Els crítics

L’experiència de la llibertat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Opinants i tertulians d’ideologia i patologia diverses defineixen sovint determinades actuacions polítiques en termes teatrals. Un bon grapat d’episodis polítics i judicials que hem patit aquests darrers anys té, certament, molt d’espectacle ranci i tediós. Fa pensar en temps foscos d’etapes inquisitorials o totalitàries. Es tracta d’actuacions repressives, perpetrades des de les institucions de l’Estat, al servei de la propaganda i el dogmatisme. El “judici contra el procés” —un dels actes de violència d’Estat més escandalosos de l’Europa actual— resulta molt pitjor que qualsevol farsa, sainet o vodevil dels més dolents.

La International Trial Watch denuncia en el seu Informe d’observació sobre la causa especial núm. 20097/2017 del Tribunal Suprem (Barcelona, 2019) l’abast polític del judici contra els líders socials i polítics de l’independentisme. Al seu parer, aquest plet constituïa una “causa general, de caràcter polític”, que, escudant-se en la “legalitat” i els procediments judicials, “s’ha traduït en una clara manifestació de repressió de l’exercici de drets fonamentals i d’idees polítiques”. Més clar, l’aigua.

Des del començament del judici de la ignomínia, s’ha vulnerat el dret a la llibertat, tal com ha declarat amb contundència el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de l’ONU. Res a veure, doncs, amb el teatre, ni amb la justícia. D’índole política, el judici no s’ajusta tampoc al dret internacional.

Intrínsecament, el teatre d’ací i d’arreu té una dimensió política que pot contribuir a il·luminar el temps infaust que ens ha tocat de viure: fa descobrir, com apunta Tzvetan Todorov (Lire et vivre, 2018), l’experiència apassionant de la llibertat. Convenim amb aquest pensador que no són les temàtiques les que defineixen el teatre polític, sinó la perspectiva i el sentit amb què són tractades.

Todorov distingeix tres “formes simplistes” de reduir el sentit i l’acció polítiques en el teatre contemporani: l’inconformisme, el nihilisme i el presentisme. La primera, que rebutja l’ordre establert per sistema, implica qüestionar també la democràcia i situar-se còmodament al marge de la societat. Tocada d’una visió monocroma, maniquea i tremendista, la segona sanciona la “barbàrie” com si fos tota la realitat. La tercera, variant de l’etnocentrisme d’antany, reflecteix l’egocentrisme dominant.

A més, poc contribuïm a ampliar els límits de la llibertat si la tecnologia envaeix l’escena, com s’esdevé en molts espectacles actuals, en què el mitjà n’elimina la fi i el sentit. Segons el filòsof Joan-Carles Mèlich (Contra els absoluts, 2018), la tecnologia és —ras i curt— una banalització del llenguatge. Aplicada a les arts escèniques, moltes vegades no té cap justificació estètica i tendeix a dispersar la mirada, empobrir els codis escènics, diluir l’efecte estètic, simplificar el sentit de l’espectacle i amagar-ne la potencialitat política.

Les arts escèniques “nobles” —com diria Joan Brossa— tenen més possibilitats de desvetllar l’experiència de la llibertat si aposten per una estètica i una ideologia que prenguin una orientació plural, crítica, antidogmàtica, radical i transformadora. No com una mera declaració de principis o intencions, sinó com un treball artístic, una praxi diària i una ètica activa, política. Amb el pretext de defensar un teatre polític, directors i companyies corren el risc, com adverteix Todorov, de trair tant l’esperit del teatre com el de la política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.