El dramaturg Toni Cabré ha escrit una trentena d’obres, moltes de les quals han estat premiades, publicades i estrenades. De Computer love (1980) a Okupes particulars (2019), fa prop de 40 anys que es dedica a escriure teatre. És fàcil trobar-lo en les estrenes a Barcelona i continua guanyant premis teatrals i publicant textos, però darrerament amb escasses possibilitats per accedir a les programacions dels teatres públics o privats de la capital catalana. No és l’únic cas de perseverança: l’acompanyen altres noms amb una extensa obra teatral que dorm el son dels justos.
Cabré porta a la motxilla de dramaturg diversos títols emblemàtics de la seva trajectòria: Els camaleons també paguen (1984/2019), Oh, bit! (1986), Estrips (1992), Overbooking (1996), Històries d’amor (1996), Viatge a Califòrnia (1998), Navegants (1999), L’efecte 2000 o La peixera (2000/2018), Teoria de catàstrofes (2004), Demà coneixeràs en Klein(2008) o Les verges virtuals (2014). Entre les obres d’aparició recent, aureolades de premis a Mallorca i al País Valencià, n’hi ha dues que mereixen —si més no— unes notes de lectura estival: Silencis (2016) i Okupes particulars (2019).
Silencis se centra en les peripècies d’Elsa, una dona consentida i capriciosa, que, en quedar vídua, comença a descobrir l’entramat d’estafes del seu marit, gràcies a les quals la parella mantenia un alt nivell de vida. La xarxa en què es trobava implicat el difunt abraça tota mena de delictes i fraus, en què hi ha embolicats banquers, advocats, empresaris i polítics. Arran del decés, Elsa coneix també la filla nòrdica del marit i una jove còmplice dels seus tripijocs. Amb una habilitat sibil·lina, és capaç de moure’s per aquest món de corrupció com un peix a l’aigua.
Més esbojarrada encara, Okupes particulars arrenca amb la trobada fortuïta entre el fill de la propietària d’un pis deshabitat i una jove ocupa que s’hi ha establert. Ell busca un refugi per reposar d’un matrimoni fracassat i de l’acomiadament de la feina. Filla d’un propietari de pisos, Ella fuig d’una casa ocupada i d’un desengany sentimental, i es guanya la vida com a operadora eròtica. Traumatitzats per un passat difícil, tots dos voldrien viure sols per refer-se, però estan condemnats a pactar una entente cordiale per subsistir i, a còpia de confidències, a esbrinar l’okupa que porten dins.
Dramatúrgicament, Silencis comença in media res i combina unes poques intervencions de la veu narrativa d’Elsa amb flashbacks consecutius sobre les trifulgues viscudes —fins a la darrera escena, que enllaça amb el punt de partida—. En canvi, tot destil·lant un humor més àcid, Okupes particularsenfila la progressió de les converses entre el duo protagonista durant els dies de convivència obligada. En tots dos casos, els diàlegs són més aviat breus, esmolats i directes.
Els personatges de totes dues peces semblen moguts pels fils de la trama i abocats a jugar —de grat o per força— al monopoli de la perversitat. És possible que, en aquest punt, la dedicació de Cabré al guionatge televisiu hagi estat una rèmora: si bé ha insuflat a les faules un dinamisme viu i un ritme vertiginós, les trames d’embolica-que-fa-fort estan mancades de profunditat sociològica i els personatges, de replecs i sediments. Des d’una visió irònica, escèptica i, a voltes, asèptica, les temàtiques d’actualitat candent —la corrupció econòmica i la sexualització dels vincles— es complauen a posar èmfasi en la perfídia de la societat actual.