Els crítics

«Rere el desplegament de recursos de Foster Wallace sempre hi ha una tensió moral»

Ferran Ràfols és un traductor literari prolífic i un dels culpables, junt amb l’editorial Periscopi, de l’aterratge de David Foster Wallace (1962-2008) a la llengua catalana. Un aterratge tardà però que ha resultat triomfal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ambiciós i fabulós entestament de traslladar Foster Wallace al català va començar el 2013, amb l’aparició de L’escombra del sistema. Després van venir L’aigua és això i una antologia de contes. Totes publicades a Periscopi i traduïdes per Ferran Ràfols, que ara ha fet la selecció d’articles, el pròleg i la traducció d’He ballat (breument) la conga, l’última peça que se suma a la biblioteca en català de l’escriptor nord-americà. Per sort, no serà l’última. Ràfols està a punt d’arribar a les cent novel·les traduïdes, entre les quals n’hi ha d’autors tan remarcables com Amélie Nothomb, Siri Hustvedt, Toni Morrison, Patricia Highsmith, Jonathan Franzen o Colm Tóibín.

 

—En el pròleg comenta que aquest llibre pot ser la millor porta d’entrada a l’obra del Foster Wallace. Per què?

—Foster Wallace és un autor d’una intel·ligència molt enlluernadora i això és perceptible pràcticament a cada pàgina. Té una capacitat d’anàlisi, de descripció i lingüística molt fora del que és comú. Els reportatges que hi ha al llibre tenen una extensió que els fa abastables d’una llegida. I Foster Wallace hi dirigeix la seva intel·ligència cap al món exterior i no cap a l’interior. Això fa que el resultat sigui molt menys dolorós. Et porta per uns camins molts més divertits, amb una mirada que et fa replantejar coses. En canvi, en altres aspectes de la seva obra crec que t’ha de caure millor un personatge molt cerebral, molt introspectiu.

—Com ha anat la tria? Perquè aquesta tria no és igual a la de cap altre recull d’articles i reportatges de Foster Wallace.

—Des de la primera conversa que vaig tenir amb l’Aniol [Rafel, l’editor de Periscopi] el 2012, el Foster Wallace ha sigut un tema de com ho fem. En aquell moment hi havia una primera porta d’entrada, que era una novel·la que no s’havia traduït al castellà [L’escombra del sistema]. Per tant, podíem sortir simultàniament i fer una operació comercial normal, per dir-ho així. I llavors la pregunta era com continuem. En castellà Foster Wallace estava fet de feia molts anys i els llibres estaven en butxaca, molt bé de preu. Hi va haver aquesta cosa petita que és L’aigua és això, que també va sortir alhora en castellà, i després se’ns va acudir la idea de fer dues antologies, una de relats i una de reportatges, que no calquessin els llibres originals, sinó que agafessin tot el ventall de possibilitats que ell feia servir. Jo el que vaig fer va ser tornar a llegir els llibres i fer una tria tenint en compte que era difícil en alguns aspectes. Per començar, perquè són textos molt llargs. Vaig intentar que hi hagués textos dels tres llibres que ha publicat i que es veiessin els fils principals del seu pensament. Quan traduïa em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia moltes més similituds entre els articles que les que jo havia vist inicialment. Com tots els autors rics, tot es trava molt bé.

—Què més l’ha sorprès?

—El que he vist més traduint, que no havia vist tant llegint, és que rere el que potser t’enlluerna molt de Foster Wallace, que és el desplegament de recursos, sempre hi ha una tensió moral. És una intenció de reflexió moral gairebé ingènua. Al final és: parlarem de coses molt senzilles, si això està bé o està malament, de si la política pot tolerar la mentida o no la pot tolerar... Sap que per parlar d’això l’única manera és fer tot un camí perquè quan hi arribis, hi arribis per un angle que no t’imaginaves. 

—A vegades fa l’efecte que no es pugui abstreure de la seva condició de nord-americà amb una moral que hi va de bracet...

—Sí. És un dels fenòmens que més m’estranyen d’això i en aquest llibre és molt evident. Ell sempre parla de la ficció nord-americana, de l’home nord-americà, del turista nord-americà... Com si la resta del primer món no s’assemblés a això. Jo crec que ell no ho coneixia. Veu els Estats Units com una culminació de la civilització portada cap a l’abundància material extrema que cada cop perd més el contacte amb les coses essencials. Hi ha vegades que és gairebé moralista en el sentit negatiu. Ell sentia que la cultura del seu país havia pres un camí que el divertia molt però que no podia compartir, que trobava molt banal, buit de contingut.

—Hi ha un punt d’autotortura, en el seu cas.

—Ell se sent culpable de ser el que és. En aquest reportatge no baixa mai del creuer quan arriben a les diferents illes del Carib, perquè no es vol veure a si mateix com un nord-americà que amb la seva presència desvirtuï el lloc on va. Però al final, entre el lector ideal i ell vol que hi hagi un moment real d’una mirada profunda. 

—En més d’un text hi sura aquest afany d’arribar a alguna conclusió.

—S’interroga sobre el sentit de les coses. Hi ha un text molt interessant que és el de la fira del llamàntol. Ell es troba fent el que ha fet altres vegades, que és anar a una fira i descriure’t l’abundància absurda de formes de cuinar el llamàntol i gent vestida de llamàntol, etc. I arriba un moment que ell mateix diu: “Això no m’interessa, això ja ho he fet. Ara, el llamàntol, quan el poso a la cassola, pateix?”. Una primera resposta ja és molt complicada perquè has d’anar a què és patir, quin és el circuit cerebral del patiment... I acaba sent un text amb apunts científics de fins a quin punt podem ignorar una cosa que potser no és moral perquè ens n’agrada el resultat. 

—Aquest reportatge és un bon exemple del seu caràcter obsessiu. Penses: “No serà possible que es faci tantes preguntes”. I se les fa i arriba fins al fons.

—Tots els seus textos són els textos d’una persona obsessiva. Sempre és portar-ho tot a l’extrem de la precisió. Quan parla de Federer, t’explica que McEnroe jugava d’aquesta manera, que Lendl va canviar el joc... T’explica l’evolució del tennis dels últims vint-i-cinc anys. Quan li fan observar un objecte o una realitat, se sent molt obligat a parlar d’allò que se li demana. Però sempre parla d’alguna cosa més. Al text de Federer al final es pregunta per què ens agrada veure esports. Perquè el nostre cor reconeix en aquells moviments tan harmònics una possibilitat que està en nosaltres però que no serà mai apte. 

—I després hi ha el corol·lari de notes a peu de pàgina. Sembla que constantment proposa un joc al lector.

—Sí, d’una banda té aquest punt de visió desesperançada de la vida, de dir: estem situats en un moment de la història que la ironia ja ha fet els seus efectes, hem destruït el sentit però no sabem crear res de nou. Però al final sempre és molt divertit, sempre hi ha un component lúdic. A L’escombra del sistema costa no veure-hi algú molt jove, molt exuberant, amb ganes de demostrar els seus talents, encara que el fons sigui trist. I també m’agrada molt que no recorre mai a la sentimentalitat. Vol que arribis a l’emoció per un camí bastant intel·lectual.

—En el reportatge de la campanya McCain es veu molt clar que no és algú obvi, que no et portarà pel camí que podries esperar.

—Ell dedica molta estona a parlar del circ que envolta McCain o la política. Però d’un personatge que seria molt fàcil de només menysprear-lo, et dona els motius pels quals aquesta figura pot ser interessant d’analitzar, encara que no en comparteixis la ideologia. T’explica en què està basat el mite de l’anticandidat.

—I com utilitza l’humor. Té el text on rebat la ironia com a forma acabada però ell acaba resultant humorístic, sense que sigui un humor de crueltat.

—Jo crec que es veia a si mateix com un humanista d’entendre les persones cadascuna en el seu lloc. Ara, el talent que té per l’humor és dels més destacats. En la imatge pública que donem de Foster Wallace, de complexitat, de notes i notes de les notes, a vegades no diem que de cop hi ha un gir on t’explica una història de deu línies molt divertides. L’humor era la seva eina essencial per defensar-se del món i per dirigir-se al món. El problema de la ironia és que està institucionalitzada, que la televisió mateixa ja incorpora ironia que fa que la crítica irònica que tu puguis fer a la televisió quedi eliminada. 

—Per què la recepció en català de Foster Wallace ha anat tard, tot i que s’ha vist que sí que hi ha un lector en català d’ell, que pot ser que ja el conegués en castellà però que hi és igualment?

—En el món editorial català hi havia fa uns anys —jo crec que això ara ha canviat una mica— una desconfiança molt gran en el lector en català. Això en català no té sentit, això en català no agrada... El fet que no hagis traduït els precedents d’allò ja fa que pensis que aquest tipus de cosa no es fa. I això ha canviat perquè l’operació editorial de l’Aniol ha aconseguit fer un pas més. Per la qualitat intrínseca dels textos. Ha aconseguit fer un fenomen d’això, que tingui un focus important. Els últims anys, amb l’aparició d’editorials independents i microeditorials, s’ha obert molt l’espectre del que es considera possible. Tenint en compte que “possible” vol dir que no cal vendre’n molts perquè la cosa doni.

He ballat (breument) la conga
David Foster Wallace
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Edicions del Periscopi 
Barcelona, 2019
464 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.