Eugeni Xammar: Un epistolari inèdit

El cas d’Eugeni Xammar (1888–1973) és singular. Actualment, és considerat com un dels grans escriptors catalans del segle XX. En vida, però, res podia fer pensar que s’estava situant a la pole position del prestigi literari: no va escriure cap obra, morí sense haver publicat cap llibre i la seva professió —periodista, diplomàtic de la República i traductor internacional— el situava, només, a la perifèria de l’art. Però, tanmateix, avui se’l considera un escriptor excel·lent. Per què? 

Perquè allò de què parla és l’esquer d’aquests textos, com l’argument ho és d’una novel·la. Escriu sobre les dues guerres mundials, la Guerra Civil i l’exili republicà i ho fa implicat, d’una manera o altra, en els conflictes —corresponsal de guerra, diplomàtic al servei de la República o cap de gabinet del president Irla— i amb una informació —parlava set llegües— molt notable. Viatjà, treballà i escrigué a Estocolm, París, Berlín, la Haia, Londres, Moscou, Nova York, Madrid o Ginebra. I no només descriu, sinó que també opina i la seva opinió no és ni gregària ni previsible. Era clar, directe i lliure. 

La segona raó —sens dubte, la més important— rau en el fet que Xammar escriu molt bé. Adjectiva bé, crea imatges brillants i tanca amb contundència els textos. Val la pena reproduir el que va escriure a propòsit d’un Govern de la República a l’exili que ell creia que representava poc i que podia menys. Ironitza així sobre els que creien que aquest Govern els situava a l’avantsala de la llibertat: “Tothom desitjava [...] que el miracle es produís. El miracle, és a dir, el senyor Miguel Maura, elegant prestidigitador, plantat al bell mig de l’escena política, agafant el general Franco pel coll, com un conill, i ficant-lo dintre d’un barret de copa del qual n’hauria sortit, deu segons més tard, [...] un preciós colom blanc amb un bri d’olivera al bec”. Brillant, irònic. La força de la imatge desborda, aleshores, l’estricte abast de l’anècdota històrica, per expressar el ridícul de l’autoengany d’una manera que el fa revelador del patètic ridícul que comporta fugir de la realitat i “somniar truites”. L’expressió, vull dir, d’una experiència humana comuna.  

I el tercer factor que explica el reconeixement cultural de Xammar és la rigorosa publicació dels seus textos iniciada per l’extraordinari editor Jaume Vallcorba, i continuada per Quaderns Crema, el segell editorial que ell creà: L’ou de la serp (1998), Cartes a Josep Pla (2000), Seixanta anys d’anar pel món (2007), Periodisme (2016) i, ara, aquestes Cartes d’un polemista. Amb l’encert, a més, d’encomanar les edicions a professionals rigorosos com és el cas de Xavier Pla (UdG) que enriqueix el volum amb un pròleg ple d’informacions biogràfiques.    

El llibre publica 287 cartes de Xammar adreçades a 56 corresponsals —gairebé tots personalitats socials rellevants—  i set textos o informes, entre els quals cal destacar la Nota confidencial per a Josep Tarradellas(Perpinyà, 1944) o elMemoràndum al president de la Generalitat(París, 1950) que, en aquells dies, era Josep Irla.   

Darrere de la publicació d’aquests textos hi ha dues qüestions importants: primer, la feina de recerca que ha fet possible l’edició, perquè són cartes que ha calgut rescatar d’“arxius particulars i públics, biblioteques i fons documentals”. Dotzenes. Una feina de recerca excel·lent. Hi manquen, és clar, les apassionants cartes de Xammar al seu amic Josep Pla que ja van ser publicades l’any 2000 i les que Xammar va rebre d’aquests 56 corresponsals perquè, simplement, no les conservà. Ara bé, de l’epistolari que se’n conserva s’ha publicat tot, amb la mentalitat d’un erudit documentalista que vol ser exhaustiu, des de les condicions de contractació i sou dels organismes internacionals fins a aspectes molt més privats com la malaltia de la seva dona o l’adquisició d’unes sabates que volten mig món abans de rebre-les.   

I, a més, el lector trobarà en aquest llibre —i això és el que importa— la seva visió de la realitat expressada amb la vehemència de la seva personalitat desbordant. I amb les seves conviccions. La primera és la del seu catalanisme espacialment valuós perquè el defensà en dues circumstàncies que, en molts, s’hauria afeblit: els indubtables errors dels seus i les talaies internacionals de primer nivell des de les quals s’ho mirava. Així sintetitza el que pensa sobre la solució a la qüestió nacional: “La nostra posició [és] catalanista, autonomista i separatista, segons el moment i segons convingui a l’interès de Catalunya”. Claríssim. Un segon aspecte és el seu conservadorisme no gaire matisat. L’afavoriren, és clar, les brutalitats de la FAI durant la Guerra —“Catalunya [fou] empastifada amb els crims i les depredacions de tota mena”— dels comunistes a l’exili —“són uns bandarres [...] que encara no han acabat de donar-nos disgustos”— i per la Guerra Freda, davant de la qual Xammar desitjava que els EUA “passin per la pedra els russos i en facin farinetes”. En aquesta posició antimarxista és divertit constatar el seu atac de còlera quan llegeix, en un document de l’òrbita del partit comunista, que les obres de Pompeu Fabra responien a “un infal·lible instint popular”. Conclou que els autors d’aquell text devien creure que les obres eren “segregacions perfectes del materialisme dialèctic” i que havien d’estar signades per “Pompeu Fabra i Liasenko”.

Xammar és combatiu, però no s’enganya: l’escepticisme era la seva forma de lucidesa. El 1957, des de Nova York, escriu a Carles Esplà: “Als teus amics de Mèxic, pots dir-los que no es facin il·lusions: hi ha Caudillo per estona... a menys que tingui el bon acudit de morir-se. L’aconteixement més important de la vida espanyola [...] és la victòria del Barcelona sobre el Madrid per sis gols a un”. Implacable.