Un recurs narratiu que gaudeix de gran popularitat entre els autors medievals, tant cultes com populars, és el de les substitucions al llit matrimonial, usualment relacionades amb l’adulteri. Hi remarquem dos elements: la pobresa de la il·luminació domèstica nocturna, llànties i espelmes quan n’hi ha, i els llits que, tancats per dossers i cortines, creen un espai càlid, fosc i íntim, ja que sovint hi ha més d’un llit a la mateixa cambra.
Recordem ací un episodi del Tirant, quan l’esforçat cavaller es fica per fi al llit de Carmesina en lloc de Plaerdemavida, i malgrat el seu provat valor resta paralitzat. Cal aleshores que aquesta li dirigisca les passes: agafa la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. Carmesina es pensa que és Plaerdemavida, i sorpresa, li fa una declaració d’heterosexualitat: —Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra natura? Ràpidament, però, es desenganya: E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona...
Una d’aquestes històries és clàssica, amb diverses versions. El lloc més antic on la trobem és al fabliauGombert et les deus Clers, del joglar picard Jean Bodel, actiu la segona meitat del segle XII. Gombert i la seua dona Gilain acullen dos clergues vagabunds; dormen tots a la mateixa cambra, com era habitual a l’edat mitjana: els dos religiosos en un llit, en un altre, enmig, la filla, i en un tercer el matrimoni, i encara als peus d’aquest llit un bressol amb una criatura. A la nit, un dels dos clergues es fica al llit de la filla; ella es desperta, no vol, però ell li lliura el seu anell d’or —l’anella d’un poal—, i ella consenteix: li clers li fist la folie. Gombert s’alça a pixar, el clergue aleshores canvia de lloc el bressol, posant-lo als peus del seu llit, i es fica a l’altre, on dorm Gilain, la qual, abans d’adonar-se’n, fou assajada tres voltes, s’ot esté trois foiz essaié. Quan el marit torna, enganyat pel bressol, s’ajau al llit buit dels convidats. Aleshores el religiós que era al llit de la filla torna al seu, on és Gombert, a qui li conta que acaba de fotre —je vien de fotre— la filla de l’hoste, que l’ha presa per davant i per darrerei que li ha foradat son tonel. Gombert, escandalitzat, s’alça i comença a barallar-se amb ell; Gilain desperta l’altre clergue, creient que és el seu marit i que els convidats s’estoven entre ells. Finalment, els dos religiosos peguen una pallissa al marit ofès. Conclusió del relat: l’home que tinga una bele feme, per res del món ha d’allotjar clergues a sa casa.
En la versió de Boccaccio és un hostaler pobre, casat i amb dues filles; una, la bella Niccolosa, de quinze o setze anys, encara fadrina; l’altra de bolquers, alletada per la pròpia mare, símptoma de pobresa. Niccolosa s’enamora de Pinuccio, un jove florentí, que per gaudir-la s’allotja a l’hostal amb un amic, Adriano. La situació és la mateixa que al fabliau; Pinuccio es fica al llit amb Niccolosa, la mare s’alça per a treure el gat de la cambra; mentrestant, Adriano s’alça a fer les seues necessitats i ha d’apartar el bressol; quan la dona torna al llit, es fica al dels dos amics. Adriano, quan hi torna, se la troba, i sense fer brogit ompli la jerra, con gran piacer della donna. Pinuccio, havent pres amb Niccolosa el plaer que volia, se’n torna al seu llit, però en realitat es fica on és el marit, a qui li conta el que acaba de fer i que ha pujat més de sis voltes a la ciutat (io sono andato da sei volte in su in villa). L’hoste i Pinuccio comencen a barallar-se, la dona veu el que ocorre i sense dir res es fica al llit de la filla; quan el marit li diu el que ha passat, ella el convenç que és mentida, que ella ha dormit tota la nit amb Niccolosa, i que ell és una bestia crèdula i un borratxo. Adriano, veient l’habilitat de la dona, acaba de solucionar la situació escridassant Pinuccio, que sol, diu, contar els seus somnis com si foren realitat. El marit resta convençut i encara es burla de Pinuccio. Encara hi ha una altra versió, força similar, de Chaucer, The Reeve’s Tale, el conte de l’administrador.
Un altre fabliau conta que un burgès casat s’alça de matí, molt d’hora, i veu que ha nevat; desperta la criada i tots dos, que són amants, surten al corral i juguen amb la neu; es despullen, rodolen, es restreguen la neu, i finalment carden allí mateix. Els veu una veïna des de la finestra, i el burgès se n’adona. Torna llavors a casa, desperta la dona i torna a fer exactament el mateix que abans, ara amb ella. Poc després, va la veïna a contar que el marit s’ha despullat amb la criada, que li posava neu a les mamelles, i que han fet l’amor al corral. La dona, rient, li confessa que era ella. En aquest cas, més que d’una substitució es tracta d’una repetició equívoca.
Tornem a Boccaccio; en una altra història de substitució, a Pavia, un palafrener d’origen humil però bello e grande s’enamora de la reina llombarda, Teudelinga, dona d’Agilulf. Sap que el rei no dorm totes les nits amb ella; quan hi va, amb un torxa a la mà, toca a la porta i li obren. El palafrener aconsegueix un mantell semblant al del rei, i una nit es renta bé i s’hi presenta amb una torxa; li obri una cambrera mig adormida, i es fica al llit amb la reina. En acabant, se’n va; immediatament hi arriba Agilulf; Teudelinga es meravella i li demana per aquesta novetat; el rei s’adona del que ha passat, i calla. Surt, i a les fosques va tocant el pit de tots els homes que dormen al palau, per veure qui és despert i acollonat. Quan toca el palafrener, Agilulf sap que ha estat ell; com que només porta damunt unes tisores, li talla un floc de cabell, per reconèixer-lo l’endemà —els llombards duien els cabells llargs—. El palafrener, llavors, agafa unes altres tisores i fa la mateixa operació a tots els homes del palau, mentre dormen; al matí el rei els fa anar a tots, sense barret: sorpresa, tots tenen un floc tallat. Llavors, Agilulf diu que qui haja estat, que no hi torne, i en pau: prefereix renunciar a la venjança que passar la vergonya.
En Les cent nouvelles llegim alguna substitució també; una dama i el seu marit recent hostatgen l’antic amant d’ella; volen gitar-se junts, c’est force que je couche avec vous, i perquè el marit no se n’adone ella mana a la criada que ocupe el seu lloc al llit matrimonial. Mentre els amants es retroben, aquell desperta i comença a acaronar la criada: li nota la mamella dura i turgent (son tetin, qu’il sentit très dur et poignant) i veu que no és la seua dona. Adonant-se del que passa, el marit trenca una llança, i després ofereix al seu convidat de repetir el canvi sempre que vulga, ja que així ell ha bescanviat una vella pansida i deslleial per una bella joveneta (une belle et bonne et fresche jeune fille).
Masuccio Salernitano ens en conta una altra de ben divertida. A Florència trobem Filippo i Ciarlo, dos joves soldats francesos, que festegen amb dues germanes, una de les quals és casada amb un notable ciutadà, però elles no poden consumar aquest amor perquè són estretament vigilades. Després, ells se’n tornen a casa i les dones resten tristes; la casada fa fer un anell d’or, posar-hi un diamant fals i escriure-hi la llegenda lama zabatani, i l’envia a Filippo. Aquest rep el present però no l’entén; un home savi li tradueix l’enigma; l’estranya frase són les paraules de Crist a la creu, i tot plegat fa: Di, amante falso, perché me hai abandonata? Comprenent llavors, Filippo torna a Florència i s’hi emporta Ciarlo; una criada els explica que, perquè la casada puga estar amb Filippo, el seu amic s’ha de ficar al llit, nu, amb el marit, perquè no en note l’absència. Aquest s’hi nega, però finalment hi accedeix; el porten a la cambra, el despullen i es fica al llit amb l’espasa a la mà. Tanquen amb clau. Filippo i la dona fan l’amor, i després entren a la cambra on és Ciarlo, rabiós per la nit que ha passat. La dona llavors diu a Ciarlo que els cavallers francesos no tenen olfacte, mentre que no hi ha animal que per l’olor non cognosca la femina. L’ha traït, doncs, la seua infredatta natura de francès, ja que ha dormit tota una nit amb aquella a qui tant deia estimar i no l’ha coneguda, la seua germana. Per esmenar l’error, Ciarlo se’n torna ràpidament al llit, on cull la flor i la primícia dal fertile giardino.
Bracciolini ens conta algunes substitucions al llit amb fals adulteri. En una, Rosso dei Ricci, cavaller florentí, encalça una jove i bella criada, que es queixa a l’esposa del cavaller, Telda, vella i lletja. Telda li diu que el cite a la nit, que ella ocuparà el seu lloc. Així ho fan, però Rosso, que pensa estar amb la criada, no té erecció; la dona es descobreix, insultant-lo. Ell, desenganyat, li contesta que el seu amic —meus socius— ha tingut més nas que ell, que no s’ha adonat de la substitució. En canvi, el seu membre ha detectat que era malam carnem i s’ha arronsat.
I una altra, del mateix estil; a Màntua, un moliner amb el suggerent nom de Cornicula convida a dormir al molí una pageseta. La seua dona, pensant-se que Cornicula anirà a jaure amb l’altra, acomoda la noia al seu propi llit i ella es fica al de convidats. Quan arriba el marit, pensant gitar-se amb la pageseta es troba amb la seua dona, i quan acaba hi convida el criat, que fa l’amor així amb l’ama. L’endemà, per a esmorzar la dona li posa al moliner cinc ous; ell, estranyat, demana la raó, i ella li diu que un ou per cada milla que ha corregut amb ella, de les quals milles el moliner només n’havia feta una, és clar.
Encara una altra possibilitat: la substitució que, sorprenentment, no acaba amb adulteri. Apareix, amb un to màgic i mitològic, a la primera branca dels Mabinogion gal·lesos. Pwyll, príncep de Dyvet, intercanvia el seu aspecte i paper amb Arawn (la humanització d’una divinitat cèltica), rei d’Annwyn, l’altre món. Per un any, Pwyll serà rei d’Annwyn i dormirà amb la reina; mentrestant, Arawn administrarà les terres de Pwyll. Fet el canvi, Pwyll troba que la reina, que el creu el seu marit, és la més bella del món; quan es fiquen al llit, ell es gira d’esquena sense dir ase ni bèstia, i així es capté totes les nits de l’any. Passat el termini, Pwyll torna al seu país, on el feliciten pel bon govern que ha fet el darrer any. Alhora, Arawn torna a casa i a la nit fa l’amor amb la dona. Sorpresa, li demana la raó del canvi, després d’un any d’abstinència i silenci. Tots dos homes resten pagats i es fan molt amics.