La vida de les actrius pot ser dura de rosegar quan, exhaurida l’etapa de glòria, arriben els anys en què els encàrrecs deixen de ploure i passen mesos i mesos sense feina. Quan el cos comença a notar el pas del temps, els papers que els ofereixen acostumen a ser els secundaris o els de més edat. Només les quatre escollides pels déus copen els llocs més desitjats i conformen el petit star system indígena, tant canviant com efímer. L’alternativa és gaudir d’una companyia pròpia i muntar els espectacles a compte i risc.
Cançó per tornar a casa
Autoria i direcció: Denise Despeyroux
Sala Beckett, 23 de juliol
Traducció: Sergi Belbel
Des de l’aplaudit Petits contes misògins (1991), de Patricia Highsmith, les actrius de T de Teatre han complert gairebé 30 anys als escenaris. Han treballat amb dramaturgs i directors d’escena diversos, com ara Alfredo Sanzol, Pau Miró, Ciro Zorzoli, Julio Manrique, Javier Daulte, Sergi Belbel, Cesc Gay o David Plana, però amb el segell de teatre en femení per a un públic ampli. Homes! (1994), Criatures (1998), Això no és vida! (2003), Com pot ser que t’estimi tant (2007), Delicades (2010) o Dones com jo (2014) són alguns dels seus espectacles més celebrats. Han fet també incursions a la televisió amb la sèrie Jet Lag (2000).
Cançó per tornar a casa és el fruit de la col·laboració amb la dramaturga i directora d’escena Denise Despeyroux. Escrita ex professo, l’obra resultant conté nombroses picades d’ullet a l’espectador sobre la pròpia companyia —és una de les constants dels darrers espectacles de T de Teatre—. Comença amb el retrobament de tres exactrius, Renata, Rita i Greta, després de 26 anys de separació. Totes tres havien obtingut un gran èxit amb una obra d’un peculiar dramaturg escocès anomenat Malcolm Logan.
La necessitat de reviure el temps perdut condueix Renata (Marta Pérez) a convocar les amigues d’antany, Rita (Àgata Roca) i Greta (Mamen Duch), al casal familiar d’un poblet remot dels Pirineus. Ho embulla tot —i massa— l’aparició de Jonàs (Jordi Rico), un hipnotitzador expert, que, acompanyat de la seva assistent Valentina (Carme Pla), es refugia en una cabana dels voltants per fugir d’un fet tràgic. Les tres amigues s’imaginen que Jonàs és Malcom Logan i li proposen que escrigui un nou text que els faci reviure l’èxit de joventut. Entre equívocs, malentesos i hilaritats, la tornada a casa esdevé agredolça.
La intenció de Cançó per tornar a casa és bona, però el resultat és fallit. No pas per les intèrprets, sinó pel text, que no s’aguanta gairebé per enlloc. Primerament, per la indefinició genèrica de la proposta, que passa —sense treva— de la comèdia desenfadada al tràgic més inversemblant i anticatàrtic. Després, per la desconnexió de les dues trames, a mig fer i plenes de tòpics, que resulten difícils d’encaixar. Finalment, per la caracterització estereotipada i prima dels personatges femenins —la il·lusa, la depressiva o la solidària— i de l’únic masculí —el megalòman.
És una llàstima que les de T de Teatre hagin ensopegat amb una obra que comença amb el peu forçat d’una veu narrativa i que, al cap i a la fi, només se salva per la ironia o el sarcasme d’alguns passatges i una dolça i evocadora cançó final de Charo Tris. Les quatre supervivents de la companyia farien bé d’evitar més muntatges autoreferencials, llevar-se els tics interpretatius d’influència televisiva i retornar als orígens amb una proposta atrevida que fes brillar els seus indubtables dots i experiència com a actrius.