Món

FARC: Torna l'infern armat a Colòmbia

Durant tres anys ha regnat la pau entre l’Estat i les FARC. Ara alguns guerrillers tornen a agafar les armes. Un reportatge des de les files dels combatents de la selva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’home que vol tornar a portar la guerra a Colòmbia és un paio amb bigoti, ulls foscos i una pistola de nou mil·límetres al cinturó. Es diu Danilo Alviuz i porta pantalons de camuflatge, una samarreta del Che Guevara i botes de goma. “És un moment històric”, diu Alviuz. Sembla que s’emociona una mica amb les seves pròpies paraules.

Som a mitjan primera setmana de setembre. Davant seu hi ha vint homes i dones formats, en algun indret de la selva sufocant del sud de Colòmbia, no gaire lluny de la frontera amb l’Equador. Molts dels homes i dones que s’han col·locat en formació davant Alviuz porten uniformes verds i botes negres com el seu comandant; alguns tenen fusells automàtics a les mans. L’ambient és xafogós, tots suen. A les capçades dels arbres se senten mones que xisclen.

Alviuz és el comandant d’una unitat de combat acabada de mobilitzar de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), la guerrilla marxista colombiana que després de dècades de lluita tenaç fa tres anys va abandonar les armes i va negociar un acord de pau amb el Govern. Danilo Alviuz, que durant molts anys va combatre a la selva a les files de les FARC, va créixer a la capital, Bogotà. Després de l’acord, li van donar una feina al nou partit FARC i va veure la política de prop, però el que va veure no li va agradar.

El comandant diu que Colòmbia és un país confús: les bandes de narcotraficants dominen la selva, mentre que els pagesos pels quals les FARC van combatre durant dècades encara són tan pobres com abans. Se sent traït per un govern que havia promès tractar bé els antics guerrillers i integrar-los en la societat. Alviuz i molts dels seus camarades estan furiosos. Estan desanimats amb la pau.

Volen que torni la guerra.

Davant, el comandant Alviuz / Der Spiegel

Si efectivament s’arriba a aquest punt, si les FARC aconsegueixen tornar a motivar els antics combatents i reclutar-ne de nous, Colòmbia podria tornar a sumir-se en temps foscos. Ara mateix es veu factible que es reactivi un conflicte que va ser eliminat i va desaparèixer dels ulls del món: una guerra de guerrilles pel control polític, per la terra, pels diners, pel poder, pels recursos, per les armes i per la cocaïna. Seria la represa d’un conflicte que semblava finalment superat.

Els guerrillers d’Alviuz es reuneixen a Putumayo, una regió inaccessible temuda pels colombians. Aquí el baró de les drogues Pablo Escobar als anys setanta hi feia conrear coca. L’àrea de Putumayo és molt apta per a assumptes il·legals. Aquí hi ha poques poblacions —que són petites—, pocs carrers, i en canvi molta selva, milers de quilòmetres de braços fluvials i un sòl fèrtil.

Alviuz s’ha mostrat disposat a permetre que Der Spiegel accedeixi al seu grup de guerrillers. Els pagesos de Colòmbia han de saber que les FARC tornen a existir i que volen tornar a agafar les armes. També ho han de saber el Govern de Bogotà, l’exèrcit i, evidentment, els càrtels de la droga.

En contrapartida per l’accés exclusiu als combatents ens promet transparència i seguretat. Això és necessari en aquesta zona. Al març de l’any passat uns exguerrillers van assassinar dos periodistes de l’Equador i el seu conductor. “Un malentès”, diu Alviuz. Sona tranquil·litzador.

L’enorme selva de Colòmbia encara és un territori perillós. Durant més de mig segle hi van combatre l’Estat colombià i les FARC. Va ser el conflicte guerriller més llarg de la història contemporània. Tothom disparava contra tothom: l’exèrcit colombià rebia trets dels paramilitars finançats per la dreta, dels càrtels de la droga mexicans que produïen cocaïna, de criminals corrents i de guerrillers de les FARC, d’esquerres. L’exèrcit llançava bombes damunt la selva i caçava membres de les FARC. Els guerrillers hi responien amb accions terroristes.

En aquella guerra milions de persones van ser desplaçades i més de 250.000 van morir, el 80% de les quals eren civils. Més de 27.000 van ser segrestades. Colòmbia va enfonsar-se en el caos.

Al mateix temps, però, hi havia beneficiaris. Les forces armades colombianes van rebre el suport del Govern nord-americà, que, d’una banda, abordava l’epidèmia de cocaïna a l’Amèrica del nord i, de l’altra, volia donar suport a la seva indústria armamentística amb contractes a Colòmbia. Les FARC guanyaven diners amb el cultiu de coca i controlaven la producció de cocaïna.

Danilo Alviuz va ser membre de les FARC durant disset anys i, escollit líder l’any 2012, va participar en les negociacions amb el Govern. Va veure, doncs, com el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, negociava amb dirigents de les FARC, entre ells Rodrigo Londoño, àlies Timochenko, i Luciano Marín, àlies Iván Márquez, primer a Noruega i després a Cuba. Al final es va aconseguir un acord inestable.

A l'esquerra, Juan Manuel Santos, president de Colòmbia fins 2018 que va guanyar el Premi Nobel de la Pau per la fi de l'activitat armada de les FARC.

Oficialment, la guerra es va acabar el 23 de juny del 2016 amb un alto el foc. Tres mesos després va arribar l’acord de pau. El president de Colòmbia va rebre el premi Nobel de la Pau, les FARC es van convertir en un partit i es van bolcar en la política. Semblava una victòria per a la democràcia colombiana. La UE va suprimir les FARC de la llista d’“organitzacions terroristes”, la comunitat internacional va donar el vistiplau al país, va mirar Narcos a Netflix i va recompensar Colòmbia amb un boom turístic.

Alviuz ja entreveia aleshores que la pau a vegades dona més feina que la guerra. Tot i així, diu, ho volia intentar. Va trobar parella, va sol·licitar una beca de direcció a Cuba —no hi va arribar a participar mai— i finalment va aconseguir una feina a la central del partit FARC a Bogotà. Entre les seves tasques hi havia fer fotos dels seus antics camarades que havien fet el pas a la política i ara feien discursos. Una experiència curiosa.

Alviuz va veure com funcionava la política colombiana; va veure com es trencaven les promeses. En contra de les promeses del Govern, els combatents de les FARC han estat perseguits i assassinats, lamenta Alviuz, a mans de bandes o de sicaris. Pel que sembla, només les FARC han complert l’acord de pau, els altres no.

Alviuz fa un gest perquè s’acosti un home baixet i cepat amb una samarreta del Reial Madrid. “Em dic William Wallace”, diu l’home. Aquest no és el seu nom real, sinó el d’un combatent del segle XIII per la llibertat d’Escòcia. “M’agradava Braveheart”, diu Wallace en referència a la pel·lícula de Hollywood que homenatja els escocesos.

Wallace és un dels milicians de Danilo Alviuz, així anomenen les FARC els membres de les guerrilles que han de mantenir una façana civil. Wallace és un home tranquil, té família i treballa de pagès. A vegades porta la pistola a la mà, a vegades l’amaga als calçotets. Sembla que s’alegra d’haver de passar els dies següents ensenyant el seu dia a dia a un reporter. “No amagaré res”, afirma.

Aquí els pagesos viuen gairebé exclusivament del conreu de coca. A Putumayo l’Estat amb prou feines hi té presència. Però quan el Govern hi intervé, envia soldats que acordonen les carreteres i arranquen les plantes de coca, per la qual cosa els pagesos els odien. Això fa que a les FARC els sigui més fàcil tornar a consolidar-se a la zona.

Vista de Putumayo

William Wallace baixa per un camí estret fins al riu, on té la seva canoa amb forabord. Engega el motor i a la nit es desplaça fins a la seva casa de fusta. A la terrassa hi ha els seus tres fills: Angel, David i Alejandro. A terra hi tenen armes. A l’habitació de l’esquerra una jove guerrillera cura un camarada ferit al qual van disparar fa tres setmanes. La bala li va entrar pel costat del pit i li va sortir per l’esquena. La dona li neteja la ferida i li posa una injecció contra el tètanus.

El ferit explica que els atacants eren els “sinaloas”, un grup que es diu com el càrtel mexicà, però que pel que sembla no té res a veure amb l’original. Llevat, és clar, que assassinen amb traïdoria.

Una altra camarada està asseguda en una taula i explica com va aprendre a curar i netejar ferides a la selva. “Van venir tres metges de la ciutat a explicar-nos-ho”. Malauradament hi havia el perill que parlessin malament dels guerrillers a l’exèrcit, diu la noia. “Em va saber molt de greu per tots tres. Els vam matar d’un tret”.

Ho diu amb naturalitat, com si fos una cosa evident assassinar metges. La lliçó és que les noves FARC arriben a tan pocs acords com les d’abans. En el fons no ha canviat res: quan les FARC conquereixen un territori, el poble ha de fer el que exigeixen les FARC.

La pasta de cocaïna —l’estadi previ al producte final— només es ven a distribuïdors que col·laboren amb les FARC. Qui parla massa i posa en perill la guerrilla acaba mort. Qui no deixa l’alcohol o la marihuana acaba mort. Qui roba cocaïna acaba mort. I qui deserta també acaba mort.

Elaboració de la pasta de cocaïna

Abans els pagesos no podien anar a votar. A partir d’ara serà diferent, al capdavall ara hi ha un partit oficial. Si bé molts dels membres oficialment rebutgen el rearmament, Alviuz no s’ho creu. Més i tot: diu que els diputats en el fons se n’alegren. Al cap i a la fi, a la majoria els coneix.

Just darrere la casa de William Wallace hi ha el seu camp de coca, d’aproximadament una hectàrea i, per tant, comparativament petit. Hi ha pagesos amb camps de 35 hectàrees. Una hectàrea produeix una mica més de dos quilos de pasta de coca cada dos mesos. Actualment, les FARC han situat el preu del gram de pasta a 2.300 pesos, uns 60 cèntims d’euro. Això suposa més de 1.200 euros per hectàrea cada vuit setmanes, cosa que a Putumayo és un salari magnífic. Els jornalers no reben ni tan sols deu euros al dia.

Wallace no vol tornar a la selva, no vol seguir combatent. Tenia 16 anys quan va entrar a les FARC i ja fa temps que se’n va cansar. Com a milicià, és probablement un dels homes més importants de tota l’operació, és responsable de la comunicació entre els conreadors de coca i els guerrillers. Wallace controla les finances. Sense els diners que aconsegueix per als rebels no hi hauria paga per als reclutes, per als uniformes, per a les armes ni per menjar. Sense ell no existirien les noves FARC.

Wallace és la prova que la logística dels rebels va tornant a créixer a poc a poc. També s’està posant de manifest la fragilitat de la pau de 2016. Després de l’acord van seguir els assassinats. La pitjor part se la van endur aquells que invocaven l’acord de pau, les suposades reformes, que a molts grans propietaris, ramaders i empresaris no els agradaven. Van ser assassinats centenars d’activistes, líders locals i defensors dels petits pagesos, és a dir, justament aquelles persones que les FARC havien defensat durant dècades.

Al congrés, on va treballar temporalment Danilo Alviuz, es va fer política amb l’acord. L’any passat Colòmbia va escollir el president conservador Iván Duque Márquez, que volia tombar l’acord de pau. El govern va fer tot el possible per sabotejar la feina del seu predecessor, Juan Manuel Santos. Es van reduir o suprimir els pressupostos i es van retardar iniciatives acordades. Avui dia encara no s’ha aconseguit aprovar al Parlament la majoria de projectes de llei previstos en l’acord de pau, i alguns ni tan sols s’han presentat.

L’endemà al matí, poc després de les sis, arriba un home amb bosses d’escombraries negres a casa de William Wallace. L’home és pagès, i a les bosses hi ha terrossos trencadissos. És pasta de coca, que, un cop assecada, sembla xocolata blanca.

Wallace treu de la motxilla una balança electrònica i la col·loca sobre la branca d’un arbre. La pasta de coca conté fins a un 70% de cocaïna. Evidentment, comerciar amb aquest producte està estrictament prohibit. A Wallace i als pagesos els podrien caure desenes d’anys de presó si els atrapessin.

Wallace n’escalfa una petita quantitat en una cullera i després toca lleugerament el líquid amb el dit i l’escampa pel palmell. Hi queda una franja blanca. Wallace està satisfet.

La producció de la pasta no és complicada, però requereix la utilització de productes químics, que s’han de barrejar correctament. Primer els jornalers cullen les fulles de coca de les branques primes dels arbustos, després es tallen petites i s’hi escampa adob per sobre. A la barreja s’hi afegeix benzina, i després de premsar-la es tracta amb diversos productes químics, es fa bullir i s’asseca fins que en quedi una pasta.

L’elaboració posterior fins a obtenir pols de clorhidrat de cocaïna —la cocaïna en si— té lloc en laboratoris més grans. Un laboratori eficient en produeix moltes tones al mes, que fan via cap a ciutats europees a través de distribuïdors, transportistes i traficants. A començament d’agost al port d’Hamburg es van decomissar 4,5 tones de cocaïna amb un valor de mercat de 1.000 milions d’euros.

“El producte és bo”, diu Wallace. La balança marca una mica més de set quilos. Wallace apunta la xifra, agafa la motxilla i en treu un feix de bitllets. El pagès somriu. Després Wallace li pregunta si en necessita més. A les FARC els agrada ajudar.

A la selva de Colòmbia el negoci de la cocaïna sembla cosa de nens, i això forma part del problema. Els pagesos saben conrear plantes de coca i els rebels de les FARC saben com fer-ne diners. Estan reactivant l’antic model de negoci.

L’acord de pau del 2016 va venir acompanyat de l’esperança de fer menys atractiva la producció de cocaïna. L’Estat volia posar de part de la llei els pagesos i els rebels. Als rebels, després d’anys a la selva, se’ls va oferir programes de resocialització. Els pagesos havien de rebre suport financer. Però a Putumayo es veu que el Govern no ha complert ni una cosa ni l’altra.

El pagès que ven la pasta blanca a William Wallace està content. Diu que aprecia la guerrilla. Des que les FARC tornen a controlar la zona regna l’ordre. A la nit, diu, fins i tot pot deixar la serra mecànica penjada a la paret de casa i ningú la hi roba. Quan l’Estat s’oblida de la gent d’aquí, ells s’aferren a altres instàncies que s’ocupen de la seguretat.

L’endemà al matí el comandant Alviuz convoca la seva tropa. Tenen un dia ple de compromisos. A la tarda ve un comprador que vol endur-se els munts de pasta de coca per 2.600 pesos per gram. Les FARC s’emporten entre un 10% i un 15% de beneficis. A més, han començat a treballar quatre milicians més. Tenen l’encàrrec d’extorquir i aconseguir diners d’empresaris, entre altres d’una empresa constructora que construirà una carretera a la ciutat gran més propera. Alviuz volia un llistat dels costos del projecte per investigar quant correspon a les FARC. Abans no arribi l’hora, però, ha de parlar amb els seus guerrillers.

Abans els nous rebien una formació bàsica d’uns quants mesos, però ara s’ha d’anar més de pressa. Això també s’aplica a l’adoctrinament i la propaganda. Els guerrillers porten uniforme verd, al braç el clàssic braçal de les FARC amb els colors nacionals de Colòmbia —groc, blau i vermell— i al damunt el nom del front al qual pertanyen. En aquest cas: Carolina Jiménez, una metgessa de les FARC que va morir en l’últim bombardeig del govern, poc abans del final de la guerra, explica Alviuz.

Alviuz parla de la revolució, que ara torna a estar en marxa, i d’un nou començament. No es poden oblidar mai els cors dels pagesos. Mentre es mantinguin fidels a les FARC, no delatin ningú i siguin solidaris amb la causa, la victòria és possible. Perquè és per ells, pels pagesos, que combaten. Mira rostres molt seriosos i molt joves.

A davant a l’esquerra, per exemple, amb la mirada seriosa, hi ha Lorena, de 15 anys, de cabells llargs i foscos i amb el kalàixnikov ben agafat. Fa vuit mesos que es va unir als guerrillers i amb aquest temps té més experiència bèl·lica que molts soldats de l’exèrcit.

Al seu costat hi ha Alejandra, de 13 anys, que va unir-se a la revolució fa dos mesos i també va armada. La seva mare té càncer d’úter i nou fills més. No sap on és el seu pare. Va entrar a la guerrilla perquè es va enamorar d’un jove guerriller.

Una mica enllà hi ha Carlos, que no té ni 20 anys. El que el preocupa sobretot és que li agradaria tenir un kalàixnikov com el de Lorena. Una camarada li va dir que no hi ha cap fusell millor per a la selva. Però, malauradament, aquestes armes ara són difícils d’aconseguir i, per tant, Carlos s’ha de conformar amb un M16 nord-americà.

Frank, a davant a l’esquerra, simplement està content de ser aquí. Hi ha una ordre de cerca i captura contra ell. Borratxo, ens ha explicat que a totes les seves víctimes els dispara dos trets al cap. Un a la nuca i un altre a la templa. Aquest és el seu tret distintiu. Quan van aparèixer diverses persones assassinades d’aquesta manera es va escampar la seva fama. Frank va amagar-se a la selva i es va unir a la guerrilla. En preguntar-li si realment va assassinar totes aquelles persones, diu: “No pas totes!”.

Danilo Alviuz es posa dret. “Camarades, què falta d’equipament?”.

Lorena i Alejandra demanen la paraula: “Comandant, no tenim roba interior”.

Després la tropa corre per la selva, fa flexions i salts sota una calor terrible. Els uniformes es tenyeixen de verd fosc.

Mentrestant, Alviuz crida els nous milicians. Són els únics del campament que no poden ser fotografiats. Perquè es desplaçaran de tant en tant a la ciutat més propera, a unes deu hores en barca, i han de participar en missions de reconeixement i en tasques especials. En això també s’hi inclou assassinats selectius.

Són quatre, tots de poc més de vint anys. El més prim explica que ha aconseguit per extorsió, no gaire lluny de Puerto Assís, sis milions de pesos d’un gran propietari. La persona extorquida comunica que estaria agraïda si a canvi les FARC es desfessin dels altres criminals.

Puerto Assís

“Ens n’ocuparem. Què més?”.

El projecte de la carretera és difícil, diu un altre. El director de l’empresa constructora vol parlar directament amb el comandant. Diu que no li pot dir quant costarà la carretera. “Menteix”, diu Alviuz. “Ja m’hi posaré en contacte”.

Després vol saber què poden oferir les FARC als pagesos. Un dels homes sembla que esperava la pregunta. Des de fa anys els agricultors de la zona esperaven la construcció d’un pont de fusta. Mai no s’havia dut a terme. Ell se n’ha fet càrrec, el pont està llest. “Fantàstic”, diu Alviuz.

Al vespre Alviuz seu a cel obert al costat de la camarada que s’ocupava de les ferides de bala. Té 19 anys i és la seva xicota, per bé que amb la seva parella de Bogotà té un fill que no ha vist mai. El comandant Alviuz ha aconseguit una ampolla de rom Havana Club, rom cubà, no en beuria cap altre, sentencia.

És un moment de tranquil·litat. Un es pregunta si Alviuz no es pensa que la vida és xauxa. Té uns adversaris poderosos. L’exèrcit disposa d’armament i tècniques de comunicacions moderníssimes que ell ni tan sols s’imagina que existeixen. I, en canvi, els seus combatents no tenen roba interior.

“Passaran dues coses”, diu Alviuz. “Pel meu cap s’han ofert 500 milions de pesos. Què fa un general que sap on soc? Doncs s’espera un any, perquè després n’oferiran 1.000 milions. I se’n podrà quedar la meitat”.

Segons Alviuz els radicals de l’exèrcit tenen un gran interès que es reactivi el conflicte. Realment algú creu, es pregunta, que l’exèrcit vol renunciar als seus vols amb helicòpter i a les pluges de bombes? “Ens deixaran créixer tranquil·lament. No deixaran perdre aquesta oportunitat”.

Què vol ell, què volen les FARC?

“Aconseguir el poder, la victòria de les masses. Això és el més important”. Ho diu seriosament. Però com que els temps han canviat, les FARC també han de canviar. “El 40% de les nostres forces han d’operar en centres urbans. En forma de petites cèl·lules, que no saben res les unes de les altres i que porten a terme accions de manera independent”.

Terrorisme?

“Lluita”, diu Alviuz.

L’endemà circula per la xarxa un vídeo que a Colòmbia esclata com una bomba. Es veu Iván Márquez ­—que durant molt temps va ser un dels caps més coneguts de la guerrilla i que fa ben bé un any va passar a la clandestinitat— envoltat d’uniformats i parlant amb un micròfon. “Mentre hi hagi voluntat per lluitar, hi ha esperança en la victòria”, diu una pancarta darrere seu.

Vídeo del tercer anunci de la facció de las FARC encapçalada per Iván Márquez i Jesús Sántrich

Som dijous 5 de setembre. Márquez anuncia que les FARC posen fi al procés de pau i tornen a prendre les armes. Encara ningú no sap si Márquez actua sol o si té seguidors. Però hi ha indicis que té companys de lluita.

Danilo Alviuz diu que només a Putumayo hi ha 500 guerrillers armats operatius, i que a tot el país n’hi ha 2.000. Ningú pot comprovar les xifres amb rigor. Sí que se sap, però, que l’ELN, una guerrilla menys nombrosa que no es va unir al procés de pau, ja ha anunciat que vol col·laborar amb les noves FARC. Aquests serien uns 3.000 combatents.

Dit d’una altra manera: Colòmbia torna a estar en guerra.

 

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.