Per a la reina Elisabet II aquest estiu ha estat qualsevol cosa menys agradable. Durant setmanes la seva extensa empresa familiar no ha deixat d’omplir els titulars. Primer la monarca va haver de llegir que el duc i la duquessa de Sussex, més coneguts com Harry i Meghan, no semblaven entendre del tot la seva vocació d’activistes ecologistes: en tan sols onze dies la parella va volar de cap a cap d’Europa quatre vegades amb jet privat. I després van córrer els rumors que un home de negocis sospitós de Hong Kong havia fet donatius de sis xifres a membres de la família reial.
El més dur, però, han estat les notícies segons les quals el príncep Andreu, el segon fill de la reina Elisabet, no tan sols tenia una amistat sospitosament pròxima amb el multimilionari i depredador sexual —mort recentment— Jeffrey Epstein, sinó que Epstein fins i tot li havia proporcionat noies menors d’edat. Una acusació que el Palau de Buckingham va desmentir categòricament.
Feia molt de temps que la monarca, de 93 anys, que actualment és a la finca escocesa de Balmoral, no es trobava amb una acumulació tal de disgustos entorn del seu clan. Però, si bé aquest estiu tan desagradable encara no s’ha acabat, ja es perfila una tardor terrible per a la reina.
I aquest cop la reina mateixa figura al bell mig d’un enfrontament com mai no n’ha vist cap d’igual el Regne Unit. Després de 67 anys al tron, en què Elisabet ha fet gala de la seva imparcialitat amb sentit del deure i amb èxit, darrerament l’estan arrossegant a una baralla política en terreny pantanós. La culpa la té, òbviament, el Brexit.
Boris Johnson, escollit primer ministre per menys de 100.000 membres del Partit Conservador i, per tant, per una mica més d’un 0,1% de la població britànica, ho havia anunciat a final de juliol: el 31 d’octubre, sense més dilacions, portaria el Regne Unit a la llibertat amb la sortida de la Unió Europea. I que per fer-ho recorreria a “tots els mitjans necessaris”. Des d’aquesta setmana és evident que això també inclou, si convé, passar per sobre del tron d’Elisabet II: un acte de vandalisme polític que fins ara cap primer ministre no s’havia atrevit a fer.
El 28 d’agost al matí Johnson va anunciar, més pàl·lid que de costum, que demanaria permís a la reina per suspendre el Parlament britànic durant cinc setmanes. Una petició a la qual la cap d’Estat —que és un càrrec majoritàriament simbòlic— va accedir.
El pas és necessari —va dir Johnson— per elaborar amb calma una agenda política per al període posterior al Brexit. En efecte, tradicionalment cada nou període legislatiu del Parlament s’inaugura solemnement amb el discurs de la reina, que recita el programa de govern. És habitual que la Cambra baixa interrompi l’activitat, però pocs dies, no pas cinc setmanes.
Amb aquest acte arbitrari i democràticament qüestionable, Johnson perseguia sobretot un objectiu: que els diputats escollits de la Cambra baixa pràcticament no tinguin temps per impedir que el seu govern executi el Brexit i que al final hi hagi un trencament sense acord amb la UE.
Aquell dia, en qüestió de minuts després de l’anunci de Johnson, va formar-se a tot el país una onada d’indignació. Diverses personalitats de la vida pública, entre elles el predecessor de Johnson John Major, van anunciar accions legals urgents. I en poques hores més d’un milió de britànics van signar una petició amb l’objectiu d’aturar Johnson.
A Londres i altres ciutats es va posar en marxa l’organització frenètica de manifestacions i de totes les formes possibles de desobediència civil. Els mateixos companys de partit de Johnson amenaçaren amb un Parlament a l’exili si el Govern tanca les portes del Palau de Westminster. L’oposició fins i tot va proposar una vaga general.
La ira de les masses, però, no tan sols es va dirigir contra l’energumen de Downing Street. També va haver-hi crítiques directes a la reina, per a molts britànics un dels últims tabús. “The. Queen. Did. Not. Save. Us” (‘La reina no ens ha salvat’), va tuitejar la política laborista Kate Osamor, i va proposar l’abolició de la monarquia. El president del seu partit, Jeremy Corbyn, va demanar per escrit una reunió amb la monarca per manifestar-se contra el cop d’Estat de Johnson. Una cosa semblant va demanar Jo Swinson, la líder dels Liberals Demòcrates, un partit pro-UE.
Boris Johnson ha portat el país, erosionat després de tres anys de debat sobre el Brexit, a una prova d’estrès definitiva. L’ha conduït a un enfrontament sense precedents entre els poders executiu, legislatiu i judicial, que paral·lelament amenaça de danyar l’últim pilar intacte del Regne Unit: la reina.
És impossible preveure que passarà les setmanes vinents. A part que seran caòtiques.
Però hi ha molts elements que fan pensar que Johnson vol exactament això per mantenir la seva promesa central a qualsevol preu: fer sortir el país de la UE el 31 d’octubre, si cal sense cap acord. Per més que després de la cimera del G7 a Biarritz elogiés la voluntat de pactar de la UE, per més que xifrés la probabilitat d’un no acord en “una entre un milió” i per més que el poble i els seus representants majoritàriament estiguin en contra d’un trencament sense acord, ara al Regne Unit —un país apassionat per les apostes— val més que ningú no aposti que al final hi haurà un acord entre Londres i Brussel·les.
A l’oposició el gir de Johnson el va agafar en fred. El dia 27 d’agost el líder laborista, Jeremy Corbyn, va reunir els líders de partits més petits per parlar sobre com podien contrarestar un no-acord. A la reunió es va desestimar primer de tot l’instrument més potent, una moció de censura contra Johnson. Probablement perquè l’oposició —barallada— no es va posar d’acord en un candidat que pogués rellevar Johnson en cas que la moció tirés endavant.
En canvi, Corbyn i els altres líders van anunciar que volien impedir per llei que en les properes setmanes, abans del 31 d’octubre, el Govern propiciï un trencament sense acord. No és una tasca senzilla: l’ordre del dia per a les accions legislatives al Parlament el decideix el Govern.
Per poder votar una llei contra el no-acord, l’oposició hauria d’aconseguir, per exemple, tenir capacitat de decisió sobre l’ordre del dia d’una sessió. Amb Theresa May això es va aconseguir almenys dues vegades. Però no està garantit que una llei com aquesta fos aprovada a la Cambra baixa, on el Govern conservador encara té majoria.
No obstant això, per a Johnson —que a Biarritz va declarar a la lleugera que el seu país podia “apanyar-se fàcilment amb un no-acord”— el procediment concertat de l’oposició significa un gran risc. Els seus assessors més pròxims creuen que només una llei firmada per la reina podria impedir-li executar el Brexit el 31 d’octubre. Com menys temps quedi per fer-ho, més probabilitats té Johnson.
Ni tan sols 24 hores després de la reunió de l’oposició, Johnson va anunciar que aniria a veure la reina, sabent que el marge d’actuació de la monarca en aquests casos és mínim. Seguint la decisió de Johnson, a partir de dimarts dia 3 de setembre el Parlament havia de simular durant com a màxim set dies que té una activitat normal i no s’havia de tornar a reunir fins al 14 d’octubre per al discurs de la reina, dues setmanes abans del termini del Brexit. Així els diputats encara tindrien temps “més que suficient” per debatre el full de ruta de Johnson per al Brexit negociat fins aleshores.
El president del Parlament, John Bercow —en l’esperit de resistència i en l’enginy del qual es basen les esperances de molts partidaris de la UE— ha qualificat el moviment de Johnson d’“infàmia constitucional”. La setmana passada la Cambra baixa va celebrar un “debat d’urgència”. 21 diputats conservadors es van rebel·lar contra Johnson i van donar suport a una moció per debatre una iniciativa per evitar un Brexit sense acord. Per tant, l’opció d’una sortida acordada és la que té més suports a la cambra parlamentària.
Com a alternativa, els diputats poden fer una moció de censura. Fins ara el líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, no ha gosat fer-ne cap perquè no estava segur que pogués posar de part seva prou conservadors rebels. Però fa dues setmanes la situació canviava. Diputats conservadors com l’exfiscal general Dominic Grieve han deixat anar fredament que molt aviat haurà arribat el moment de fer caure el Govern juntament amb l’oposició.
L’única cosa és que potser Johnson busca precisament això. Fa unes quantes setmanes Johnson ja va fer-se assessorar, i el resultat és completament desconcertant. Segons la legalitat vigent, després d’una moció de censura que tiri endavant qualsevol diputat pot intentar formar una majoria de Govern en un termini de catorze dies perquè la reina el nomeni nou cap del Govern. Sorprenentment, però, la llei no prohibeix al primer ministre acabat de destituir negar-se a dimitir. Tot sembla indicar que l’equip de Johnson ho ha planejat amb precisió: és una partida de pòquer sense precedents. S’hi aposten 66 milions de persones.
Sembla com si Johnson apostés obertament que amb les presses l’oposició no trobarà cap candidat provisional per al càrrec de primer ministre. I si és així, que la reina seguirà el seu consell i no nomenarà formalment el candidat contrari. Així, Johnson continuaria al càrrec fins a unes noves eleccions que ara vol convocar el 15 d’octubre per reforçar la seva majoria i el seu pla de sortida immediata. Però necessita una majoria que no té: dos terços de la cambra.
Pràcticament no hi ha res ni ningú que pugui obstaculitzar el pla de Johnson. Excepte sa majestat la reina Elisabet II, que es veuria obligada a prendre una de les decisions polítiques més transcendents per al seu país des de la Segona Guerra Mundial. I faci el que faci, una part de la població l’odiarà.
“Johnson s’aprofita de la nostra reina”, va criticar la seva excompanya conservadora Anna Soubry. I va anunciar que ella i els seus companys al Parlament esgotarien totes les opcions per desbaratar els plans de l’inquilí del número 10 de Downing Street.
Però la bogeria no s’acabarà encara que Johnson porti a terme aquest pla agosarat, com ha explicat recentment l’expert constitucionalista Vernon Bogdanor a The Times. Si bé, segons afirma Bogdanor, la manera d’actuar de Johnson seria legal, també ho seria que un nou Parlament, elegit al novembre, declarés nul·la la sortida de la UE del 31 d’octubre; sempre, és clar, que la UE no hi posés traves.
L’agitació, doncs, no s’apaivagarà aviat. I en un castell del nord del regne ara mateix hi ha una senyora gran que feia temps que tot això ja ho veia venir. Això es pot deduir d’unes paraules filtrades recentment de la reina Elisabet dites probablement poc després del referèndum del Brexit. La generació de polítics actual —lamentava aleshores la monarca britànica— es distingeix per la seva “incapacitat per governar”.
Traducció d’Arnau Figueras