Amb l’anunci d’annexionar la vall del Jordà, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, torpedina el procés de pau. Però això a Donald Trump no el molesta pas.
No és cap casualitat que precisament ara Benjamin Netanyahu prometi que farà una cosa que ha tingut deu anys per fer. Si és reelegit –ha dit el primer ministre d’Israel– vol annexionar la vall del Jordà: una regió fèrtil que limita amb Jordània i que representaria aproximadament un terç d’un futur Estat palestí.
Dimarts se celebraren les segones eleccions parlamentàries d’aquest any. Amb la seva proposta Netanyahu tenia l’esperança d’aconseguir més votants. Al mateix temps es posava de manifest fins a quin punt el centre de gravetat d’Israel ha basculat cap a la dreta. Fa uns quants anys una reivindicació com aquesta hauria estat considerada una proposta extrema. Però, en conèixer-se la proposta, fins i tot el principal adversari de Netanyahu, l’excap de l’Estat major Benny Gantz, va dir que aquest era el seu projecte i que el primer ministre només se l’havia fet seu. Només alguns partits marginals s’hi van mostrar crítics.
Amb les seves provocacions Netanyahu està desplaçant els paràmetres del conflicte al Pròxim Orient. I amb Donald Trump a la Casa Blanca té l’aliat ideal. Trump reforça el primer ministre israelià en aspectes en què anteriors presidents nord-americans li feien posar el fre. Junts, Jerusalem i Washington han establert les noves bases del que pot passar en el conflicte entre israelians i palestins. Fins ara no hi ha hagut crítiques de la Casa Blanca a l’annexió de la vall del Jordà.
La Unió Europea i les Nacions Unides han alertat que la proposta posaria en perill la solució amb dos Estats i les perspectives de pau. Però les declaracions de Netanyahu, que desembocarien en una violació del dret internacional i en l’ocupació de terres amb violència, són d’una perillositat incendiària per al món sencer. Perquè, si la política del més fort es pogués aplicar a la vall del Jordà, per què no també en altres llocs, per exemple a la península de Crimea, que el president rus, Vladímir Putin, va apropiar-se fa cinc anys?
Els europeus esperen mig encantats el pla de pau de Trump per al Pròxim Orient, que s’ha de publicar després de les eleccions al parlament d’Israel. L’han estat preparant durant més de dos anys i mig, i Trump l’ha definit com l’“acord del segle”. Pel que sembla, amb aquest acord vol resoldre d’una vegada per totes l’envitricollat conflicte israelianopalestí, assumpte en què han fracassat generacions de diplomàtics.
Però mentrestant Trump i Netanyahu han passat a l’acció. Washington ha reconegut Jerusalem com a capital d’Israel i ha donat el vistiplau a l’apropiació dels Alts del Golan. Al juny l’ambaixador nord-americà a Israel, David Friedman, va anunciar que Israel podia annexionar parts de Cisjordània, és a dir, del futur territori de l’Estat de Palestina. A més, Trump i Netanyahu fan pressió internacionalment per abolir la institució de l’ONU responsable dels refugiats palestins, que entre altres coses gestiona escoles i hospitals.
Totes aquestes han estat algunes de les qüestions més complicades en les negociacions entre israelians i palestins. Jerusalem, el traçat de la frontera, els refugiats: al procés de pau d’Oslo dels anys noranta aquests assumptes es van deixar oberts per aclarir-los més endavant; un cop els palestins haguessin assumit gradualment el control dels territoris de Cisjordània. Ara Trump i Netanyahu suprimeixen un punt de discòrdia rere l’altre sense que els europeus protestin gaire. Quan arribi el pla de pau real dels EUA, gairebé no quedarà res a la taula de negociació.
Trump –això ja és evident– sotmetrà els interessos palestins als israelians. El pla serà inacceptable per als palestins, i també per a molts països àrabs, dels quals Trump confia rebre el suport. El pla no preveurà dos Estats sobirans, encara que aquesta solució fos considerada la millor a Occident; fins que Trump va instal·lar-se a la Casa Blanca.
Israel controla els territoris palestins de Cisjordània des de fa 52 anys. Mentre les fronteres no estiguin establertes definitivament, en aquest territori hi poden anar apareixent assentaments israelians. Si, un cop reelegit, Netanyahu dugués a terme una annexió parcial, hauria de decidir quin estatus jurídic obtindrien els palestins que viuen en aquestes àrees. Si tinguessin els mateixos drets que els israelians, podria ser que a la llarga els ciutadans no jueus fossin la majoria de la població i posessin en perill l’existència d’Israel com a Estat jueu. Si, per contra, continuessin sent ciutadans de segona, Israel deixaria de ser una democràcia autèntica.
El primer ministre israelià ja ha anunciat que amb la vall del Jordà no vol “annexionar ni un sol palestí”. La ciutat palestina més gran de la vall, Jericó, ha de continuar en control palestí, com un enclavament al mig d’Israel, però totes les vies d’accés serien controlades per Israel. Sembla com si Netanyahu volgués tancar els palestins en un territori cada vegada més reduït.
Ara mateix l’annexió parcial forma part de l’ordre del dia de la política israeliana. Però malgrat el suport polític transversal podria trigar a implementar-se. No oblidem que Netanyahu està acusat de corrupció, i no és gens segur que pugui escapar-se de la justícia. A més, ningú no pot dir si Netanyahu continuarà en el càrrec de primer ministre. Els resultats electorals, a falta del recompte definitiu, no semblen ser suficients perquè Netanyahu estableixi una coalició de dretes i els centristes tindrien l'oportunitat de fer-lo fora amb un govern de concentració.