Corrupció d'alta velocitat

Les línies d'AVE no sols estan qüestionades per la seua necessitat: l'ombra de la corrupció també està a sobre. La Guàrdia Civil i l'Agència Tributària han destapat un forat de més de 17 milions d'euros en la construcció d'un tram entre Alacant i Múrcia. Increments de patrimonis, mecanismes rudimentaris de saqueig, comptes en Suïssa, regals a conselleres i suborns completen una trama on els diners viatjaven en primera classe.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant l'orgia de la rajola, el negoci no va concentrar-se sols en la construcció d'habitatges. Les grans obres públiques van convertir-se en un pastís molt apetitós per a les constructores, on el recurs als tripijocs foscos van esdevindre en un fet normal. No debades, es tractava d'importar la mateixa tàctica assajada per obtindre la requalificació dels terrenys i poder jugar a la pilotada urbanística.

Unes d'aquestes grans obres -considerades com a símbol de progrés i modernitat- fou la posada en marxa de nombroses línies d'AVE. Amb l'esclat de la bombolla, molts d'aquests trams van revelar-se com un exemple clar del malbaratament dels diners públics. I a altres, però, van eixir a la llum les ombres que planaven al darrere. És el cas del tram d'alta velocitat entre Crevillent (Baix Vinalopó) i Múrcia. Una història on els diners saquejats van viatjar a gran velocitat, i, fins i tot, van fer-ho en primera classe, destí al paradís fiscal més famós: Suïssa. La Guàrdia Civil i l'Agència Tributàries investiguen un suposat forat de més de 17 milions d'euros.

Aigües tèrboles

A la terra on el fill del fem, Ángel Fenoll, va construir un imperi del no-res a base de contactes polítics, la corrupció no sols se centrava als contractes de la brossa. També a l'alta velocitat. Si Fenoll va aprofitar la picaresca amb uns terrenys que no eren ni del País Valencià ni de Múrcia, però que a l'hora eren d'ambdós per fugir de la legalitat, els capitostos de la trama dels fons de l'AVE a Oriola van trobar en la xarxa de séquies i assarbs dels regants del Baix Segura la seua oportunitat per fer-se d'or. I no la van desaprofitar.

Amb les constructores fartes d'una xarxa de canalitzacions que els feien impossible seguir amb les obres, van veure com una alliberació l'oferiment dels regants que foren ells qui s'encarregaren d'aquestes reparacions. Tot i que el poder residia en el jutge d'aigües, Jesús Abadía Miras, i en el secretari de la cúpula dels regants, Aníbal Bueno, el cap tècnic del jutjat privatiu d'Aigües d'Oriola, José Manuel Fernández Pujante, va esdevindre en l'autèntic cervell de totes les operacions.

Aprofitant els seus estudis superiors, va aconseguir, de primeres, col·locar a una empresa participada per ell com l'encarregada de les reparacions de les séquies. I després va ser qui va negociar amb les empreses adjudicatàries de l'AVE perquè Obras Miramar esdevinguera en la concessionària per a millorar les canalitzacions. L'intercanvi de correus entre Fernández Pujalte i el cap de l'empresa, Juan Ortín, era constant. I revelava les intencions d'ambdós.

Després de moltes gestions, Fernández Pujalte aconseguí l'objectiu: Obras Miramar es quedava en exclusiva els contractes d'aquestes reparacions que es pagaven amb fons per a la construcció de l'AVE. Uns favors que van ser, de seguida, ben recompensats. I que per evitar més sospites van acabar comptant amb el vistiplau de José Luis Martínez Pombo, ex-cap d'infraestructures d'aquesta línia ferroviària i dels altres dos integrants de la cúpula del jutjat d'aigües d'Oriola. La seua permissivitat i silenci van ser comprats. Els suborns viatjaven a molts kilòmetres per hora.

Sense cinturó de seguretat

La trama va esdevindre en un negoci molt sucós per a Obras Miramar. En tan sols dos anys, va veure com al seu balanç els beneficis s'incrementaven un 1.686%. I tot, mantenint la seua raquítica estructura de nou treballadors en nòmina. Per a aconseguir desviar prop de deu milions d'euros, van servir-se de la tècnica de les tablestacas, com ho denominen al Baix Segura i a Múrcia.

Aquest mecanisme consistia en la instal·lació d'una espècie de pantalles prefabricades i de formigó que s'utilitzen com a estructura per a retindre algunes grans obres. La seua singularitat fa que l'ús d'aquesta tècnica no resulte barat. Més aviat al contrari. Amb la manipulació de les mesures per part de Fernández Pujalte, van justificar-se molts milions destinats a pagar la utilització d'aquest mecanisme quan els informes posteriors van advertir que no era necessari recórrer a les tablestacas.

Gràcies a aquest sistema d'inflament pressupostari, totes les societats lligades als capitostos van aconseguir que els diners de l'AVE viatjaren suposadament destinació a les seues butxaques. Fernández Pujalte, per exemple, va facturar entre 2010 i 2014 vuit milions d'euros per treballs que, segons el sumari, no han estat acreditats. Se sospita que els ingressos tenien una procedència il·lícita: es tractava de comissions encobertes. La dimensió del saqueig realitzat fou de tal magnitud, que el germà de Fernández Pujalte i un soci seu amb altres mercantils van incrementar els seus beneficis un 1.300% respecte als ingressos que havien tingut l'any 2011. Bona part dels diners, de fet, va acabar en fons d'inversió a Luxemburg o Irlanda.

Veient que no hi havia escletxes al sistema que feren sonar l'alarma i que es tractava d'un negoci extremadament rendible, van crear un teixit de societats fantasma que van servir per a diversificar la forma de saquejar els fons destinats per a l'AVE. Segons els informes de l'Agència Tributària, a través d'aquest mètode van obtindre 7,4 milions d'euros.

En primera classe

Amb un botí considerable, els capitostos de la trama van passar de ser classe turista a business en poc de temps. Fernández Pujalte va camuflar els diners desviats amb la realització de nombroses inversions immobiliàries i adquisicions de cotxes de luxe. Uns vehicles que farien molt més còmodes els seus viatges a una xicoteta població de Conca, Beteta. En diverses finques del municipi, va amagar també bona part dels diners negres obtinguts a través de comissions il·legals.

Martínez Pombo, en canvi, va preferir guardar els diners on ho fan les grans fortunes del planeta: en un paradís fiscal. L'ex-cap d'infraestructures, però, no va elegir-ne qualsevol. Va dipositar prop de dos milions i mig d'euros al més exclusiu: Suïssa. Amb el llançament de l'amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, Martínez Pombo va regularitzar els diners negres dels suborns que va rebre en sobres de 150.000 euros per autoritzar tots els expedients sota sospita.

El propietari de Obras Miramar va ser més clàssic en la seua estratègia per a blanquejar suposadament els fons il·lícits i va emprendre una frenètica compra d'immobles i terrenys, quan el boom del totxo ja havia esclatat de fa anys. La seua flota de vehicles també va veure's incrementada notablement.

La trama, però, no sols apunta a empresaris, ex-càrrecs d'Adif i a membres de la cúpula del jutjat d'aigües d'Oriola. També hi ha polítics implicats, encara que, de moment, es desconeix la seua identitat. Segons la Cadena Ser, hi ha anotacions a un alt càrrec del Govern valencià o del de Múrcia que va rebre una peça de joieria valorada en 232 euros i pins d'or per un total de 10.400 euros.

No obstant això, l'esclat de l'operació César va suposar el primer capítol d'un malson judicial que s'albira llarg. Com sol ocórrer en molts d'aquests casos, la manca de cura va despertar les sospites dels investigadors. En plena investigació per part d'Anticorrupció d'uns sobrecostos de vora 80 milions d'euros en tres obres properes a l'estació d'AVE de La Sagrera, a Barcelona, que Acciona, Sacyr, Dragados i Constructora San José subcontractaren els seus treballs de canalització d'aigua a la mateixa empresa va despertar la curiositat dels agents de la Guàrdia Civil. Quan va estirar del fil, van descobrir una trama d'alta velocitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.