, allunyada de qualsevol tensió dramàtica. No funciona perquè la veu en off es converteix, per excés, en un subratllat molest i megalòman, que es pren massa seriosament a si mateixa i els fets de la ficció. No funciona perquè adopta el camí pseudointel·lectual que Interstellar va portar a la centralitat cinèfila en època moderna —abans ja explorat a Contact (Robert Zemeckis, 1997)—, però ho fa de manera gens sentida, matussera, com si de l’èxit de Christopher Nolan només se’n pogués agafar l’embolcall (traumes paternofilials, pretensiositat contemplativa a l’estil Malick, flashbacks inserits entre angoixes i sensibleria, i música grandiloqüent, com si tots fóssim devots del pla mestre del pioner Kubrik), però no el sentit estremidor del drama, la màgia de l’impacte, d’emocionar-nos amb l’impossible. 

Ad Astra també naufraga en intentar apropar-nos a la intimitat de l’heroi. Si la segona part del film fa aigües, Gray toca fons en el desenllaç. La resolució pare-fill ens allunya de tota emoció, en una transcendència impostada, només superada per la trama amorosa, risible (amb Liv Tyler com a partenaire), la demostració de com pot ser que l’ensucrament i l’obvietat siguin una rèmora de la qual molts creadors del Hollywood més diletant no saben, o potser no volen, allunyar-se’n.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.