Els crítics

El forat de ‘Back to Life’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha una petit detall del currículum que no passa desapercebut a l’entrevistador. Després de mirar-se detingudament el paper que té a les mans li demana a la Miri pel forat. El forat de 17 anys sense treballar. La Miri intenta dissimular i menteix amb un somriure nerviós. Perquè vol la feina, la necessita, i sabia que això seria un problema. És un problema perquè aquests 17 anys la Miri els ha passat a la presó i la necessita perquè trobar una feina seria un gran pas per restablir la seva vida a la normalitat. És l’únic que vol el personatge, protagonista de la sèrie Back to Life que s’ha estrenat recentment a Filmin. Però aquest forat la perseguirà. Perquè encara que ella voldria començar de nou, els veïns del seu poble no pensen donar-li una segona oportunitat i serà assenyalada constantment, marcada com a psicòpata i fins i tot atacada obertament. La sèrie aconsegueix així que l’espectador es posi del costat de la Miri i la seva necessitat de deixar enrere el passat, i al mateix temps fa servir aquest forat com un misteri: no sabem per què va acabar a la presó. D’aquesta manera, Back to Life combina el descobriment del que va passar a través de flashbacks amb els esforços que el personatge fa per recuperar la normalitat, tot passat a través del filtre de la comèdia, que exerceix com a contrapunt de moltes escenes on n’hi hauria per quedar derrotat però que aconsegueixen arrencar-te un somriure. De fet, malgrat ser plena d’escenes incòmodes, relacions familiars disfuncionals i fins i tot esclats abruptes de violència, Back to Life aconsegueix ser estranyament entranyable, optimista i fins i tot càlida.


Back to Life
Creadora: Daisy Haggard
Repartiment: Daisy Haggard, Geraldine James
Temporades: 1
Plataforma: Filmin


És aquest to en última instància positiu el que la distingeix més de les comparacions amb Fleabag, sèrie a la qual va substituir a la programació de la BBC i amb la qual té alguns trets en comú (un fet traumàtic del passat del qual no coneixem tots els detalls, personatges insatisfets i dona com a protagonista). Però mentre que l’aplaudida sèrie de Phoebe Waller-Bridge busca el risc de forma permanent, redefinint el que pot ser un personatge femení, aquí el personatge creat per Daisy Haggard, que va entrevistar exconvictes per fer-lo, és més amable i fàcil d’admetre com a protagonista, malgrat el fet d’haver matat algú. També en el to Back to Life permet respirar més a l’espectador. En particular les escenes de Miri amb el seu pare i també les que té amb el seu nou cap en un local de fish and chips (sí, finalment aconsegueix la feina) són un bàlsam en una sèrie on la protagonista xoca molt sovint amb els prejudicis, l’egoisme i la manipulació. Una menció a part mereix la relació del personatge amb la seva amiga, la més complexa de tota la sèrie, i on s’aprofundeix en la vulnerabilitat de la protagonista. En aquests moments, Back to Life és capaç d’emocionar de forma genuïna fent caure les resistències de dos personatges que encaixarien perfectament en l’univers de cuirasses emocionals que Ricky Gervais va crear a After Life, una altra sèrie amb la qual també té una afinitat clara. Amb aquesta combinació d’elements, Back to Life aporta autenticitat i un discurs que adverteix sobre els perills dels prejudicis. Al capdavall, al poble on viu veuen la Miri com una psicòpata que no hauria d’haver sortit mai de la presó. Però nosaltres, que la coneixem íntimament, sabem que mereix deixar enrere el passat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.