Estrenada aquest darrer juliol, Bosque maldito (Lee Cronin, 2019) és un d’aquells exemples de com la cartellera pot tractar malament una obra que val molt la pena i que conté molta més substància de la que ens sembla a primer cop d’ull de tràiler assilvestrat. D’entrada, promet el que dona: és un film de gènere i ens farà passar por, tot i que potser algú encara en voldrà una dosi més, de terror i d’espant. Però, més enllà de l’efectisme de fer un bot de la butaca en un parell d’ocasions irreprimibles, aquesta pel·lícula és molt més que això.
The Hole in the Ground
Direcció: Lee Cronin
Títol estrena: Bosque maldito
Any: 2019
Durada: 90 minuts
Guió: Lee Cronin i Stephen Shields
Música: Stephen McKeon
Fotografia: Tom Comerford
Repartiment: Seána Kerslake, James Cosmo, Kati Outinen, Simone Kirby
Família: Terror
Fenòmens de nova autoria com l’excel·lentíssima Babadook (Jennifer Kent, 2014) potser han restat un punt de singularitat a la proposta —ja en coneixem el tempo lent, les escenes païdes sense caure en l’encenall i la cabriola, una suggestió de no dir—, però no es pot negar que la història és un bon punt d’arrencada que ens remet a les pitjors pors, les més primigènies. Una mare (Sarah, interpretada per Seána Kerslake) i el seu fill (James Cosmo) comencen una nova vida en una casa aïllada d’un poblet d’Irlanda. Rodejats de bosc i d’espessor, allunyats de la resta del veïnat, tot es desencadena quan el menut desapareix una nit entre la frondositat dels arbres. La recerca porta Sarah a endinsar-se en un bosc que té una sorpresa que, en un principi, no sembla definitòria —malgrat que així ho indica el títol original del film, The Hole in the Ground—: un enorme i misteriós forat amb un aparent poder centrifugador al bell mig. La recerca convertida en angoixa, com bé manen els cànons, fins que el nen torna a casa i, malgrat que sembla la mateixa persona, el seu comportament cada vegada és més estrany, fet que provoca els dubtes en la seva pròpia mare: “I si no és el meu fill?”.
La pregunta sembla un macguffin per elaborar la trama, que va desenredant el misteri, i per acabar en un terreny allunyat d’allò previsible. L’important, al capdavall, no és saber si aquella personeta d’aparença idèntica al seu fill és el seu fill o no. En el darrer tram del film, la voluntat és absolutament metafòrica, com un símbol que ens colpeja i que pot arribar a provocar desencant en l’espectador més diletant. Perquè d’aquesta mena de films n’esperem un cop d’efecte, però el cop més gran és el no dit, allò que intuïm. Pel que fa al cas, la vida anterior d’una dona amb una estranya cicatriu que vol allunyar-se del pare del seu fill; la reconversió simbòlica d’un fill a imatge d’una por al mal —quin prodigi, en aquest sentit, l’escena inicial, amb els miralls deformants—; fins a arribar al trànsit que fa el maltractador, des de la negació a l’agressió, i amb la solució que es troba, ella mateixa, quan s’apodera, quan no té por d’anar a l’arrel del problema i afrontar-lo. La solució de ser forta, de vèncer el terror que li corseca l’existència.
Parlem de pors ancestrals, de mites i llegendes que ens interpel·len i que acaben sent una metàfora d’allò que ens mutila psicològicament. És una sucosa pel·lícula sobre l’horror del trauma, amb una composició atmosfèrica que juga amb el folklore irlandès i que demostra que amb pocs elements, però amb alguna cosa a dir, es pot arribar on es vulgui. Una obra extraordinària, mesuradíssima, amb alguna part —és cert— que ranqueja, però que esdevé el vehicle ideal per establir un discurs al·legòric sobre un tema —mai dit o exposat al film— que no ens hauria de ser gens aliè.