Els crítics

L’espectacle de la tragèdia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El món ha patit sotracs tan descomunals des de l’11-S que ja no som capaços de recordar tot allò que, amb posterioritat, ens ha anat fent superar les ferides. Si comencéssim a fer llista, no acabaríem, o ho faríem desolats per la misèria moral d’una violència que justifica la barbàrie, morts, el patiment i el dolor en pro de la propaganda, en nom d’un déu per a qui la reconversió de l’heretge és només un pretext que ho permet tot, fins i tot les atrocitats que van contra el dogma. Un dels casos més sagnants i virulents va ser la cadena d’atemptats del 26 de novembre de 2008 a la ciutat de Bombai, capital comercial de l’Índia i ciutat més gran del país.


Hotel Mumbai
Direcció: Anthony Maras
Títol estrena: Hotel Bombay
Austràlia, 2018
Durada: 125 minuts
Guió: John Collee i Anthony Maras
Música: Volker Bertelmann
Fotografia: Nick Matthews
Repartiment: Armie Hammer, Dev Patel, Jason Isaacs, Nazanin Boniadi, Angus McLaren, Anupam Kher, Natasha Liu Bordizzo, Tilda Cobham-Hervey 
Gènere: Drama. Thriller 


Van ser 12 atacs simultanis i sagnants, perpetrats per islamistes radicals. Tirotejos i bombardejos coordinats en diferents escenaris, que van començar el dimecres 26 de novembre i van acabar quatre dies més tard, el 29 de novembre, amb un balanç de 173 persones mortes i més de 300 ferits. El Taj Mahal Palace —un prestigiós i històric hotel conegut per acollir cantants famosos, caps d’Estat, prínceps, personalitats i magnats— va ser un dels punts cardinals de la tragèdia, i és allà on Hotel Mumbai (Anthony Maras) posa el focus en pràcticament la totalitat del metratge. 

Veiem el patiment dels hostes. El terror als ulls, la devastadora irracionalitat, la recerca d’una escapatòria o d’un refugi. I com, sense gaire marge per salvar la pell, un grup de l’staff de treballadors i de clients intenta fer alguna cosa per fer revertir aquell infern que els aboca a morir. Maras, un reputat curtmetratgista que debuta amb aquest film, ofereix un bon thriller, visceral i tens, sense defugir dels crims i aconseguint fer-ho lluny de la necessitat de recrear-se en l’esquitx de sang gratuït. Com a thriller, funciona, i potser això és el que el fa trontollar: la concepció d’una ficció mesurada i planificada, amb cops d’efecte propis del manual que sap com afectar l’espectador. Potser això li va a la contra, senzillament perquè sabem que no és cap ficció, malgrat que tot sigui ficcionat. Els atemptats van ser reals. Els ostatges, també. I els morts, i el terror. Ho sabem, i ens creen un calfred molt més profund totes les imatges reals del moment que s’hi van intercalant —en un bon recurs de l’autor—, a través de la televisió o de les càmeres furtives que ho van enregistrar, sempre des de fora. La magnitud real de la tragèdia.

Hotel Mumbai fracassa quan pensem què podria ser. La comparació amb Utoya. 22 de julio (Erik Poppe) és odiosa, en aquest sentit. No és el mateix procediment, ni el mateix camí per apropar-se al cor d’un atemptat dramàtic, però se’ns fa colpidor que no ho sigui. On Poppe sap que el tema és seriós i que no es pot banalitzar res del que va passar durant els atemptats —i menys en pro de la ficció—, Maras es recrea, amb respecte, però convertint la ràtzia en espectacle. On Poppe no permet que l’assassí passi pel filtre asèptic de mostrar-lo en imatges, Maras en fa personatges, fins i tot amb possibilitat de redempció i dubtes. Hotel Mumbai és una opera prima impecable, però que s’ha pensat sense fer-se la pregunta de si val això d’agafar el dolor dels fets i fer-ne un producte de consum totalment areflexiu. Seguirem pensant-hi, oscil·lant sense respostes clares des d’aquell setembre del 2001. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.