ANÀLISI

Un amor impossible

El fracàs de les negociacions entre el PSOE i Unides Podem ha constatat les diferències tan notables que separen Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i els projectes polítics que representen. De cara al setembre, qualsevol solució sembla dolenta. Tots dos es troben en un carreró sense eixida.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

TV Boy s’autodefineix com a “artista pop urbà”. Fa una dècada que resideix a Barcelona i durant aquest periple ha elaborat diversos grafits relacionats amb l’actualitat política, l’últim dels quals s’ha exhibit a la façana d’una botiga del carrer del Bisbe que fa cantonada amb la plaça de Sant Jaume. S’hi veu Pedro Sánchez i Pablo Iglesias fent-se un petó apassionadíssim que evoca, inevitablement, el de Honecker i Breznev d’ara fa 40 anys. La realitat, però, dista molt d’aquesta estampa romàntica.

És una evidència irrefutable que Sánchez i Iglesias mai no han tingut feeling. Són dos madrilenys que procedeixen de mons oposats. Sánchez va nàixer al barri de Tetuán, a tocar de l’estadi Santiago Bernabéu i El Corte Inglés del passeig de la Castellana. Iglesias, al seu torn, és oriünd de Vallecas, el més famós districte popular de tots els districtes populars de la ciutat.

Sánchez va estudiar Ciències Econòmiques i Empresarials al Real Centro Universitario María Cristina, de titularitat privada i ubicat a El Escorial, per bé que adscrit a la Complutense. Temps a venir va doctorar-se a la Universitat Camilo José Cela, igualment privada i que va contractar-lo com a docent. De la seua banda, Iglesias va llicenciar-se en Dret i Ciències Polítiques al campus de Somosaguas de la Universitat Complutense, on després també es doctoraria i esdevindria professor. Les aules netes i polides de la Camilo José Cela, plenes d’alumnes de famílies benestants, disten molt de les de la facultat on va nàixer Podem, farcides de pòsters reivindicatius i proclames revolucionàries. El contrast és obvi. A més, mentre Sánchez va estrenar-se a la petita pantalla com a representant del PSOE a les tertúlies gore d’Intereconomía TV, Iglesias va impulsar un canal cooperatiu i semiclandestí que li va servir com a plataforma d’enlairament.

Els orígens respectius permeten copsar la distància que els separa. No només a escala personal, sinó també política. Sánchez va militar a les Joventuts Socialistes com a pas previ al seu ingrés al PSOE, un mer formalisme. Iglesias, en canvi, va formar part de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) i no va fer carrera al PCE, sinó que va estimar-se més participar activament en els moviments antiglobalització i altermundistes. De fet, va crear Podem amb la missió de liquidar el “règim del 78”, de què Sánchez era hereu. Iglesias es referia aleshores al Partit Socialista com a “casta”, li recordava el seu passat tacat de “calç viva”, i Sánchez es feia un fart de dir-li “populista” amb un posat despectiu.

En efecte, el president espanyol en funcions i aspirant a la reelecció sempre s’ha sentit més afí a Albert Rivera que no pas a Iglesias. I, quan potser no ho ha semblat, és perquè ha emergit el Sánchez postís, la seua cara B. Aquests mesos, per exemple, ha clamat en el desert pel suport de Ciutadans, allò que li demanava el cos i que els poders fàctics de l’Estat anhelaven. Un Govern estable, amb 180 diputats al darrere, que podia proporcionar-li a Sánchez l’aura d’estadista socialdemòcrata capaç d’entendre’s amb el presumpte centre liberal encarnat pels d’Albert Rivera. Però tot allò —prou bé que ho sabia— era utòpic. Els ponts entre PSOE i Ciutadans va dinamitar-los la moció de censura contra Mariano Rajoy, que van votar favorablement Podem i els partits independentistes, EH Bildu inclòs. En aquell moment, les enquestes situaven Rivera a les portes de La Moncloa. Com l’any 2016, per tant, Sánchez ha hagut de girar la mirada cap a l’esquerra per obligació i no per devoció.

El març d’aquell any el grup de Podem va votar “no” a la investidura de Pedro Sánchez —que sí que havia lligat un acord de mínims amb Rivera— amb el desig d’una repetició electoral que culminara el sorpasso als socialistes. Delerós de marcar-hi distàncies, Pablo Iglesias també va entrebancar qualsevol acord amb els socialistes a l’àmbit autonòmic, fins al punt que la formació va afavorir el canvi a diverses comunitats alhora que quedava fora dels seus governs. Per contra, ara que s’ha demostrat incapaç de gestionar el seu propi partit i que més d’un milió de votants han emprès el camí de tornada al PSOE, ara que la posició de Sánchez és forta com mai, Iglesias tan sols preveu l’opció d’un Govern de coalició. No hi veu cap més alternativa.

Sánchez va provar d’evitar-ho per activa i per passiva. Amb la intenció indissimulada d’encapçalar un Executiu monocolor que tirara endavant les votacions parlamentàries gràcies a la “geometria variable” ideada per José Luis Rodríguez Zapatero. Amb l’ús de fórmules semàntiques com el “Govern de cooperació” o l’acceptació com a ministres de “personalitats” independents proposades per Podem. Eufemismes que amagaven el rebuig frontal a ajuntar-s’hi.

La formació morada ha posat Portugal i el País Valencià com a exemples paradigmàtics. El cert és que, en el primer cas, el Bloco de Esquerda no està inserit al Govern, així com tampoc els comunistes. Tots dos hi donen suport extern i han estat influents gràcies a una conjuntura econòmica més propícia que no la que s’aproxima, la qual va possibilitar de posar en pràctica polítiques expansives. Tanmateix, els socialistes portuguesos comencen a girar l’esquena a la seua esquerra i somien una majoria suficient amb el PAN, el grup animalista que ha irromput als comicis europeus i que podria continuar la seua progressió a les eleccions estatals.

L’aritmètica estatal tampoc no té res a veure amb la valenciana, ja que PSPV, Compromís i Podem sí que sumen majoria absoluta. Al Congrés, un acord entre PSOE i Unides Podem requeriria, a banda dels vots afirmatius del PNB, Compromís i el Partit Regionalista de Cantàbria, l’abstenció d’ERC. Una equació força més enrevessada, encara més tenint en compte que la política catalana, a causa de la sentència del Tribunal Suprem, s’escalfarà bastant.

Per tots aquests motius, l’oferta refusada per Unides Podem al juliol resultava tan suggestiva. Una vicepresidència executiva i tres ministeris no eren poca cosa. Malgrat el vet inaudit de Sánchez a Iglesias —no volia un vicepresident que l’enfosquira— i la posició superba que el PSOE va exhibir al llarg d’un procés negociador basat en les cadires i no en les qüestions programàtiques, la negativa de Podem ha constituït una errada històrica.

De cara al setembre, l’oferta socialista serà més aigualida, amb un factor important a tenir en compte: la desconfiança mútua després dels fets del juliol passat, els recels recíprocs acumulats, abonarien la divisió al si d’un gabinet conjunt, si és que finalment es forma. S’ha comprovat que la relació entre Sánchez i Iglesias està trencada.

Tenint en compte les circumstàncies, en un escenari de repetició electoral, l’esquerra espanyola seria víctima de la desmobilització. El fracàs d’un eventual Govern de coalició, però, condicionaria el futur dels dos partits tant a mitjà com a llarg termini. L’amor impossible entre Sánchez i Iglesias ha menat a aquest carreró sense eixida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.