Obituari

S’apaga la veu alcoiana més universal

El cantant alcoià Camilo Blanes Cortés -conegut artísticament com Camilo Sesto- ha faltat a Madrid quan estava a punt de fer els 73 anys. Veu reconeguda a nivell mundial i personatge d’estètica peculiar com pocs altres, Camilo Sesto va arribar a vendre uns 70 milions de discos i va rebre la medalla del “màxim orgull hispà” a Las Vegas. Aquesta és, a grans trets, la seua dilatada trajectòria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Anava a dedicar-se professionalment a la pintura, però es va saber reinventar. Camilo Blanes Cortès (Alcoi, 1946) va ser coetani d’alcoians il·lustres com ara l’escriptora Isabel-Clara Simó, el cantautor Ovidi Montllor o el pintor i escultor Antoni Miró. Si aquests tres últims es feren populars per la seua enorme contribució a la cultura en català, el camí de Camilo Sesto va ser un altre.

Nascut al si d’una família humil, va descobrir el seu talent com a vocalista al grup coral de la seua escola fins que, durant l’adolescència, va formar part de Los Dayson, un grup dedicat a animar bodes i grans esdeveniments familiars a Alcoi fent versions de les cançons populars d’aquells convulsos anys seixanta en què la revolució cultural va irrompre amb potència. En aquells anys, Camilo Sesto va haver de passar per diversos grups per mirar de provar sort musicalment. També va haver de pintar i de descobrir altres talents culturals per mirar de progressar. Va haver de traslladar el seu camp d’operacions a Madrid quan només tenia 18 anys. Allà va rodar la pel·lícula Los chicos del Preu, essent un dels principals protagonistes d’un dels films més vistos de l’època. Abans ja s’havia deixat veure a la pel·lícula Hamelín.

La seua dècada, però, va ser la dels setanta. Ell mateix va finançar la traducció al castellà de l’òpera rock Jesucristo Superstar, protagonitzant-ne la interpretació. Era novembre de 1975, mes i any de la mort del dictador Francisco Franco, i Camilo Sesto ja ha havia crescut com a productor i com a descobridor de talents. Miguel Bosé, per exemple, deu el seu salt artístic a l’ull singular de l’intèrpret alcoià. En aquella mateixa dècada també va llançar un dels seus temes més populars, ‘El amor de mi vida’; o l’himne més reconegut del seu repertori, imprescindible en els karaokes: ‘Vivir así es morir de amor’. Tot un èxit que va situar la seua popularitat a l’altura d’altres cantants coetanis com ara Julio Iglesias, Raphael o el valencià Nino Bravo, natural d’Aielo de Malferit (Vall d’Albaida). Abans, el cantant alcoià s’havia consolidat en l’aparador musical amb ‘Algo de mi’, un dels seus temes més íntims i que va donar nom al seu primer àlbum, gravat el 1971.

Tots aquests èxits i molts altres permeteren que Camilo Sesto es fera famós a l’altre costat de l’Atlàntic, on el 2011 va rebre, a Las Vegas, el premi de ‘Máximo orgullo hispano’. Aquell any ja s’havia retirat falsament dels escenaris, atès que va anunciar la seua marxa el 2008 però no va ser fins el 2011 que va estar donant concerts per l’Amèrica Llatina i fins fa ben poc que ha continuat publicant discos recopilatoris. Molt abans, allà pels anys vuitanta, Camilo Sesto s’havia traslladat als Estats Units per residir a Califòrnia i Beverly Hills. Va gravar discos a Londres i va rebre premis de tota mena de la crítica anglosaxona sense deixar de dedicar-se al cinema. El clavo de oro, d’Antonio del Real, el va permetre continuar a la gran pantalla.

També d’Amèrica va ser la seua parella, la mexicana Lourdes Ornela, amb qui va tindre a Camilo Michael, el seu fill mexicà que va generar una disputa entre els dos membres de la relació, cosa que va suposar un parèntesi en la seua carrera musical i excessives portades, fins i tot moralment innecessàries, en la premsa rosa. En aquella època, el diari sensacionalista El Caso va especular que el cantant alcoià podia estar patint la SIDA. Camilo Sesto es va querellar contra el diari i va ser indemnitzat. Van ser, segurament, els anys més difícils del cantant durant la seua trajectòria musical, que va ser represa als noranta amb més clàssics de la seua trajectòria. Des de Miami va fer Camilo Superstar i a en el segle XXI es va atrevir amb El fantasma de la Ópera tot just abans de ser operat del fetge. Una vegada recuperat va publicar un dels seus singles més peculiars, criticats, però també ballats: ‘Mola mazo’.

Després d’una última gira per Amèrica Llatina que es va prolongar des del 2008 fins la dècada present, Camilo Sesto es va dedicar a recopilar els seus temes per treure’ls al mercat amb nous formats. El 2016, Alcoi va reconèixer la seua trajectòria artística atorgant-li la medalla d’or. I ara, un problema renal que l’assetjava des de feia un any i mig ha apagat la seua veu. Segur que mai no s’apagarà, però, en les grans concentracions dominades per la música popular i per l’ambient desenfadat, en què Camilo Sesto sempre és un reclam imprescindible del públic gran, però també del jove, que ha heretat el costum d’escoltar-lo en les festes de cada poble i ciutat. Un costum que potser ignora, en molts casos, la trajectòria exitosa del cantant alcoià, que també es va fer famós per una estètica singular i inconfusible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.