Ha publicat el seu primer llibre de poemes als 56 anys. Una obra que ha sorprès gratament la crítica i que va merèixer el premi Ciutat de Palma de poesia, que recollí l’autor el passat 20 de gener, lluint el llaç groc a la solapa de la jaqueta.
L’entrevista s’ha fet a través de qüestionari contestat per correu electrònic per voluntat de l’entrevistador, que creu que d’aquesta manera s’assegura no furtar al lector la rica complexitat del llenguatge que desplega Joan Manuel Pérez i Pinya.
—Atletes de la fuga és el seu primer i únic llibre, de moment. Quants anys li ha dedicat?
—És una curiositat que no m’havia plantejat clarament fins que no n’ha arribat l’edició: crec que m’hauria de remuntar abans de mitjans dels 80.
—Damià Pons diu que vostè és “un autor singular” i, entre d’altres coses, “un animal literari”. Com ho interpreta?
—Venint d’un savi entre savis en la matèria, m’afalaga. En Damià es referia a la dificultat de trobar una veu literària singular entre la tendència global en un context dat, això que ara se’n sol dir el mainstream. I, en segon lloc, que l’escriptura s’alimenta notòriament de la tradició literària universal.
—Llorenç Capellà defineix la seva poesia com a “hermètica”. És així?
—Sol ser una percepció de primer acostament: no ha d’entendre’s necessàriament en un sentit pejoratiu. Sense que m’hi vulgui posar al nivell, Rosselló-Pòrcel, Carles Riba o Gabriel Ferrater, per posar tres casos ben aixoplugats pel cànon, tampoc no han fet una poesia que remuneri amb satisfacció comprensiva en una primera lectura, tret òbviament del magnetisme lingüístic que desprenen, del respectiu reeiximent musical.
—Com definiria el gust i el control de la paraula que demostra a la seva poesia: barroc, per ventura?
—Justament pel que acab de respondre: la cerca del magnetisme de la forma, de la música adient com a última capa de l’artefacte. Barroc, etimològicament, vol dir deforme, imperfecte. No és, ben cert, la meva una poesia feta al ritme o la velocitat dels temps, dels seus mercats, per als seus sistemes de masses.
—Vostè no fa poesia diguem-ne popular, de consum massiu, sinó tot el contrari. La poesia ha de ser elitista per força?
—Si això vol dir que la paleta lingüística no es resol amb les 150 — 200 a tot estirar?— paraules d’una koiné mínima (mena de sociolecte en xarxa), m’acús d’invertir temps en l’espera de la paraula que la tradició ha fixat com la justa per dir allò que es pretén. No existeix una única resposta del lector al significat, sinó que, entre els marges del sentit comú, la resposta mateixa és el significat configurat per l’experiència lectora de cada u connectada a la pròpia motxilla, on van tot d’elements experiencials conscients o no: formació, relacions, emocionalitat...
—Què és Veus Baixes, la revista que juntament amb Miquel Àngel Llauger, Gabriel de l’S. T. Sampol i Jeroni Salom publica a internet d’ençà de 2012?
—De tot d’una, a aquest títol, que és el d’un poema de Gabriel Ferrater, se li afegí la definició: paper de versos i lletres. Qui s’hi acosti —i és bo de fer i és de franc— veurà que l’espai digital és dedicat a veus de la poesia que consideram destacables dins el sistema literari propi i, per descomptat, les d’aliens mitjançant traducció. I, alhora, s’hi afegeixen veus de la recepció crítica que funden arxilector, com diria Michael Rifaterre, o informadors a qui acudir per obtenir una recepció específica davant el text. Poesia i conoisseurs, diríem resumidament, en fan els continguts. Enguany acaba de sortir un número dedicat a Joan Ferraté i Soler: el teòric de la literatura (i traductor i poeta, germà de Gabriel Ferrater, amb erra final) que més projecció tenia dins el món acadèmic ibèric à la page quan jo era estudiant, amb Dinámica de la poesia; fill de Reus i uns dels teòrics de la recepció literària in nuce, ves per on. Quan en disposam, també hi presentam documents inèdits: aquest és el cas. I encara reputats experts hi participen amb aquella generositat impagable: de vegades, creiem fer aportacions imprescindibles bibliogràficament parlant.
—Només cinc números, més el zero, al llarg de set anys pareix molt poc. Quina és la raó de tan escassa freqüència?
—Cercam no avorrir, arribar com un regal: tots els números tenen un interès vertebral, per no dir monogràfic (com és el cas d’alguns començant pel #0), i totes les col·laboracions es fan de franc sota la llicència Creative Commons. Això requereix temps, mesos d’antelació per no destorbar el quefer professional dels col·laboradors que generosament accepten la proposició en son moment: oferim rigor, formalitat i usabilitat en termes més que acceptables dins el món cultural digital. I sense ajuts ni patrocinis més enllà dels recursos propis. Per amor a l’art.
—És professor de català a l’ensenyament mitjà, com veu la salut de la llengua pròpia a Mallorca?
—És la paradoxa de les llengües que es llatinitzen: potser hi ha més que mai històricament allò que se’n poden dir uns nivells socials de competència lingüística —entendre, llegir i escriure— equivalents al de la llengua castellana dins el nostre context i, tanmateix, un no pot desfer-se només en llengua pròpia a Ciutat, com quan no hi eren? Existeix un nivell de coneixement i competència idiomàtica com mai, però decau l’ús social. És allò que fins els parlants nadius al pati de l’escola noten: la seva llengua porta algun estigma comunicatiu i, com que són els autèntics poliglotes (el bilingüisme només és el grau menor de poliglotisme), opten per una altra llengua que —entenen— guanya el terreny de l’oralitat per golejada. És hora d’aprofundir en les causes i afinar la percepció social per donar entrada, com tanmateix imposa la realitat econòmica, a una veritable gestió del poliglotisme amb salvaguardes desideologitzades per a la cultura més en precari. Ecolingüistes com ara Carme Junyent o el madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera ho expliquen lúcidament: no es pot deixar tot a l’arbitri del mercat neoliberal.
—Ha publicat el seu primer llibre de poesia als 56 anys, així que no pareix molt pertinent demanar-li allò tan habitual de “i per quan el segon?”...
—No sé: hauria de començar a confiar en la criogènia?