POLÍTICA ESPANYOLA

Txema Guijarro: «El PSOE no pot dir ‘o jo, o el caos’»

Txema Guijarro (Madrid, 1975) és una de les persones més properes a Pablo Iglesias al si del grup parlamentari d’Unides Podem. Escollit diputat per la circumscripció de València l’any 2015 i per la d’Alacant als comicis del 2016 i als d’enguany, té molt clar que qualsevol entesa amb el PSOE depèn d’un Govern de coalició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La trajectòria de Txema Guijarro va a cavall d’Espanya i l’Equador. Després de treballar al departament d’investigació de mercats de Telefónica, aquest llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Madrid va integrar-se al Centre d’Estudis Polítics i Socials (CEPS), una fundació lligada a la Universitat de València, on va prendre contacte amb Pablo Iglesias i la resta de membres que al cap d’uns anys impulsarien Podem.

Militant d’IU durant 15 anys, l’entrada al CEPS li va permetre de conèixer in situ la realitat de països com el Paraguai o Xile. Amb tot, la seua experiència més important va tenir lloc al Ministeri Coordinador de la Política equatorià, primer, i al Ministeri de Relacions Exteriors i Mobilitat Humana, després. A les ordres de Rafael Correa, va negociar personalment la petició d’asil de Julian Assange, el creador de WikiLeaks, que fou acollit a l’ambaixada equatoriana de Londres fugint d’una detenció segura.

Avui, Guijarro és una de les veus més autoritzades de Podem i, per extensió, del grup confederal parlamentari. Des d’aquesta posició ha seguit de molt a prop les converses entre el PSOE i Unides Podem a la recerca d’una investidura que [el 28 d’agost, quan va fer-se aquesta entrevista] sembla inviable. 

 

—Un ple d’investidura abans del pròxim 23 de setembre és més aviat una quimera?

—Hi estem molt lluny. L’altra banda continua sense mostrar cap intenció de reunir-se amb nosaltres, com si la data límit del 23 de setembre no fora tal. Amb l’elaboració del nostre document vam tractar de sacsejar les negociacions per tal de seure a parlar com més aviat millor, però la resposta va ser fulminant. Amb prou feines havien passat tres hores i ja ens deien que no ens reuniríem fins més endavant. Sabem que volen fer-nos una proposta, però desconeixem quina serà. Només sabem que seria “més endavant”… Aquest silenci eixordador motiva el nostre pessimisme.

—Pedro Sánchez sí que ha mantingut algun contacte amb Compromís, amb sindicats i empresaris, amb representants del sector de l’automòbil… Amb vostès el PSOE no ha mantingut cap mena de contacte, ni que siga secret?

—En absolut. De fet, a més de nosaltres, Compromís, el PNB i Esquerra s’han queixat obertament de la manca de concreció de qui, en teoria, té l’encàrrec de formar Govern. No han tingut la voluntat real d’arribar a un acord. El PNB, que coneix de fa anys com funciona el joc parlamentari a Madrid, que ha pactat amb els uns i amb els altres, està sorprès de la inacció de qui ha de bastir la majoria de Govern. Les reunions protagonitzades per Sánchez al llarg de l’agost han sigut de cara a la galeria, sense la intenció de resoldre aquest problema.

—Els socialistes insisteixen a dir que el tren del Govern de coalició ja va passar al juliol, cosa que cada cop sembla més creïble…

—Per què ha caducat aquesta opció si la votació final es pot produir fins al 22 de setembre? És increïble que barren el pas a una nova negociació. Parlen amb molta rotunditat, però cap dels dirigents del PSOE encara no ha concretat la raó per la qual la fórmula del Govern de coalició va caducar al juliol. Per què tenia sentit tres setmanes enrere i ara no en té gens?

—Personalment, vostè s’ha penedit d’haver dit “no” a la proposta d’una vicepresidència i tres ministeris?

—No. És que no es pot acordar un Govern de coalició —que exigeix pactar programes, pressupostos, equips i fórmules legals— de manera exprés. S’ha vist a Europa i s’ha vist a les comunitats autònomes. Una entesa com aquesta exigeix moltes hores de negociacions. Moltíssimes. En canvi, el PSOE va dedicar-se a marejar la perdiu durant dos mesos, fins que un bon dia va explicitar que el problema de debò era la figura de Pablo Iglesias, que no va tardar ni 24 hores a fer-se a un costat. Amb tot, a penes quedaven 72 hores per a l’inici de la sessió d’investidura [del dia 23 de juliol], un temps insuficient per concretar tantes coses. En aquelles 72 hores ens vam veure immersos en un joc de trilerisme polític en virtut del qual apareixien i desapareixien ofertes.

—Va ser lamentable. Pornogràfic.

—En pose un exemple. L’oferta que van filtrar a la premsa assegurant que era la darrera, mai no se’ns va presentar com a tal. Van oferir-nos càrrecs i ministeris sense especificar-ne les competències reals. Canviaven l’oferta i no sabíem si s’acumulava a l’oferta anterior, sense oblidar la traca final de la vicepresidenta en funcions, la senyora [Carmen] Calvo, manipulant i divulgant a través de la premsa un document que els havíem traslladat per desencallar les converses. Nosaltres no sols volíem parlar de les cadires del Govern, sinó també d’un programa integral que garantira una acció coherent. És la millor manera, com diuen ells i hi coincidim nosaltres, de no tenir dos governs en un.

—Si no hi ha una coalició, Sánchez no serà president? Descarteu qualsevol altra forma de suport?

—El PSOE no pot dir “o jo, o el caos”. És insostenible, i no sols des del nostre punt de vista. La majoria exigida per tal de formar Govern a Espanya és plural, no depèn en exclusiva d’ells, ni tampoc d’ells i de nosaltres. Aquesta majoria depèn d’un grup de forces que han d’entendre’s. Urgeix posar en marxa un paquet de mesures socials a Espanya i tenim la majoria necessària per aconseguir-ho. El PSOE és qui està cridat a formar-la, en un sistema parlamentari com el nostre, a Unides Podem no podem adoptar un rol que no ens pertoca. Qui té 123 diputats és qui ha de buscar els suports necessaris i de fer una coalició. Si no, ens veuríem com a les acaballes de la legislatura passada, en què un Govern feble va veure’s condemnat a convocar eleccions per la seua incapacitat d’aprovar els Pressupostos. Espanya no necessita un Govern de 123 diputats.

—Sense diàleg, la sensació és que, en cas que hi haja acord, serà en unes condicions de pressió similars o superiors a les del mes de juliol.

—Sens dubte, ens ha entristit que el document que vam redactar haja caigut en sac foradat. Aquell document va comportar moltes hores de treball al si del grup parlamentari i de les confluències. No tan sols es tractava de reprendre el punt on van quedar-se aturades les negociacions del passat i les mesures dels Pressupostos que no es van poder implementar; més enllà d’això, es tractava de bastir una proposta flexible, seriosa, ben lluny de l’“envit” a què ha fet esment la vicepresidenta en funcions. L’objectiu era assolir un acord integral entre el programa del PSOE i el nostre. Aquest és el marc que considerem més oportú, l’única garantia de tenir un Govern progressista i estable. Tant de bo tinguen la gentilesa d’estudiar el document.

Txema Guijarro conversa amb Alberto Garzón (IU) al costat de Noelia Vera (Podem), companys del grup confederal Unides Podem. / EFE

—El PSOE anhela el model portuguès: un Govern socialista en minoria amb el suport extern de l’esquerra. Us ho tornaran a repetir aquests dies. Vosaltres què els contestareu?

—Els direm que aquesta fórmula ja ha evidenciat les seues limitacions després de la moció de censura que va posar fi al Govern de [Mariano] Rajoy. Aquesta fórmula s’ha demostrat inestable. El tancament abrupte de la legislatura anterior va deixar clar que un model així era inviable. Si aspirem a endegar unes polítiques de transformació profundes, ens cal un Govern que dure més d’un any. I això passa per l’estabilitat durant un període parlamentari de quatre anys.

—La qüestió de Catalunya és un dels grans entrebancs. Amb la sentència del Tribunal Suprem a la vora i una formació com Podem que parla sense embuts de “presos polítics”, a Sánchez se li fa costera amunt una coalició amb vostès. El referèndum també els separa.

—Catalunya no ha de ser un impediment. En aquest aspecte ens hem mostrat meridianament clars: sempre hem dit que l’única solució possible passa per la via plebiscitària. Ara bé, hem admès que el PSOE ha guanyat les eleccions a l’àmbit català i que ha obtingut un gran resultat a l’àmbit català, raó per la qual li atorga una certa responsabilitat, una mena de lideratge a l’hora de plantejar una eixida a aquest atzucac. Els socialistes ja han fet una crida al diàleg, que ha estat ben rebuda pels diversos actors catalans. Nosaltres hi serem lleials. Siga quina siga, la solució arribarà després de dialogar molt.

—Però el diàleg no existeix.

—Nosaltres hem reconegut que és el PSOE qui ha de liderar-lo, tal com ens reclamaven. Però ens han respost, de manera extemporània, que no compartim les grans qüestions d’Estat. Aquestes acusacions potser tenien raó en un altre context, però després que ens haguem compromès al que ens hem compromès, són forassenyades. D’una banda, ens anomenen “socis preferents”, i de l’altra, ens diuen que ens trobem als antípodes, cosa que no és certa. Tot plegat sembla una gran excusa.

—Té la sensació que el PSOE cerca una geometria variable que li permeta acordar mesures socials amb Unides Podem i unes altres de política econòmica i territorial amb Ciutadans i fins i tot el PP?

—Si és així, no resulta coherent. Però, certament, en aquests mesos han reclamat el suport tant a la dreta com a l’esquerra. Això ha provocat que tothom estiga força desorientat. Nosaltres, però, veiem del tot impossible l’adopció de determinades mesures socials sense l’adopció de determinades reformes econòmiques a nivell fiscal, laboral, etc. No pots millorar les condicions del mercat laboral sense aprovar segons quines mesures.

—Un acord entre el PSOE i Unides Podem hauria estat més senzill amb José Luis Rodríguez Zapatero com a aspirant a la presidència, en lloc de Sánchez?

—[Silenci llarg.] Uf, no sabria dir-li-ho…

—El problema és el PSOE en si?

—Hi ha un problema estructural al si del PSOE, no han entès què ha significat el canvi d’època que s’ha viscut a la política espanyola. El PSOE, com el PP, s’aferren a un bipartidisme que ja no existeix. Els uns i els altres s’esforcen a ressuscitar un mort, si se’m permet l’expressió. El sistema espanyol ara és multipartidista, els equilibris són diferents i cal adaptar-s’hi. Un retorn al passat és impossible.

Sotto voce, pels passadissos del Congrés, els diputats socialistes us confessen la seua estupefacció per la situació de blocatge que s’ha generat?

—A les files del PSOE i d’Unides Podem hi ha un sentiment de frustració important, no us ho negaré. Això sí, cadascú processa i destil·la aquesta frustració d’una manera diferent, i les justifica i argumenta de forma oposada. Quan parle amb alguns diputats o diputades socialistes, els veig dolguts amb si mateixos. Al capdavall, mantenen una actitud patrimonialista envers les institucions, els fa l’efecte que els les hem llevades de les mans, com si no hagueren sigut conscients que això mai no va estar a les seues mans, en propietat. Tots els partits polítics tenim la mateixa legitimitat a l’hora d’aspirar al poder. Tots! És com si ens digueren: “No ens doneu allò que ens pertoca”. Senten malenconia d’un escenari pretèrit que nosaltres no estem disposats a sostenir. Nosaltres, que vam nàixer de la frustració amb la classe política que havia governat Espanya, no deixarem que ens hi representen. Treballarem seguint aquesta lògica.

—Una possible repetició electoral és molt perillosa per a Unides Podem. El resultat del 26 de maig passat va ser insatisfactori tant a escala autonòmica com municipal. No és massa arriscat?

—Unes noves eleccions són molt arriscades per a nosaltres i per a la resta de partits. Per a tothom. Sota aquest argument, nosaltres estaríem disposats a signar un acord de qualsevol tipus, cosa que no seria responsable des del punt de vista polític i que tampoc no seria ètic. Sempre has de defensar els teus principis. L’art de la política consisteix a esbrinar on són els límits de les negociacions. Però, tal com ja hem dit, ningú no pot esperar que nosaltres —ni cap altra formació política— accepte el “trágala” com a argument. Estem preparats per jugar en el marc del parlamentarisme, a jugar amb les regles existents, però demanem que la resta d’actors també les accepten. No poden imposar-nos els seus criteris com si visquérem en un sistema autocràtic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.