Hi ha una mena de cinema que sobrepassa el cinema. Que esbocina la convenció de trobar-se en una sala i que és capaç de fer-te sentir totalment a dins d’allò que mostra. Et sents part d’un poble allunyat i el camines com si fos teu, com si l’olor sortís despresa de cada fotograma, com si les rancúnies i les frustracions de la gent que hi viu també fossin teves, conegudes. Un cinema on entens com a viscuts els raigs de sol, que traspassen la pantalla i et freguen, també a tu, la pell. O les passejades furtives, aquest vagareig que es fa sense rumb, com si fossis una ànima esmaperduda a la recerca d’un lloc, d’un perquè. La connexió amb una essència primordial que et fa sentir una experiència definitiva mentre dura la pel·lícula, no només com si passés la vida al teu davant, sinó com si tu en fossis part, amb panteixos, suor i derrotes.
Ahlat Agaci
Direcció: Nuri Bilge Ceylan
Títol estrena: El peral salvaje
Any: 2018
Durada: 188 minuts
Nacionalitat: Turquia
Guió: Nuri Bilge Ceylan, Akin Aksu i Ebru Ceylan
Fotografia: Gökhan Tiryaki
Repartiment: Dogu Demirkol, Murat Cemcir, Hazar Ergüçlü, Bennu Yildirimlar, Serkan Keskin, Tamer Levent, Öner Erkan.
Gènere: Drama familiar
Així és El peral salvaje (Ahlat Agaci), la darrera pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan (Istanbul, 1954), un cineasta que ha entès que el seu cinema necessita d’obres cada vegada més llargues, còmodes en la superació de les tres hores. Obres que bussegen en el detall per arribar a ser manifestos de la complexitat d’una personalitat, de com evolucionen i reaccionen els seus personatges, de la bellesa gairebé mística que supura la bona contemplació. Cada vegada més refinat en el símbol, Ceylan confirma que la Palma d’Or a Canes de l’any 2014 per Sueño de invierno era el reconeixement a la millor veu del nou cinema turc.
Debutant als 90 amb el curtmetratge Koza, és autor de títols indefugibles del circuit cinèfil més exigent com Los climas (2006) o Érase una vez en Anatolia (2011), i ara se centra en el retorn al seu poble natal d’un escriptor a la quarantena, amb uns somnis a mig realitzar-se que topen frontalment amb els deutes i la vida erràtica d’un pare que és la imatge del xoc paternofilial més universal. I d’això va la cosa, de l’herència que arrosseguem, de fins a quin punt ens podem allunyar d’allò que van ser els nostres progenitors, de com ens marca el camí i com ens condiciona el lloc on hem nascut, la família que tenim. Dotant el film d’un caràcter més personal que mai —a banda de Ceylan, es nodreix de les vivències del coguionista Akin Aksu—, el protagonista és escriptor, amb el que això suposa de solitud i incomprensió, a imatge de la perera silvestre que dona nom a l’obra —present en verb a l’escena final—, un arbre lleig i àrid, de fruits amargs, que no necessita pràcticament aigua per créixer.
Una estona abans, al primer terç del film, diu la veu en off del protagonista, en la construcció d’una mitologia pròpia: “Necessitem creure en la separació tant com en la bellesa i l’amor, i estar preparats. Perquè la ruptura i la separació són a l’aguait de tot el que és bell”. L’escena arriba just després d’un passatge particularment memorable, quan l’escriptor troba la seva antiga parella, al camp, mentre les garrafes s’omplen d’aigua i els silencis fan la narració prodigiosa. Els amors perduts, els amics irreconeixibles, la decepció de l’art corromput, els paisatges d’un mateix, la caiguda. El silenci, la pausa, la lentitud que no exaspera, que explica. Les escenes llarguíssimes, amb tota una càrrega simbòlica i onírica. El rigor de la cruesa, l’amargor del buit. Els enquadraments per recrear-s’hi, per fixar-se en tots els detalls, la plasticitat, els moviments, els diàlegs afilats i naturals, com si fossin tan reals com ho és la bellesa, contundent, d’aquest film absolutament meravellós.