ANÀLISI

Dos ineptes davant l’espill de Rufián

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias estan protagonitzant una òpera bufa que pot tenir conseqüències dramàtiques. Tant l’un com l’altre cada dia semblen més incapacitats per dirigir el rumb d’un dels Estats més avançats d’Europa. Com els ha dit Gabriel Rufián, “hauria de fer-los vergonya”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Stendhal va proclamar que la novel·la era una mena d’espill que reflecteix el camí per què transitem. Fa un parell de mesos que el pare del realisme literari sembla reencarnat en la persona de Gabriel Rufián. Qui ens ho havia de dir. 

En un dels processos de conversió més sorprenents que hom recorda, el portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats ha esdevingut, de sobte, l’espill que reflecteix la realitat tan dramàtica en què viu immersa la política espanyola: el distanciament sideral entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias —i, per extensió, entre el PSOE i Unides Podem— que han evidenciat les negociacions per a la possible investidura del primer. Un distanciament recíproc, en sentit invers i absolutament personalista, que amenaça de convocar els ciutadans a les urnes el 10 de novembre, sis mesos després de les eleccions que van proporcionar una victòria fictícia.

I és que, el 28 d’abril, la suma dels vots de PSOE i UP (11.264.287) ja va quedar 60.000 vots per sota dels vots recollits per PP, Ciutadans i Vox (11.325.029). El sistema electoral va primar-los a les províncies mitjanes i petites, però una desmobilització elevada motivada pel desencant de la ciutadania que va donar-los suport sis mesos enrere —en alguns casos, amb el nas tapat— seria perillosíssima.

La novel·la d’intriga que està redactant en veu alta Rufián compta amb dos personatges principals peripatètics, que cada dia semblen més incapacitats per dirigir el rumb d’un dels Estats més avançats d’Europa. A l’era dels Trump, Bolsonaro i Jonhson, les limitacions òbvies de Sánchez queden matisades. A l’època dels Salvini i Farage, la incontinència verbal d’Iglesias sembla un fet menor. Però, ben mirat, tant l’un com l’altre estan protagonitzant una òpera bufa que pot tenir conseqüències dramàtiques per al conjunt de l’Estat.

“Hauria de fer-los vergonya”, va etzibar-los Rufián des de la trona de l’hemicicle el 25 de juliol passat, quan el primer intent d’investidura va esmicolar-se davant la mirada atònita dels parlamentaris d’Esquerra, el PNB i EH Bildu, amb l’ai al cor per la possible arribada al poder de la triple dreta. Al País Basc, el PP i Cs són irrellevants, mentre que a Catalunya anuncien un remake heavy del 155. Per això els retrets del jeltzale Aitor Esteban a la sessió fallida del juliol, per bé que més mesurats, van ser igualment punyents en el seu rerefons. Rufián i ell tenen clar que una repetició electoral empitjorarà les coses.

“Per què és necessari entrar al Govern si el cost d’un ministeri és tornar a votar i que guanyi la dreta? El cost és aplicar la llei mordassa i no aplicar mesures contra la violència masclista, o que el Senat apliqui el 155”, va advertir-li a Iglesias el portaveu republicà la setmana passada, en eixir de la reunió amb els socialistes José Luis Ábalos i Adriana Lastra. “Si Iglesias se sent humiliat perquè no té ministeris, que vagi a la presó de Lledoners i li ho digui a Junqueras”, va afegir.

La por és compartida per diversos partits i sobre ella no pot edificar-se un projecte engrescador. Però la por és, alhora, l’única que pot evitar una reedició dels comicis que difícilment deixaria l’esquerra amb més escons dels que ocupa ara. La pressió extrema sobre Unides Podem no arriba tan sols de Rufián i els seus companys de grup, decidits a aplanar el camí de la investidura malgrat la tardor tan calenta que s’espera a Catalunya, amb la Diada i la commemoració de l’1 d’octubre com a primeres fites. El president del PNB, Andoni Ortuzar, també ha suplicat a Iglesias que s’avinga a investir Sánchez. “Els preguem, els comminem que negocien com abans, millor”, va dir la setmana passada. Sabin Etxea s’ha posat als peus dels cercles assemblearis de Podem en una comunió d’interessos endimoniada.

Qualsevol acord eventual, però, serà un acord feble, inconsistent, tremolós. En cas que el líder socialista accepte in extremis —com al juliol— d’incloure algun ministre morat, el nou Govern naixerà en precari, amb la confiança mútua necessària sota els mínims exigibles. La primera experiència de govern conjunta a l’Estat estaria abocada al fracàs, l’absència de feeling és notòria.

Hi ha l’opció alternativa d’investir Sánchez a canvi de no res amb la intenció de collar el PSOE a cada votació, Pressupostos inclosos. La jugada plasmaria la solitud dels socialistes i la conveniència d’un Govern de coalició, però és probable que els retrets en direcció doble conduïren a una nova cita amb les urnes a què l’esquerra arribaria enfrontada i ostatge de les seues pròpies misèries.

El “sí” als Pressupostos d’Unides Podem seria més senzill —i més barat, en termes polítics— al si del gabinet que no de fora estant. De la mateixa manera, el suport de la resta de formacions que per tirar-los endavant han de votar-hi a favor o abstenir-se —ERC i PNB, principalment— també estaria més a l’abast.

Si l’escenari del Govern de coalició és refusat pel PSOE i naixeria rovellat en cas de materialitzar-se; i si un Govern socialista en minoria seria una cursa d’obstacles que ja es va comprovar com va acabar la legislatura passada, després de la moció de censura, l’única eixida són unes eleccions que Sánchez saludaria per tal de fer net, d’esclarir el panorama.

El seu guru i cap de gabinet, Iván Redondo, està persuadit de la bondat del resultat al novembre. Jaime Miquel, que fa números i més números des de la sala de màquines de La Moncloa, opina igual. I Sánchez, que els fa més cas a ells que no als nou presidents autonòmics del seu partit, se’n refia i no li desagrada la idea d’arriscar a la ruleta russa. Ha sobreviscut a tantes batalles a vida o mort que ja ha perdut la noció del perill.

“Unes altres eleccions no canviaran res, tot continuarà igual”, li insisteixen alguns companys de partit delerosos de posar fi a la interinitat i d’aprovar uns Pressupostos que soterren, per fi, els de Mariano Rajoy. La pròrroga de l’statu quo, no obstant, tampoc no desagrada al president en funcions.

Amb uns resultats semblants —el PSOE i el PP una mica més forts, i Unides Podem, Ciutadans i Vox una mica més dèbils— podria aconseguir el somni daurat de ser investit amb els vots d’Albert Rivera i els seus. La pressió sobre el líder taronja seria enorme, inaguantable. Les fugides de renom que s’han succeït a la formació per la negativa a dialogar amb els socialistes donarien pas a una ofensiva en bloc de les elits econòmiques per desblocar la situació. Com en 2016, quan van aconseguir l’abstenció del PSOE, que semblava encara més quimèrica.

Si la història amaga aquesta carambola final, Sánchez se n’haurà beneficiat de totes dues: de la de 2016 i la d’enguany.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.