Sexe medieval

Tocaments

Un fragment del capítol “Pecats contra natura”, extret del llibre El plaer de la carn. Sexe i temperament en la cultura medieval, guanyador del Premi València d’Assaig 2017 i publicat per la Institució Alfons el Magnànim. Aquest és l’útim capítol de la sèrie estiuenca ‘Història i sexe’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la classificació de sant Tomàs s’hi inclou també la masturbació, solitària o solidària: els pecats contra natura són, en definitiva, tota pràctica sexual que conduïsca a l’abocament d’esperma fora de l’únic receptacle legítim, la vagina de l’esposa. Eiximenis la defineix d’aquesta manera, al Llibre de les dones: Quant alcun se toca o·s lexa tocar per altre axí sutzement que·s provoca a gitar de si matex matèria seminal. Recordem que la denominació onanisme és del tot inexacta: el que Onan practicava era el coitus interruptus, abocant el semen a terra (Gen 38, 9: semen fundebat in terram). D’altra banda, el terme mol·lície en principi designava el pecat de l’homosexual passiu, mollis; només al segle XIII passa a significar la masturbació. És anomenada antigament “fer la punyeta”, expressió que perdura però ha perdut el seu sentit obscè, com d’altra banda també està passant amb la de “fer la mà”. 

La medicina grega havia considerat la masturbació merament com una saludable autopurgació; el pensament cristià la criminalitzà, tot i que no tant com la moderna moral burgesa. Des del monacat medieval la masturbació s’associa a les quimeres transgressores de la imaginació, i es considera un pecat típic de religiosos; recordem l’important paper d’interiorització de la repressió que exerceix la figura omnipresent de l’àngel de la guarda. L’antic cristianisme la considerava menys greu que la fornicació, però al segle XIII els teòlegs decideixen que és un acte contra natura, i per tant un crim, cosa que afortunadament no es tradueix en una persecució; és l’únic d’aquests pecats que pot absoldre un simple sacerdot. Des de finals del segle XIV n’augmenta la gravetat: és pitjor que fornicar i no ho pot absoldre el confessor, cal anar al bisbe. El motiu d’aquesta gravetat és el malbaratament, la dilapidació de la sagrada llavor, tant en l’home com en la dona.

El 1676, Noydens preveu les preguntes a fer pel confessor: Si ha pecado consigo mismo con tocamientos torpes con polución o peligro de ella, con deseo de mugeres, si en sueños ha tenido poluciones, dando ocasión a ellas, acostándose pensando y deseando mugeres. I explica la gradació de gravetat del pecat per l’objecte de pensament: La polución voluntaria es pecado gravíssimo... si la persona mientras la tiene está deleytándose y pensando en otra, la polución será de la misma especie que lo fuere el coito con la persona representada en la imaginación. 

I el fenomenal Valentín de la Madre de Dios, del 1700, al seu Fuero de la conciencia, posa en boca del confessor: —¿Habéis tenido, hermano, o procurado voluntariamente alguna polución, que es derramar sin ayuntamiento el semen humano? Aquest religiós desenvolupa una prolixa casuística, en què conclou que

Sea regla general que todas veces que se prevé la polución futura por alguna acción ilícita, que influye inmediatamente en ella por actos lujuriosos, sean tactos (tocaments), ósculos (besades) o aspectos (mirades) de partes obscenas de diverso sexo, será pecado mortal así la acción como la polución seguida. 

D’altra banda, recomana prudentment que 

ha de ser muy parco el Confesor en preguntas del sexto Mandamiento con mujeres y muchachos, no sea que les enseñe a pecar y se cause así algún escándalo. Y juzgo que basta que a niñas y a muchachos les pregunte en esta forma: “Tuviste contigo, o con otro, alguna deshonestidad?” Si responden que no, déjeles sin preguntarles más en esta materia.

No puc estar-me de fer esment ací d’un episodi de la procel·losa i imponderable Historia verdadera de la conquista de la Nueva España (ca. 1568), de Bernal Díaz del Castillo, un dels homes de Cortés. Explica Bernal que, estant els espanyols a Tenochtitlán, la capital de l’imperi asteca, i havent empresonat l’emperador Moctezuma, un dels soldats de la guàrdia, un tal Fulano de Trujillo, quan li correspon el torn de nit, era tan mal mirado, que, hablando aquí con acato de los señores leyentes, hacía cosas deshonestas. Quines coses? El soldat es masturba! I amb tan mala fortuna que lo oyó el Montezuma, el qual, naturalment indignat, túvolo a mala crianza y desacato de su persona, i fa arribar la queixa a Cortés.

Salernitano en parla. És la història del Partenopeo, un frare gran predicador i confessor, ric, que aparenta ser sant tot i la seua afecció a les bellezze femenines. Amb el seu amic fra Ungaro, tan calent com ell, Partenopeo intenta comprar una siciliana bellíssima, la prostituta Marchesa, sota capa de regenerar-la i fer-li deixar la prostitució. La fan entrar a la nit, vestida de monjo, a la cel·la de Partenopeo, on nou vegades el frare va fer cantar el seu gall. Mentrestant, fra Ungaro escolta els plaers del seu company, li ve la resurrezione de la carne i fa com els criats que mengen el pa només amb l’olor del que mengen els amos. Ja s’entén el que vull dir, fa l’escriptor, que aquella nit moltes voltes la seua mà li va ser amiga (ciascuno me può intendere senza altra glosa: penso bien io che quella notte gli fosse piú volte lo suo braccio amico).

Quant a la masturbació femenina, la medicina galènica relaciona la concepció amb l’emissió de l’esperma femenina, que té lloc amb el plaer de la dona. Es vinculen, doncs, plaer i embaràs; la manca d’orgasme, en conseqüència, pot ésser una causa d’esterilitat femenina. Sant Albert el Gran, al segle XII, escriu el De animalibus, on parlant de fisiologia diu, seguint Avicenna, que els tocaments a la dona acceleren el seu plaer, i per tant, la possibilitat de la concepció. La casuística escolàstica preveu el cas en què l’home ejacula abans de l’orgasme de la dona; si l’emissió de l’esperma femenina és necessària per a la concepció, pot llavors la dona estimular-se digitalment amb aquest objectiu? Els teòlegs es divideixen, uns diuen que sí i altres que no; és interessant el contrast respecte a la masturbació masculina, rigorosament prohibida; en aquest cas es tracta d’afavorir la sacrosanta reproducció. 

Fra Valentín de la Madre de Dios planteja el problema: si després de l’ejaculació de l’home, la dona no administra la seua materia —no arriba a l’orgasme—, no passa res, perquè probablement, diu, no cal aquest semen femení per a la concepció; però és convenient que l’aporte per a la major perfecció dels fills; en aquest cas pot la dona excitar-se ella mateixa per a deixar anar la seua llavor (quod ipsa femina seminet, ut fermosior evadat proles, et sic post seminationem et recessum viri, potest se excitare ad seminandum). 

Noydens, més sever ací, hi reflexiona; es demana si, quan l’home ha ejaculat dins la vagina i s’ha retirat, és lícit a la dona masturbar-se per ejacular també (ubi vir seminavit intra vas et membrum virile extraxit, liceat foeminae, quae non dum effusit, se provocare tactibu donec seminet?). Hi conclou que no si ella ho fa només per plaer, ja que es tractaria merament d’una masturbació

Quan no es contempla el pretext de facilitar la concepció, la masturbació femenina és, com la masculina, un pecat contra natura; Ortiz Lucio, al seu manual de confessors, ens diu que la monja, per a ser consagrada pel bisbe, ha de ser verge també espiritualment, de manera que si tuvo alguna polución voluntaria, no puede lícitamente recebir el belo, y menos si está corrupta, si no dispensa el Obispo. La qüestió, important, doncs, entra dins dels ítems que el confessor ha d’investigar en la seua penitent. Noydens permet a la dona netejar-se la vagina quan té la regla, també rascar-se-la per calmar-hi els picors molestos. 

L’any 1599 una beata sospitosa d’heretgia alumbrada narra als inquisidors la seua satànica disbauxa sexual: confessa que durant 15 anys ha patit 

una tentación sensual de la carne la qual le obligava a esta a contactos deshonestos hechos con sus propias manos en las partes vergonçossas, venía en polución diziendo palabras deshonestas probocativas a luxuria, diziendo por sus nombres propios y deshonestos muchas cossas suzias y lazivas, a lo qual la inclinava el demonio... y el dicho demonio se le aparecía en figura de Christo... y le pedía que descubriesse los pechos y que tuviesse ayuntamiento con él. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.