Febrer de 1894. Sis joves es reuneixen a Birmingham. ¿Per quin motiu? Discutir com combinar el plaer del seu amat ciclisme amb la propaganda de l’estimat socialisme. Volen unir això que els fa sentir lliures amb allò que els ha de fer lliures. Amb aquesta determinació fundaren el Socialist Cycling Club, nom que canviaran en la segona reunió del col·lectiu pel de Clarion Cycling Club en honor a The Clarion, el seu periòdic de capçalera. D’aquesta manera, s’uniren al moviment Clarion, un corrent popular sorgit d’aquest rotatiu setmanal d’ideologia socialista en què el socialisme s’exposava com una forma de vida més que com una teoria econòmica i filosòfica abstracta i difícil d’entendre.
Aquell mateix any saltà l’espurna. A finals de 1894 ja hi havia quatre Clarions més: a Liverpool, Potteries, Bradford i Barnsley. En la Pasqua de 1895, moment en el qual celebraren la seva primera trobada nacional, unes 120 persones de les Midlands i del nord d’Anglaterra acudiren a Ashbourne per formar el National Clarion, «una associació de diversos clubs Clarion amb el propòsit de difondre la propaganda socialista i promoure sortides conjuntes entre els clubs de distintes poblacions», segons els estatuts fundacionals recollits al llibre Fellowship is life: The story of the Clarion Cycling Club, de Denis Pye.
Els fonaments queden clars i els objectius del National Clarion es graven en pedra: «Protegir i vetllar pels interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure el suport mutu, la bona camaraderia i donar suport als principis del socialisme». D’aquesta reunió inaugural cal destacar les paraules significatives de Tom Groom, membre fundador i primer president del Clarion Cycling Club: «No reneguem del nostre socialisme. El contrast freqüent que un ciclista percep entre la bellesa de la naturalesa i la misèria de les ciutats l’impulsa més que mai a abolir el sistema actual. Fer exercici saludable no és una cosa necessàriament egoista. Atendre la part social del nostre treball no és necessàriament negar-ne la part més seriosa. Difondre la bona companyonia és la tasca més important dels clubs ciclistes Clarion. Amb això, potser, que hi hagués un únic partit socialista seria més factible que mai i tindríem menys disputes entre els socialistes, que fins i tot em fan dubtar que sovint entenguin la primera part del seu nom».
El National Clarion arribà a créixer fins als 8.000 membres, amb nombroses seccions per tot el Regne Unit a inicis del segle XX: 30 clubs el 1895, i 70 el 1897. El moment àlgid fou la Reunió de Pasqua de 1914, a Shrewsbury. El poeta William Morris escrigué el lema del club «Fellowship is life, lack of fellowship is death. Socialism, the hope of the world» («La camaraderia és la vida, la manca de camaraderia és mort: el socialisme, l’esperança del món»), i l’il·lustrador Walter Crane en dissenyà l’emblema.
En un moment en què la població no es podia permetre comprar un cotxe, la bicicleta proporcionava llibertat i reforçava els vincles de la companyonia. Així, la gent de classe treballadora assolia la llibertat damunt la bicicleta en l’entorn idíl·lic del camp anglès i el The Clarion, honrant el seu nom —un clarí és una mena de trompeta—, feia córrer la veu a les ciutats industrials.
La llavor socialista
Un dels motius que feren que The Clarion, fundat el 1891 per Robert Blatchford, fos tan popular radica en el seu llenguatge pla i entretingut. En un moment en què els teòrics «usaven paraules altives i frases ressonants per exposar les seves teories, que confonien més que clarificaven», Blatchford va saber «comptar amb paraules de dues síl·labes com entenia el socialisme». Així ho explica Groom al llibre de Denis Pye, guia imprescindible per aprofundir en la història de The Clarion. Aquesta concepció de socialisme com a forma de vida influí entre la classe obrera anglesa i es generà un moviment que se superposava al periòdic quan el suport al rotatiu decreixé pel suport del seu director a la Gran Guerra.
Al voltant del moviment Clarion s’organitzaven moltes activitats culturals, socials i recreatives que ajudaven la població urbana a fugir de l’explotació i monotonia de la massificada vida urbana. En això, la bicicleta fou —¡i encara ho és!— motor i cadena. Segons William Morris, socialista i influent artista multidisciplinari en l’època victoriana, el moviment Clarion fou un «intent de vida sota un socialisme prefigurat».
L’experiència també significà un avanç importantíssim en la unitat dels diferents corrents socialistes. Per exemple, en alguns sectors del país, principalment al nord-oest, s’arribaren a establir xarxes de cases comunals: les Clarion Cyclists’ Clubhouses. Aquestes, amb els grups de teatre, les corals i els grups excursionistes resultaren importants en l’expansió del moviment, tot i que la secció de més èxit fou, sens dubte, la ciclista.
Els ‘clarionettes’ i les ‘clarionettes’
Charles Jepson, incansable socialista i actual president del National Clarion Cycling Club 1895, confirma la sospita: sense la importància dels clubs ciclistes Clarion, la influència del moviment no hauria assolit les quotes que va aconseguir. I és que gran part de la tasca de difusió la feren els Clarion Scouts, els exploradors Clarion, que, carregats amb fullets i diversos diaris que anaven deixant oportunament en els llocs més estratègics —sovint fora de les àrees de circulació més comunes—, asseguraven l’expansió d’un moviment tan romàntic com efectiu. Foren ells els responsables de repartir un milió de còpies de Merrie England, el llibre escrit per Blatchford, que, segons Jepson, fou un llibre incitador, catalitzador del pensament socialista i, per a alguns, «el creador del moviment socialista i del Labour Party».
Els clarionettes i les clarionettes —no podem oblidar que el The Clarion admetia dones com a membres en un moment en què tenien vetada l’entrada a la majoria dels clubs ciclistes— pedalejaven, repartien fullets, feien xerrades i donaven suport a les vagues. Moltes vegades ho feien escortats per les seues famoses vans (camionetes) tirades per cavalls, però tot això ho feien gaudint de la bicicleta i parant per prendre la cervesa habitual al pub de torn entre riures i companyonia pura. Era tan gran la fraternitat entre els membres del club que arribaren a popularitzar una salutació entre clarionettes: si quan et trobes amb un ciclista no identificat li etzibaves un «boots!» i ell et responia amb un «spurs!», tot quedava dit. I així es manté encara avui.
Amb l’entrada del nou segle i l’esclat de la Gran Guerra, el diari que donava nom al club ciclista, sota les ordres d’un Robert Blatchford cada cop més retrògrad, es posicionà a favor del conflicte i contra el sufragi femení i va perdre així lectors en massa (que passaren de 60.000 a 10.000 segons Jepson). Tot i així, no va tancar fins a l’any 1932. Evidentment, el moviment se’n va ressentir, però les seccions ciclistes ja s’havien estès per tota la nació —moltes per quedar-s’hi fins avui—, i el 1938, en plena Guerra d’Espanya, els seus membres no dubtaren a posicionar-se a favor del bàndol republicà de diferents maneres.
La ruta de la solidaritat internacionalista. De Glasgow a Barcelona
El 18 de juliol de 1936 esclatà la Guerra d’Espanya. Només tres mesos més tard, a l’octubre, comencen a arribar els primers brigadistes internacionals i no ho deixaran de fer fins a la controvertida retirada ordenada pel Comitè de No Intervenció de 1938. Entre aquests, alguns membres del Clarion s’embarquen cap al continent per defensar la humanitat de l’horror feixista. Segons Charles Jepson, és complicat tenir un inventari de membres del Clarion, perquè quan els internacionalistes arribaven a l’Estat espanyol i els preguntaven sobre la seva filiació política, molts simplement escrivien «antifeixista» i no parlaven de la seva pertanyença als clubs Clarion. De moment, es té constància de nou d’ells: Ray Cox, Tom Dolan, Tom Oldershaw, Ray Watts, Colin Bradsworth, Joe Maiden, Lionel Poxon, Joseph Boyd i McMahon. Uns hi viatgen com a combatents; d’altres, com a metges, malalts i conductors d’ambulàncies. I d’altres per conviccions pacifistes. Malauradament, no tots tornaran a casa seva.
Aquests no foren els únics clarionetistes que donaren suport al bàndol socialista. A les illes britàniques, multitud de clubs organitzaven actes per recaptar el que fos, sovint simplement cigarretes per als companys que lluitaven al front. Uns altres, com ara els esmentats Ted Ward i Geoff Jackson, decidiren fer ús de la seva passió més extrema —el ciclisme, ¡of course!— per col·laborar en la causa.
Jackson ja havia estat a Catalunya quan el cop d’estat feixista esclatà, perquè era un dels set ciclistes que havien de representar Anglaterra en les Olimpíades Populars de Barcelona, que no se celebraren mai. Obligat a fer les maletes i a tornar a casa pel cop d’estat, no es plegà de braços veient com esclatava el conflicte. El 1938, després de dos anys de guerra i barbàrie a l’Estat espanyol, Ward i Jackson, membres de la secció Kinning Park Clarion Cycling Club de Glasgow, emprenen un viatge en bicicleta de Glasgow a Barcelona amb la finalitat de recaptar diners per al bàndol republicà i difondre i propagar la seva causa arreu del món. Feren més de 2.000 quilòmetres de pedalades anant de poble en poble, creuant l’estret de Calais i superant els Pirineus, primer escortats per clarionettes de diferents pobles anglesos per on passaven, que s’uniren a ells en gest de solidaritat anant cap al Canal de la Mànega, i després, des de Dieppe, rellevats per ciclistes francesos que els guiaren fins a la frontera pirenaica. Pel camí, es dedicaven a fer xerrades i actes amb la finalitat d’aconseguir 70 lliures esterlines del moment —uns 3.500 euros actuals— per ajudar els nens víctimes de la guerra i guanyar suport a la causa pel camí. Aconseguiren 400 lliures esterlines, uns 20.000 euros. Qui sap si, a més, inspiraren uns altres joves a unir-se a la defensa republicana. El que és segur és que escriviren una pàgina històrica en la memòria dels brigadistes internacionals i de les gestes ciclistes.
La flama socialista roman encesa: el viatge del 2008
Allò vell sempre enamora. El 2008, membres del National Clarion Cycling Club 1895 —entre ells una ciclista catalana— decidiren recrear el viatge de Ted i Geoff en un acte de pura memòria històrica. Variaren un poc la ruta per poder passar pel País Basc i pels escenaris de la batalla de l’Ebre i retre homenatge a les víctimes del feixisme. Malgrat que havien passat 70 anys, les mostres de solidaritat es repetiren de poble en poble i els clarionettes d’avui trobaren complicitats, populars i institucionals, en tots els llocs que visitaven. Charles Jepson, l’actual president del club, explica que «rebérem una benvinguda extremadament càlida en tots els llocs que per on passàrem. La televisió ens seguia i cobria els nostres actes. A Barcelona, fórem escortats per la policia i rebuts per l’Ajuntament. Nostàlgic, també ens explica que mai no oblidarà «la gratitud i l’emoció» amb què els alcaldes de dos pobles d’Aragó reberen, amb llàgrimes als ulls, la comitiva amb la bandera republicana i com, quan arribaren a Barcelona, uns treballadors que estaven al costat de la carretera deixaren les seves ferramentes per saludar, amb el puny alçat, la bandera tricolor. Al capdavall, sembla que, si bé no amb la força de feia anys, la flama socialista encara roman encesa.
El National Clarion Cycling en l’actualitat
Avui, el National Clarion Cycling Club té més de 1.600 membres i 32 seccions repartides per la geografia britànica, fet que el converteix en un dels clubs més grans del país. Si bé és cert que la ideologia socialista s’ha deixat bastant al marge, actualment, el club assenyala que «la bicicleta encara ens proporciona la llibertat, la llibertat del vehicle a motor, de l’estrès urbà i ens ofereix grans amistats i molts amics per tot el país. Tant si competim com si socialitzem, fem rutes o ens trobem al cafè, el Clarion és un club de veritat, no una associació». Com en tants altres àmbits, doncs, sembla que la postmodernitat ha engolit la fermesa dels ideals originals del club, i els ha dissolt en conceptes tebis i més fàcils de pair per la societat actual. El 2006, Charles Jepson i altres companys crearen el National Clarion Cycling Club 1895, una escissió de l’original. «Ens mantenim compromesos amb els principis socialistes dels fundadors dels primers clubs ciclistes Clarion i orgullosos de trobar-nos als carrers amb sindicats i moviments obrers per lluitar per una societat nova», comenta Jepson. Trimestralment publiquen la revista The Clarion.