Tornen els cosacs. Sota l’administració de Vladímir Putin han recuperat una posició de privilegi després d’un segle d’anorreament oficial des que la revolució comunista acabà amb el rellevant paper que havien assumit a la Rússia tsarista i que es remuntava al segle XVIII.
Els cosacs tenen el seu origen en els aïllats grups de tàtars que s’organitzaren en els territoris eslaus orientals —les actuals Rússia, Bielorússia i Ucraïna— al segle XIV a partir de la unió de desertors dels exèrcits, serfs que s’havien alliberat del jou del senyors i fugitius de la llei en general. El seu nom significa ‘home lliure’ i apareix documentat per primera vegada el 1395 per referir-se a grups d’homes armats a cavall que feien part de clans familiars nòmades que vivien de la caça, la pesca i del saqueig.
Cap autoritat no els pogué sotmetre. Fins que així ho va fer el tsar Pere el Gran, que regnà entre 1682 i 1725. Però en lloc d’aniquilar-los aprofità el seu afany guerrer per convertir-los en una unitat de cavalleria d’elit de l’exèrcit imperial. Els successius tsars els usaren en totes les guerres, també com a força armada per controlar progressivament Sibèria i, així mateix, com a instrument de repressió interna dels enemics del règim aristocràtic. Fervorosos cristians ortodoxos, acèrrims defensors del sistema tsarista, tradicionalistes i ultraconservadors, al segle XIX ja s’havien convertit en part de la identitat del règim polític rus.
Amb l’esclat de la revolució comunista que s’inicià el 1917 combateren en les files de l’exèrcit blanc —així dit per oposició al roig, el soviètic— durant la guerra civil russa que es perllongà fins al 1923. Sota el règim comunista patiren persecució i represàlies, amb el parèntesi de la Segona Guerra Mundial quan Iossif Stalin —secretari general del comitè central del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre 1922 i 1952, el màxim càrrec polític del país— els usà militarment contra els nazis. No va ser fins a les acaballes de la dictadura comunista quan —el 1989— hi hagué tímides accions de rehabilitació dels mítics guerrers. Amb la caiguda de l’URSS, el 1991, a poc a poc tornaren a ser presents en la vida militar i política russa. D’ençà que Vladímir Putin arribà a la presidència de la Federació Russa, el 1999, el protagonisme dels cosacs no ha fet més que augmentar.
Els cosacs de Putin
El 10 de desembre de 2018 es reuniren a la catedral del Crist Salvador, a Moscou, els representants de les diferents organitzacions cosaques que s’havien anat organitzant en els darrers vint anys i que s’aixoplugaven sota la Unió de Cosacs, tot i que funcionaven cadascuna de manera autònoma. Els mitjans de comunicació de la capital russa dedicaren molta atenció a l’esdeveniment que havia impulsat directament la presidència del país. Putin considera els cosacs com l’essència dels valors del seu règim: tradició, honor, valentia, religió i ultraconservadorisme.
La reunió, quasi ni cal dir-ho, fou un èxit total. Talment la valorà Igor Bàrinov, cap de l’Agència Federal per a Afers Ètics, que explicà a la premsa que la nova Societat de Cosacs de Rússia aspira a ajuntar tots o, en el seu defecte, la immensa majoria dels cosacs del país. No se’n coneix el nombre exacte —no hi ha censos que els identifiquin— però, segons l’agència oficial de notícies russa, Sputnik, podrien sumar entre els 5,5 i els 7 milions de persones, en el conjunt de Rússia.
La Societat de Cosacs —amb un cap o ataman elegit directament per Putin per un període de sis anys— es dedicarà, sobretot, a assegurar que en l’ensenyament dels nens cosacs els valors militaristes —ja tenen acadèmies militars per formar cadets— siguin primordials, a parlar com l’única veu dels cosacs, a crear organitzacions de veterans cosacs de l’exèrcit per oferir-los assistència en tot el que puguin necessitar, a ajudar els poders públics —com a forces de “vigilància ciutadana”— i a promocionar encara més la religió ortodoxa entre els cosacs.
Sovint els mitjans de comunicació occidentals asseguren que Putin pretén el retorn a la grandesa de l’Estat soviètic. És possible, però ideològicament l’antic comunista ha evolucionat —com tants altres dels seus compatriotes— cap a un pensament que es pot situar en una dreta tan conservadora que no són pocs que el consideren d’extrema dreta. Justament on se situaven la majoria de les organitzacions cosaques i on s’enquadra, ara, la nova Societat de Cosacs de Rússia.
Aquesta ubicació ideològica de l’administració Putin ha estat estudiada per l’historiador nord-americà Timothy Snyder (Ohio, 1969), especialitzat en història política d’Europa central i oriental, professor de la Universitat de Yale, que ha escrit un llibre titulat El camí cap a la no llibertat (2018) en el qual analitza el règim de Putin. El troba força influït per la ideologia del filòsof rus Ivan Ilín (1883-1954), qui va ser un intel·lectual aristòcrata, fervent defensor del règim tsarista, que s’alineà amb l’exèrcit blanc durant la guerra civil a Rússia i que després de la victòria comunista fou encarcerat fins que pogué partir a l’exili, on —des de Berlín, primer i, després, des de Suïssa— teoritzà sobre el futur de Rússia, assegurant que el millor règim polític per al poble rus no podia ser ni el totalitarisme a l’estil soviètic ni tampoc el sistema democràtic, sinó un govern fort basat en la “natural diferència” entre els ciutadans però que no deixi de banda el benestar popular.
Aquell règim que imaginà Ilín per a la Rússia del futur s’avé prou amb el que és avui l’Estat rus controlat per Putin i els seus suports. És cert que formalment és una democràcia, però també és un exemple de govern autoritari, això és: que la persona que està al capdavant, amb el suport de les estructures essencials de l’administració: justícia, exèrcit, policia..., abusa sense manies del poder tot i que no arriba a ser un règim totalitari —on no existeix ni tan sols la voluntat d’aparença democràtica—. No deixa de ser significatiu que Putin ordenés el retorn a Moscou de les despulles del filòsof esmentat, el 2005, rebudes amb una gran cerimònia oficial.
En aquest context polític els cosacs esdevenen la personalització dels valors ideològics que impulsa el nou tsar rus. No pot estranyar que els hagi apadrinat. Ara bé, Putin només apadrina els bons cosacs. Perquè n’hi ha que són nacionalistes però no de la mare Rússia. Són aquells que voldrien crear una república cosaca, sobirana a pesar d’estar federada a Rússia. I això ja no agrada a Moscou. Gens ni mica.
Repúbliques cosaques
La primera vegada que es va intentar una república cosaca fou a principis de 1918, en plena guerra civil, quan els grups cosacs de la regió del llac Baikal, amb el suport de l’Imperi japonès, crearen a l’extrem oriental de Rússia la República Cosaca de Transbaikàlia, que durà, però, molt poc, perquè quan els japonesos deixaren de donar-li suport, el 1922, els soviètics hi entraren a sang i foc.
Al mateix temps, també durant la guerra entre blancs i rojos, a la regió del riu Kuban, a prop de la mar Negra, els cosacs de la zona declararen el 18 de gener de 1918 la República de Kuban —no s’ha de confondre amb la República Soviètica del mateix nom—. Tingué una vida encara més efímera que la república oriental. El març de 1920 els seus defensors foren esclafats per l’Exèrcit Roig.
El 18 de maig de 1918, a la regió del riu Don més propera a la mar Negra s’hi creà així mateix la República Cosaca del Don, amb el suport de les forces armades blanques del sud de Rússia que lluitaven contra l’Exèrcit Roig. Tampoc aconseguí aguantar la pressió militar comunista. El gener de 1920 les forces bolxevics desferen la resistència i posaren fi a l’intent secessionista.
El 1990 hi hagué un tímid intent de proclamar una altra vegada la República del Don. En aquells moments el president de la república de Rússia —no confongueu amb la Unió Soviètica, que encara existia—, Borís Ieltsin, corria el risc de ser derrocat per un intent de cop d’Estat comunista. Aleshores a la ciutat de Rostov, la més important del Don, els cosacs amenaçaren d’aixecar-se en armes, proclamar la independència i lluitar contra els soviètics si aquests s’imposaven a Moscou. No passà res de tot això, finalment, com és conegut, perquè Ieltsin se’n sortí, l’URSS es va ensorrar i va ser dissolta el 26 de desembre de 1991, i la Federació Russa inicià el camí cap a la recuperació de la gran mare Rússia que somia Putin.
I en aquesta nova Rússia només hi ha uns cosacs bons. Els que serveixen la mare, no els que voldrien independitzar-se’n. France Press recollia el 2007 una notícia referida als cosacs del Don: “Independents? Ni parlar-ne: el que volen és continuar essent el braç armat de totes les Rússies”. En realitat sí que n’hi ha, a la zona del Don, de cosacs que voldrien tenir sobirania. S’intentaren organitzar al mateix temps dels esdeveniments d’Ucraïna, l’any 2013, i de l’annexió russa de Crimea, el 2014, al voltant del Moviment Federalista del Don, que reclamà a través de manifestacions populars la federació amb Rússia, però com a ens sobirà. A Moscou no agradà gens aquest moviment. Les autoritats centrals, juntament amb els bons cosacs pro-Putin que controlen en part les estructures de poder locals, prohibiren les manifestacions, reprimiren qualsevol intent crític i detingueren els caps del moviment i els processaren, per què alguns acabaren a la presó.
A la Rússia de Putin només hi ha lloc per als cosacs bons. Com els de la Societat de Cosacs.
Organització militar
Amb la creació el 2018 de la societat esmentada, Putin reorganitzà tot l’univers cosac, el jerarquitzà de forma més eficient i, sobretot, s’assegurà que el servís millor. És un moviment polític prou important que potser fora de Rússia no se’l valora adequadament perquè la paraula cosac només evoca danses folklòriques, llegendes de guerrers de temps antics i estereotips —com el suposat gust pel consum excessiu d’alcohol, un mite; de fet persegueixen amb duresa l’abús etílic— però no cal menystenir la força real política, ideològica i militar que avui representen els cosacs.
Ara fa dos anys, Russia Beyond the Headlines (RBTH) —agència d’informació i anàlisi sobre Rússia que emet informes per a alguns diaris internacionals— analitzava que “en aquests moments les tropes cosaques són un tipus de tropa especial de les Forces Armades de la Federació Russa. Estan subordinades a la Comandància Suprema.
L’administració militar de les tropes cosaques està sotmesa a la jurisdicció de la Direcció General de les Tropes Cosaques del Ministeri de Defensa i està encapçalada per un general cosac. A cada districte militar [del país] hi ha tropes cosaques que s’encarreguen d’administrar i preparar les agrupacions i unitats [cosaques] i porten un registre dels cosacs que compleixen servei militar o viuen a la respectiva zona. En temps de pau, els cosacs fan funcions de protecció dels ciutadans de Rússia, així com dels interessos de l’Estat en distints àmbits, des de la vigilància d’edificis estatals fins a la protecció forestal. En temps de guerra, les tropes cosaques es converteixen en subdivisions militars reglades”. La nova Societat de Cosacs, sota el control directe de Putin, alimentarà la presència cosaca a l’exèrcit.
L’objectiu del líder rus és clarament que tot l’univers cosac sigui, altra vegada, igual que en el passat tsarista: molt compacte, que li aporti una força de xoc militar fàcil d’activar i que sigui un bastió ideològic de la nova mare Rússia gràcies al seu integrisme cristià ortodox, a la idea força que el país ha de ser la gran potència del món, al seu odi als costums liberals d’Europa i dels Estats Units —feminisme, igualtat dels homosexuals....—, a la xenofòbia pels immigrats musulmans... Talment com Putin.
El protagonisme militar cosac ja es deixa notar. En els últims conflictes armats en què s’ha involucrat Rússia — Ucraïna, Txetxènia, Síria...— hi han actuat grups de cosacs tant de forma regular —mitjançant les brigades cosaques—com, també, a través de grups paramilitars.
No és només això. A efectes domèstics fan com feien en temps dels tsars: exerceixen la repressió dels adversaris del règim. En aquest sentit, han aparegut els últims anys escamots de cosacs que actuen amb violència i il·legalment contra les manifestacions crítiques envers Putin. El juny de l’any passat, durant una d’aquestes manifestacions a Moscou, diversos grups de cosacs amb vestimenta paramilitar, ben organitzats, pegaren salvatgement amb fuets als manifestants. D’aleshores ençà grups de cosacs suposadament incontrolats han pegat a feministes, activistes homosexuals i crítics de Putin que es manifestaven a la capital i en altres ciutats.
Igualment han protagonitzat incidents amb immigrants, en especial de religió musulmana, i, sobretot, estan portant a terme una constant pressió contra expressions culturals que consideren “denigrants”, “depravades” i producte “del vici” d’Occident. És significatiu que el Centre Sàkharov de Moscou sigui un dels seus objectius preferits, no debades és un emblema de llibertat on es fan exposicions d’art contemporani, conferències, debats, representacions teatrals... A les grans ciutats russes els cosacs s’han convertit en una mena de força parapolicial acceptada per la policia i les autoritats. Organitzacions de drets civils i humans han criticat aquestes esquadres a les quals acusen d’abusos diversos i d’ús gratuït de la violència. Però les autoritats refusen les acusacions, asseguren que no tenen res a veure amb els “aïllats” atacs que han protagonitzat els cosacs i que les patrulles ciutadanes són “forces de col·laboració no armades” que només “fan tasques de vigilància per a més seguretat dels ciutadans”.
Els cosacs, amb Putin, han tornat.