Guardons

Carola Rackete i Òscar Camps, medalla d'honor del Parlament

Òscar Camps, de l'ONG Open Arms, i Carola Rackete, capitana del Sea Watch 3, han rebut la medalla d'honor del Parlament d'enguany en mans de Roger Torrent i després del discurs emotiu de l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola. Quan Rackete va tenir problemes amb les autoritats italianes per desenvolupar la seua tasca de Salvament Marítim, Der Spiegel va fer-li aquesta entrevista aquest estiu que EL TEMPS va publicar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La capitana Carola Rackete, de 31 anys, parla sobre els dies al Mediterrani amb —inicialment— 54 persones rescatades a bord del ‘Sea Watch 3’, el seu paper com a figura contrària al ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, l’entrada no autoritzada a Lampedusa i el fracàs d’Europa. El Parlament de Catalunya la guardonarà amb la Medalla d'Honor conjuntament amb Òscar Camps, fundador d'Open Arms.

Senyora Rackete, per a molta gent vostè s’ha convertit en una heroïna, una persona que va arriscar molt per salvar persones, però hi ha altra gent que la detesta. Vostè com valora el seu paper? 

—M’ha sorprès fins a quin punt s’ha tornat una qüestió personal. El més important hauria de ser la situació. S’hauria de parlar del fracàs de la Unió Europea a l’hora de repartir les persones rescatades i d’assumir conjuntament la responsabilitat. D’això és del que s’hauria de parlar, i no de persones concretes com jo, que hem aparegut per casualitat. No és una situació que jo hagi desitjat. Jo al capdavall només vaig substituir un company que era realment amb qui comptàvem.

—Com ha viscut les últimes setmanes?

—Ha sigut complicat. Vam estar gairebé disset dies al mar amb els refugiats. Un cop vam arribar a aigües italianes davant de Lampedusa i vam saber que no ens deixaven entrar, ens van recollir deu persones que eren casos d’urgència mèdica especialment greus. Poc després vam continuar el trajecte. Tot i que teníem dubtes mèdics, perquè la nostra infermeria només està pensada per a casos d’emergència.

—Després van estar-se durant dies davant de Lampedusa.

—Vam pensar què havíem de fer. Primer vam presentar una apel·lació d’urgència contra la prohibició d’atracar a Itàlia, la qual va ser rebutjada immediatament. Després ho vam intentar al Tribunal Europeu de Drets Humans. 34 persones rescatades que hi havia a bord i jo, com a capitana, vam presentar una demanda, però això vol molt de temps.

—Com era la situació a bord del Sea Watch 3?

—Cada dia la situació mèdica i higiènica empitjorava. I després vam rebre la sentència de rebuig. Semblava que no hi havia cap sortida.

—Hi havia contacte directe amb la guàrdia costanera italiana?

—Vam arribar a un punt en què era necessària una evacuació per motius mèdics, ja que un dels nostres passatgers estava malalt i havia de desembarcar immediatament. Vam trucar a l’oficina de salvament marítim i els italians van arribar en un termini de dues hores i ens van ajudar malgrat que érem fora de les aigües italianes. El procés va ser ràpid. Però allò va ser una excepció.

—Per què?

—Cada dia enviàvem informes mèdics a l’oficina central de salvament a Roma, als Països Baixos (l’Estat on està registrat el vaixell) i al port de Lampedusa. Però ningú ens va escoltar i no vam rebre cap resposta. El màxim que ens deien a Roma és que havien transmès els informes al Ministeri de l’Interior. Res més. Els nostres metges no entenien el món. Políticament tampoc no es feia res. El Sea Watch va presentar sol·licituds a Malta, a França i hi va haver contínuament peticions als ministeris d’Exteriors i d’Interior alemanys.

—I no hi va haver cap reacció?

—Sempre deien que hi estaven fent alguna cosa. Però no es perfilava cap solució, res de concret.

—Això la va sorprendre?

—Jo ja tenia clar que seria difícil. El problema de la repartició de refugiats fa una eternitat que està per resoldre. Des de fa més o menys un any els ha passat això mateix a tots els vaixells de rescat. Recordi el cas del Lifeline a Malta o el de l’Aquarius. La pregunta sempre ha estat: i ara qui es queda aquesta gent? Cada cas es discuteix individualment.

—Però això ja ho sabia del cert quan va començar la missió.

—Nosaltres continuem treballant perquè és necessari. Però, evidentment, vam començar a treballar amb el Sea Watch sabent que ningú volia fer-se càrrec dels refugiats. Tampoc Tunísia, país que als governs europeus els agrada considerar una alternativa segura. Mentre vam ser al mar, un vaixell de càrrega, el Mare Dive, va estar-se davant de Tunísia amb 75 refugiats durant quinze dies. Però els tunisians no tenen ganes de convertir-se en el següent port de descàrrega. A aquesta gent no la vol ningú.

—Com ens hem d’imaginar la vida a bord?

—Els refugiats estan pràcticament com en una presó. Hi ha poc espai, no hi ha privacitat. La majoria dormen a la coberta de popa en una tenda, cada un té una manta de llana. Hi ha tres lavabos de cabina portàtils. No tenim prou aigua per dutxar-nos, per tant passen dies entre dutxa i dutxa. Abans aquest vaixell el gestionava Metges sense Fronteres, aleshores tenien la gent com a màxim tres dies a bord. De fet, l’embarcació no està pensada per a més.

—Què implicava això per a l’ànim de la gent?

—A la gent no li podíem prometre res que no fos cert. Ningú els volia acollir. Sovint aquesta desesperació es barreja amb trastorns d’estrès posttraumàtic. Moltes persones han patit violacions dels drets humans: han estat torturats, venuts, han hagut de treballar en condicions properes a l’esclavatge o han experimentat violència sexual. Els volíem transmetre esperança, però com més passava el temps, més perdíem la confiança de la gent.

—Vostè va justificar l’entrada a Lampedusa dient que a bord hi havia persones amb perill de suïcidi.

—Algunes persones havien dit a l’equip mèdic que havien tingut intents de suïcidi anteriorment i ells mateixos demanaven: vigileu-me, sisplau, que no estic bé. Això afectava sobretot tres persones.

—Què significava això per a vostè?

—Al començament de la missió a l’equip vam marcar línies vermelles i vam debatre sobre quan havíem de dirigir-nos a un port segur. Quan es van traspassar aquestes línies vermelles, vam atracar en un port.

—Quines eren aquestes línies vermelles?

—Molts passatgers havien de ser tractats per especialistes. Teníem la sospita que alguns patien tuberculosi. Una cosa així no la podem ni comprovar ni tractar a bord. A altres persones només les podíem tractar amb analgèsics, sense diagnòstic. Gairebé totes necessitaven assistència psicològica, però no teníem cap psicòleg al vaixell. Quan tens la gent dues setmanes en aquestes circumstàncies, la situació és explosiva.

—Què hi deien les autoritats italianes?

—La Guardia di Finanza havia estat a bord del vaixell i ens havia comprovat la documentació. Em van dir: capitana, no s’alteri tant; esperi’s, que ja arribarà una solució. Jo vaig pensar, d’acord, esperem. Els parlamentaris italians que van visitar el Sea Watch també ens van donar esperances, van dir que hi havia converses entre França, Alemanya i Portugal. Salvini va dir que si hi havia Estats disposats a acollir-los, podríem desembarcar.

—Què va passar llavors durant les últimes hores abans de l’arribada a Lampedusa?

—El vespre abans vam tenir una segona evacuació mèdica. Un passatger necessitava atenció clínica urgent, tenia dolors forts, pel que sembla eren pedres al ronyó. A partir de llavors la situació va començar a ser insostenible. La sensació de la gent era aquesta: primer ens hem de posar tots malalts, ens hem de llançar per la borda perquè es faci alguna cosa? I, diguem-ho tot, la tripulació al final tampoc no ho podia aguantar. Cada dia la situació era més dura, i al final només ens quedava desesperació.

—Mentrestant, els governs europeus negociaven qui es quedava qui i quan.

—Això també ho van dir els parlamentaris: la solució és imminent, la tindrem en les pròximes hores. Però jo no volia entrar al port, jo no volia infringir aquella llei. Vam reforçar la guàrdia a bord perquè ningú es fes mal. Això va ser dijous al vespre. Divendres em vaig aixecar a les sis del matí i vaig preguntar als diputats: on és la solució? I, evidentment, no n’hi havia cap. No sabia què havia de fer. La situació era insostenible. Jo ja no podia garantir la seguretat a bord.

—I aleshores?

—Divendres a la tarda va tornar al vaixell la Guardia di Finanza i em va entregar uns papers: se m’investigava per entrada no autoritzada en aigües territorials i per ser còmplice de l’entrada il·lícita de persones. Van agafar el quadern de bitàcola i volien anar-se’n. Jo els vaig preguntar: i què passa amb les persones rescatades, aquestes quaranta persones, no us les voleu endur? I ells van dir: no, d’això no en sabem res. Des de Berlín van dir poc després que Salvini tornava a bloquejar una solució. Jo no volia ser responsable d’una nit més amb els refugiats. Aleshores vaig decidir atracar.

—I quan vostè va entrar al port...

—... la Guardia di Finanza se’ns va posar al mig del camí fent sonar la sirena. Nosaltres vam entrar molt a poc a poc. Vam aturar el vaixell i el vam girar, perquè s’atraca fent marxa enrere. Aleshores vaig veure que la barca de la Guardia di Finanza s’havia col·locat al mig del moll per impedir que atraquéssim. El fet que xoquéssim no va ser cap atac a un vaixell de guerra, com se m’ha retret. Va ser un accident.

—Vostè s’esperava que la detindrien?

—Alguna cosa em temia, sí.

—Com la van tractar llavors?

—Els agents van ser amables. Després de vuit hores amb la Guardia di Finanza em van portar al campament de refugiats que hi ha al mig de l’illa. Allà hi ha l’única estació de policia que pot dur a terme identificacions policials. Allà hi havia les persones rescatades ajagudes a terra, i van començar a aplaudir quan em van veure. Em van prendre les empremtes dactilars. I d’allà vaig passar a un arrest domiciliari. Dilluns em van transportar amb vaixell a Sicília per interrogar-me.

—Què li va dir a la jutgessa d’instrucció?

—Li vaig exposar els meus motius i vaig descriure el xoc amb l’embarcació des del meu punt de vista. Després em van conduir a un altre arrest domiciliari.

—S’assabentava de la repercussió pública entorn de vostè que s’anava formant aquells dies? Hi ha qui la considera una heroïna i hi ha qui l’odia...

—No gaire, jo estava en arrest domiciliari. Però estava contenta de no haver de viure tot el que deien altres persones. En el segon arrest domiciliari l’amfitriona van engegar la tele i vaig veure aquelles imatges, però no me les vaig voler mirar.

—Com se sent en aquest paper d’heroïna? Al costat de la jove activista pel clima Greta Thunberg, ara vostè és un símbol de la lluita pels drets dels migrants.

—A mi aquesta dimensió encara no m’ha arribat del tot. I, a part d’això, jo soc una persona que és més d’actuar que de parlar. I crec que l’acció que vaig fer ja és prou reveladora.

—Dimarts al vespre una jutgessa va decidir deixar-la en llibertat.

—Sorprenentment va seguir la nostra argumentació gairebé punt per punt. També va sentenciar que no havíem entrat il·legalment en aigües territorials italianes. Que no som traficants de persones, i la prohibició d’atracar només s’aplica als traficants.

—Quin és ara el següent pas judicialment?

—Dimarts que ve hi ha un segon interrogatori. Serà sobre la complicitat per a l’entrada il·lícita de persones i sobre l’entrada en aigües territorials italianes. Pel que jo sé, en altres casos aquestes acusacions no han prosperat. Però això pot durar mesos.

—Li agrada ser presentada com l’adversària de Salvini?

—No segueixo les seves manifestacions. Sé com va votar Itàlia en les eleccions europees i que molts italians donen suport a la seva política. Però a Itàlia també hi ha molts moviments de solidaritat. El país està dividit.

 —Què li agradaria dir-li si el tingués a davant?

—Salvini no és una persona amb qui m’agradaria trobar-me. La seva política infringeix els drets humans. La seva manera d’expressar-se és irrespectuosa, no és apte per ser un polític de primer nivell.

—Com s’explica que Salvini l’hagi posat precisament a vostè en el punt de mira?

—Qualsevol persona que actualment sigui capità d’un vaixell de rescat sap que se’ns criminalitza. El que és inhabitual és que en aquest cas ha sigut d’una manera molt extrema. Hi va haver una cadena curiosa de circumstàncies: quan ja teníem els refugiats a bord, Salvini va fer aprovar el decret que prohibeix a les organitzacions humanitàries atracar en ports italians. Allò es va produir amb un procediment d’urgència: un dimecres vam rescatar gent i el divendres es va aprovar el decret a Roma i poc després es va publicar en línia. Hi va haver molta pressió política per fer-ho de pressa.

—Alemanya li va donar prou suport?

—Em vaig sentir abandonada. Evidentment, hi va haver persones concretes que volien ajudar, i per exemple ciutats que volien acollir els nostres refugiats. Però la idea va fracassar pel ministre de l’Interior, Horst Seehofer, que no tenia gens de ganes d’acceptar les ofertes de les ciutats. La meva impressió va ser que a escala nacional i internacional ningú volia ajudar de veritat. Tots s’anaven passant la pilota mentre nosaltres teníem quaranta persones rescatades a bord.

—Què hauria de passar políticament per millorar la situació?

—Necessitem una solució que estableixi com acollir a Europa les persones que fugen cap aquí. I com les podem repartir solidàriament. El sistema de Dublín, que confia la responsabilitat als països amb fronteres exteriors, no és just.

—I mentre no arribi aquesta solució?

—A veure què passarà amb altres vaixells de rescat que ara són al mar i que estan recollint refugiats, per exemple l’Open Arms, que està navegant prop de la costa nord-africana.

—Què passarà ara amb el Sea Watch 3?

—Vull pensar que el nostre vaixell rebrà pròximament l’autorització per salpar. Només ha estat aturat per a l’assegurament de la prova. Després s’hi han de fer reparacions tècniques. I després tornarem a sortir a la mar. El que és difícil és trobar un capità que n’assumeixi el risc.

—Vostè ho tornaria a fer?

—De moment els advocats m’ho desaconsellen. Però si es desestimen les acusacions contra mi, tornaria a navegar.

—Senyora Rackete, moltes gràcies per l’entrevista.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.