Avui és 9 de maig i unes 200 persones s’han aplegat en un aparcament a Novosibirsk, la tercera ciutat més gran de Rússia. Han vingut per inaugurar un monument. Algunes persones fan onejar banderes de la Segona Guerra Mundial, entre les quals la bandera d’una divisió de fusellers que va conquerir el Reichstag, a Berlín, el 1945. Asseguts a primera fila hi ha uns quants veterans amb el pit cobert de medalles.
Al costat del monument hi ha un home esperant que porta a la butxaca de l’americana un trosset de paper amb un guió per fer un discurs. Fa vint anys que espera aquest moment. Està sonant un enregistrament de la Cinquena de Beethoven quan l’home fa un pas endavant i, juntament amb l’alcalde, deslliga la cinta vermella perquè la tela blanca caigui de damunt del monument. La multitud crida visques en veure la figura de Stalin sota el sol resplendent.
Ióssif Vissariònovitx Djugaixvili, que més tard es va donar el nom de Stalin, o “home d’acer”, era fill d’un sabater i va estudiar al seminari. Fins a la seva mort, el març del 1953, va ser el dictador de la Unió Soviètica. I un dels més grans criminals del segle XX.
L’home que ha descobert el monument a Stalin aquesta tarda de maig a l’aparcament de la seu regional del Partit Comunista es diu Aleksei Denisiuk, un advocat de 41 anys i editor del diari La Falç i el Martell. I està convençut que viurà prou anys per veure el retorn de la Unió Soviètica.
Denisiuk no veu Stalin com un dictador. El considera, més aviat, “l’estendard de les nostres victòries”, el gran vozhd o líder. Membres del públic graven Denisiuk amb la càmera del mòbil mentre fa el discurs. “Estimats camarades, la llarga lluita per restablir el bon nom del nostre vozhd finalment ha estat coronada amb èxit”, proclama.
Hi ha una foto de Denisiuk d’aquell dia en què se’l veu al costat del bust acabat de destapar i aguantant la roba blanca que cobria l’estàtua. La revista nord-americana The Atlantic va publicar la imatge amb el titular: “Stalin està tornant a escena a Rússia?”.
Un increment de les fantasies imperials
En un estudi del març fet a escala nacional, el 70% dels russos va afirmar que creia que Stalin havia tingut un paper positiu en la història. És el resultat més alt que mai s’havia obtingut. I Novosibirsk no és l’única ciutat que ha erigit monuments al dictador soviètic. Segons un càlcul, els últims vint anys s’han instal·lat més de 130 estàtues i plaques.
La majoria es poden trobar en ciutats més petites, com Beslan, Ixim o Penza, i moltes s’han col·locat després de l’annexió de Crimea, el 2014, un fet que va desencadenar un increment de les fantasies imperials russes. Però durant els últims dos anys també hi ha hagut una estàtua de Stalin a Moscou, al passatge dels Governants, on també hi ha bustos d’Ivan el Terrible i de Pere el Gran.
Novosibirsk, amb una població d’1,5 milions d’habitants, és a quatre hores en avió a l’est de Moscou. Els últims cinc anys la ciutat ha tingut un alcalde del Partit Comunista de la Federació Russa (PCFR). El partit, que homenatja el llegat de Stalin, també ocupa 43 dels 450 escons de la Duma, el parlament rus, on és el segon partit més gran del país. I a les últimes eleccions presidencials el candidat comunista també va acabar segon, darrere del president rus, Vladímir Putin.
L’home que hi ha al darrere de l’estàtua de Novosibirsk, Aleksei Denisiuk, de fet no és membre del PCFR, sinó que pertany a una escissió estalinista per a la qual els comunistes no són prou estalinistes. “Nosaltres som bolxevics de debò”, diu Denisiuk. Ell no té gaire respecte pels polítics russos, entre ells l’alcalde de Novosibirsk, amb qui va destapar el bus de Stalin. “La resta de la gent vol minireformes dins el sistema. Però nosaltres volem derrocar el sistema”, afirma. Denisiuk encapçala la Iniciativa a favor del Monument a Stalin a Novosibirsk i necessitava l’ajuda de l’alcalde per aconseguir el que volia.
Els admiradors de Stalin com Denisiuk no són pas un fenomen nou a Rússia. Però durant dècades havien tingut amagats els bustos i retrats de Stalin darrere les cortines. Els ànims van canviar, però, quan Putin va arribar al poder. El president rus, evidentment, no és estalinista, però és hàbil manejant el poder. Tot i que va dedicar un monument a les víctimes de l’estalinisme al bell mig de Moscou, també ha contribuït a promoure l’actual culte a Stalin convertint la desfilada militar anual del 9 de maig en un tret distintiu de la seva presidència.
Les persones com Denisiuk no homenatgen l’Stalin que va enviar milions de persones a camps de treballs forçats, sinó que admiren el líder militar decisiu que va aconseguir protegir la pàtria soviètica del feixisme. Al seu entendre, la Segona Guerra Mundial no va acabar amb la victòria d’un terrible assassí contra un altre, sinó amb la victòria del bé contra el mal.
Esborrament de la memòria
Els crims de Stalin s’estan esborrant de la memòria del país. Fa quatre anys, de fet, l’autoritat supervisora dels mitjans a Rússia va censurar un manual per a mestres sobre la Gran Purga perquè, deien, “posava en perill la salut psicològica dels infants”. Segons una enquesta de la tardor de l’any passat, gairebé la meitat dels russos d’entre 18 i 24 anys mai no havien sentit parlar de la Gran Purga de Stalin. I, en canvi, els nens que viuen a Novosibirsk ara amb prou feines poden escapar-se de Stalin, ja que hi ha homes com Denisiuk que porten el seu retrat a manifestacions i hi ha imatges de Stalin penjades en tanques i murs: Stalin fumant amb pipa, Stalin amb un AK-47, Stalin encapçalant la lluita... A l’hivern comencen a aparèixer ninots de neu amb aspecte de Stalin, i els creients fan fer icones del dictador. En el trajecte de l’aeroport al centre de Novosibirsk es passa per un poble anomenat Slavianka, on tots els 25 carrers de la població porten el nom de Stalin: carrer Stalin 1, carrer Stalin 2, carrer Stalin 25.
Aleksei Denisiuk viu en un bloc de formigó de final del període soviètic al nord de Novosibirsk, un pis fosc amb una catifa gastada i amb la pintura escrostonada al lavabo. A la sala d’estar hi ha un terrari buit, i a l’habitació de Denisiuk hi ha sis retrats de Stalin.
Denisiuk no està casat ni té fills i viu en aquest pis amb el seu germà, que té una discapacitat mental. Els seus pares eren tots dos enginyers i admiraven els enormes projectes de construcció de Stalin. El seu pare no es va sentir mai còmode en la nova Rússia i va morir d’un atac de cor. Quan tenia divuit anys, Denisiuk va llegir El capital, de Marx, L’Estat i la Revolució, de Lenin, i Sobre els problemes del leninisme, de Stalin. Des del punt de vista de Denisiuk, Stalin va establir el país més avançat i just, un país que només coneix a través dels llibres, però que enyora igualment.
Per derrocar un sistema, evidentment, és necessari tenir aliats, seguidors i, sobretot, suport de la generació més jove. Amb aquest objectiu, Denisiuk manté converses per Skype amb estudiants de tot el país en què debat sobre els fonaments del leninisme i l’estalinisme. Però el seu estudiant i ajudant preferit viu a Novosibirsk i només té 15 anys.
El noi es diu Ruslan Laptev. Va amb moto tot i que encara no té carnet, li agrada jugar al Grand Theft Auto V, penja vídeos fent ous ferrats al seu canal de YouTube i encara no té xicota. Sobre el llavi tot just comença a aparèixer-li un bigoti de pèl moixí.
És un noi que busca herois d’aquells que pots fabricar-te pel teu compte si no et prens els llibres d’història gaire seriosament. El seu entusiasme per Stalin sembla indicar que el dictador que va ordenar tants assassinats continuarà tenint seguidors durant molts anys.
“Les qualitats d’un líder”
Denisiuk va conèixer Laptev per l’aniversari de Lenin, el 22 d’abril del 2018, un dia que recorda bé. Denisiuk havia desplegat una bandera roja a la plaça Lenin amb la següent citació del mateix Lenin: “Creure en la revolució ja és el començament de la revolució”. Aguantava la bandera amb un parell de jubilats quan, explica Denisiuk, el noi se li va acostar i li va preguntar si ell també podia ajudar.
A la foto que Denisiuk va penjar a la xarxa social russa VK, Ruslan Laptev està dret al mig, amb les celles espesses juntes i la boca mig oberta. Porta un clavell roig a la mà. “Ruslan té un bon cor”, diu Denisiuk. “És un bon conversador però també sap quan ha de callar. Té les qualitats d’un líder”.
El dia de l’aniversari de la victòria soviètica davant l’Alemanya nazi, el 9 de maig del 2018, Laptev es va disfressar de soldat de l’Exèrcit Roig i va participar en una altra manifestació de Denisiuk. Aquella vegada, Denisiuk va penjar una foto de Laptev amb una gorra militar soviètica cobrint-li els rínxols castanys. Sota la imatge, va escriure “La petita àguila de Stalin”, i va donar a Laptev una bandera roja i un exemplar del llibre de Stalin La gran guerra patriòtica de la Unió Soviètica. Uns quants dies més tard, Laptev va penjar un cartell de propaganda soviètica: “Estigueu a punt per a la batalla del llegat de Lenin i Stalin!”. En aquell moment publicava sovint a les xarxes socials: Laptev parlant amb una dona en una manifestació, amb el peu de foto “Debat polític amb el poble”. Laptev parlant amb un adolescent. Laptev entrevistat a la televisió local.
El nou protegit de Denisiuk aviat va aprendre a recitar els mals fonamentals del capitalisme, com, per exemple, l’explotació de la classe obrera per part de la burgesia i l’acumulació de riquesa. Vol una Rússia diferent, un país on tornin vaixells al port de Novosibirsk, on la gent gran no hagi de demanar caritat a la porta de l’església i on els estudiants trobin feina un cop acabin els estudis en lloc de recórrer a l’alcohol.
Vol un món que sigui fàcil d’entendre, on hi hagi una jerarquia clara d’herois com els que apareixen als cartells de propaganda russa que a Laptev tant li agraden i que comparteix a les xarxes socials. Assenyala el seu mòbil Samsung i diu: “Per què no tenim mòbils russos i cotxes russos? Això és un error de Putin. Putin ha transformat Rússia en una colònia”.
Molts estalinistes odien Putin. És més: creuen que com més de prop mires Stalin, més corrupte i inepte et sembla l’actual president. En un adhesiu per al cotxe hi apareix Stalin fumant una pipa i les paraules: “No estaríem gestionant aquesta merda si manés jo”.
Recaptar fons per a Stalin
“A Putin l’haurien d’afusellar”, diu Laptev. “En públic. A la plaça Roja”.
Poc després de conèixer-lo, Denisiuk va explicar a Laptev el seu pla d’erigir una estàtua de Stalin a la seva ciutat, i el seu protegit es va sumar immediatament a la iniciativa i va passar els mesos següents acompanyant Denisiuk a manifestacions i ajudant-lo a recaptar diners.
Una tarda assolellada de començament d’abril d’aquest any, poques setmanes abans de destapar el monument a l’aparcament del Partit Comunista, Denisiuk i Laptev es van trobar a la plaça Lenin, davant l’Òpera. Hi van parar una petita tenda vermella, van desplegar un retrat de Stalin i van penjar una pancarta que deia: “Feu donatius per al monument a Stalin”.
És un dia ventós a Novosibirsk, i mentre Stalin fa el seu somriure de l’Stalin dels retrats, comença a aixecar-se pols i la pancarta cau a terra. Mitja dotzena de jubilats ajuden a muntar la tenda i després comencen a corejar: “Cada donatiu compta! Els articles són gratuïts, informeu-vos sobre el nostre generalíssim!”. Un dels jubilats mostra una estrella soviètica vermella sobre una gorra Puma.
Laptev porta unes ulleres de sol Ray Ban amb efecte mirall, barret i una motxilla de pell com la que portaven els oficials militars soviètics. “Tens l’estrella torta”, li diu al jubilat de la gorra Puma. L’home inclina el cap envers Laptev, que li posa l’estrella recta.
Denisiuk somriu amb cara d’orgull mentre Laptev col·loca els diaris amb cura: a l’esquerra una pila de La Falç i el Martell, al mig la caixa de donatius i a la dreta La Revolució. “Stalin és una merda”, crida una noia tatuada que passa per allà. “Que es podreixi a la tomba”. La seva cua de cavall lila desapareix per l’entrada del metro i Laptev es treu les ulleres de sol per mirar com s’allunya.
Poc després de conèixer Denisiuk, Laptev es va afiliar a la secció de joves del Partit Comunista. Va ser un moviment tàctic, ja que és el partit al qual pertany l’alcalde. Segons el partit, la secció juvenil del PCFR va creixent any rere any i actualment té 25.000 afiliats, amb delegacions a vuitanta ciutats del país.
“Vaig fer una purga”
Laptev va demostrar ràpidament la seva capacitat de lideratge i es va convertir en el líder de la cèl·lula de joves. A la xarxa social VK va penjar una foto seva amb una gorra amb orelleres i mirant pensatiu en la distància. Sota la imatge va escriure: “Europa tremola ara que sap qui serà el successor de Putin”.
“Com va?”, li pregunta Denisiuk davant la tenda vermella. Es refereix a les responsabilitats de Laptev al partit.
“He fet una purga”, diu Laptev, amb la veu alhora ronca i orgullosa, com si hagués acabat de netejar l’habitació. Amb la seva veu d’adolescent trencant-se-li, explica que va forçar a abandonar la cèl·lula alguns membres que havien qüestionat el seu lideratge.
“Molt ben fet”, diu Denisiuk. “La feina a la secció juvenil no és fàcil”.
Uns quants dies més tard, Laptev reuneix la seva cèl·lula en una taula improvisada sota una estàtua blanca de Lenin. Laptev la presideix. El seu segon, que també té 15 anys, llegeix l’ordre del dia al mòbil: “Punt u: pertinença al quadre. Dos: assumptes d’organització. Tres: patriotisme militar. Quatre: altres”.
Natàlia, una dona jubilada, està asseguda a l’esquerra de Ruslan. Natàlia assisteix a la reunió per tenir controlat Laptev, una pràctica estàndard al Partit Comunista. Natàlia té les espatlles amples i acaba de guanyar els campionats sènior d’halterofília. Davant seu té un llibre gris, amb discursos i ordres de Stalin, imprès el 1947.
El primer punt té a veure amb un noi que vol unir-se a la cèl·lula, i Laptev li demana que argumenti el seu cas: “Em dic Aleksander”, diu el noi. “Tinc 14 anys”. Queda callat, el nas li raja.
Això no és cap joc
“Què t’agrada fer? On vas a escola?”, li pregunta Laptev. El noi diu que vol fer amics i que vol involucrar-se políticament i tal. Ningú vota en contra d’ell i no hi ha abstencions. Laptev s’inclina enrere mentre belluga el bolígraf i després fa un gest d’assentiment al seu ajudant.
Assumptes d’organització. Està en marxa la preparació d’un concurs de dibuix i de plastilina en què Laptev i els seus camarades busquen la creació que s’assembli més a Stalin.
Patriotisme militar. Natàlia parla de la seva tia, que guarda un diari del 5 de març del 1953, el dia de la mort de Stalin. “L’emmarcarem. El podreu tocar”.
La reunió d’aquesta tarda sembla un joc de criatures però va de debò. I els periodistes que intenten descobrir més informació sobre el protegit de Denisiuk han de jugar amb les normes que marca Laptev, un alumne de secundària: prohibit fer visites a cases, prohibit reunir-se amb els pares, prohibit fer entrevistes a l’escola.
Però sí que m’envia una foto per WhatsApp sense que la hi demani. Se’l veu a ell als sis anys amb les mans als malucs, el cap tirat enrere i un bigoti de Stalin sobre els llavis. Qui va fer la foto? “La meva mare”, diu Laptev. Els seus pares ja no estan junts i Laptev viu amb ella. Em convida a passejar pel Jardí de les Víctimes de la Guerra Civil Russa, situat darrere un auditori.
“La teva mare és estalinista?”, li pregunto. “No, al contrari”, respon Laptev. “Ella vol un parlament, una democràcia i tota la pesca”.
Laptev no em dona el número de telèfon de la seva mare, però li truca des del mòbil i me la passa. Li pregunto com veu el futur de Ruslan. “No ho sé”, contesta amb veu cansada. “Encara està intentant trobar-se. A mi no m’escolta”. Què en pensa, vostè, de Stalin? “Un dictador igual que Hitler, però a Ruslan li encanta. Ell no sap com era la vida en aquella època”. Ruslan m’ha dit que vostè no volia parlar. “Probablement se sent avergonyit de mi”.
Mirar Stalin als ulls
La mare de Laptev proposa trobar-nos per parlar de Stalin, sobre la foto del seu fill amb bigoti de Stalin, sobre Denisiuk i sobre el seu fill. Però Laptev m’arrabassa el telèfon: “Mama, ja n’hi ha prou. Tenim pressa”.
Laptev i Denisiuk van aconseguir recaptar més de mig milió de rubles per al monument a Stalin, segons Denisiuk, l’equivalent a gairebé 8.000 euros. Ell també vol encarregar dues plaques. Va a veure el picapedrer al cementiri i Laptev se salta les classes per veure el bust. Al taller de l’escultor, situat en una nau en desús del nord de la ciutat, Laptev travessa un torniquet, puja per una escala i creua un passadís fosc.
El vozhd porta el seu uniforme de generalíssim i té la cella dreta una mica aixecada. El bust està recolzat sobre un tamboret prop de la finestra, de manera que Laptev pot mirar Stalin als ulls. S’acosta a l’estàtua, posa amb compte una mà sobre l’espatlla de Stalin, li recorre les arrugues de la cara amb un dit i suaument neteja la pols que té al nas. Després, gairebé com faria un expert, dona uns copets suaus al pit; i Stalin emet un soroll buit i sord. Al cap i a la fi, el bust està fet d’un material sintètic i per sobre està pintat com si fos de bronze. No tenien prou diners per fer més que això.
“Què en va fer, del motlle de guix?”, pregunta Laptev. “El vaig destruir”, diu l’escultor. Laptev sospira.
Al començament, l’alcalde de Novosibirsk era reticent a permetre que es col·loqués una estàtua de Stalin en un lloc destacat de la ciutat. Durant el període de Stalin, a la regió s’hi van establir diversos camps de treball, i els fills i nets de les víctimes encara són vius. Finalment, l’alcalde va decidir fer posar el bust a la seu del partit, al carrer dels Bolxevics, fora del centre de la ciutat. L’aparcament està vigilat amb càmeres.
Denisiuk i Laptev hi van estar d’acord, tot i que Laptev va trobar que la cautela de l’alcalde era una mostra de covardia. “És un titella de Putin”, afirma. “Ha traït el llegat de Stalin”. “Però el necessitem, Ruslan”, replica Denisiuk.
Just abans d’inaugurar-se el monument, l’alcalde convoca una reunió amb la Iniciativa a favor del Monument a Stalin a la seu del partit per parlar sobre els detalls finals, si bé hi envia un representant en comptes d’assistir-hi personalment. Laptev arriba de l’escola, on ha participat en una baralla, i porta la seva motxilla d’oficial. Denisiuk està fumant davant la porta mentre una excavadora enderroca la tanca deteriorada i tira a terra arbres per fer lloc per al monument. La retirada de la tanca, però, ha deixat a la vista un cobert ruïnós. Denisiuk pregunta què pensen fer-ne, del cobert.
Un brindis per la pàtria
No el veuràs, el cobert, assegura el representant de l’alcalde, i li explica que es construirà un mur de rajols i que es plantaran arbres. En la lleugera elevació on es plantaran els arbres hi ha asseguts dos homes en botes de goma, bevent alcohol d’ampolles de plàstic i balancejant-se una mica.
“I què me’n dius, del contenidor d’escombraries”, pregunta Denisiuk. “Es quedarà aquí”, respon el representant. “Aquí no s’hi pot quedar”, diu Denisiuk. “Stalin no pot estar mirant cap a unes deixalles”. “El contenidor es queda aquí”.
Quan es va fent fosc, Denisiuk, Laptev i el jubilat amb la gorra Puma van cap al metro. “Jo hi hauria insistit amb més vehemència”, diu Laptev, tancant fort un puny mentre camina.
Quan finalment arriba el 9 de maig, el dia en què Rússia celebra la victòria davant Hitler amb desfilades, focs artificials i llàgrimes, a Novosibirsk s’inaugura el monument a Stalin. El contenidor ja no hi és i s’han plantat avets als dos costats del bust de Stalin. Han posat cançons de l’època de Stalin: “Brindem per la pàtria! Brindem per Stalin!”.
Denisiuk reparteix encaixades de mans, i s’ofrenen roses i clavells a Stalin mentre sona el Rèquiem de Mozart pels altaveus. A continuació se celebra una recepció, en què Denisiuk menja i beu al costat de funcionaris del Partit Comunista. Els focs artificials il·luminen el cel de Novosibirsk mentre cau la nit: el cel s’omple d’esclats de blanc, vermell i groc.
Dos dies més tard, trobem Denisiuk gaudint d’una ampolla de vi de Porto amb l’esmorzar abans de dirigir-se a la seu del partit i fer fotos del bust de Stalin des d’un bon nombre d’angles diferents mentre es fuma una cigarreta. Em demana que li faci una foto d’ell amb Stalin.
Unes quantes setmanes més tard, Ruslan Laptev també penja una foto seva amb l’estàtua. A la imatge el protegit de Denisiuk està en posició ferma, amb els ulls mig aclucats. Porta una samarreta amb dos rifles en creu, un cap d’os, un cinturó amb munició i el missatge: “Com més difícil és la cacera, més dolç és el premi”.
Han passat gairebé tres mesos des de la inauguració de l’estàtua i Denisiuk està satisfet. Stalin ha tornat i finalment té un lloc a la ciutat. Però la lluita continua. Ha convocat una altra reunió de la Iniciativa a favor del Monument a Stalin per al primer cap de setmana d’agost i l’ordre del dia és extens. Vol que l’estàtua sigui reconeguda com a monument cultural, vol instal·lar-hi llums per il·luminar el bust a la nit i vol que s’hi construeixin uns esglaons.
Més que cap altra cosa, però, Denisiuk vol tornar-se a posar a recaptar diners amb l’ajuda de Laptev. Per a un nou monument. Ara fet de bronze.
Traducció d’Arnau Figueras