Comerç Mundial

EUA-Xina, una disputa planetària

Aquest estiu hem presenciat l’enèsim assalt en les disputes comercials entre els dos gegants. L’escalada aranzelària amenaça de desestabilitzar l’economia mundial, amb efectes ambivalents per als productors i exportadors de casa nostra. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan el juny del 2015 Donald Trump va anunciar, davant les portes de la torre Trump, la seua candidatura pel Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, el seu pas endavant fou interpretat per molts com una excentricitat més d’un empresari multimilionari amb un caprici polític. Retornar, però, al discurs amb què es va presentar davant l’electorat republicà resulta aclaridor. En aquella proclama Trump va denunciar la decadència econòmica dels Estats Units i la “ineficàcia”, segons ell, de l’Administració Obama en política exterior. Al crit de Make America great again!” (“Fem Amèrica gran una altra volta!”), va situar la Xina com un dels rivals a batre. “El nostre país té problemes seriosos. Ja no tenim victòries. Habitualment teníem victòries però ja no en tenim. Quan fou l’últim cop que algú ens va veure derrotar, per exemple, la Xina en un acord comercial? Ens maten. Jo puc batre la Xina tota l’estona. Tota l’estona!”, va etzibar, envoltat de banderes amb les barres i les estrelles. 

Quasi dos anys després de la seua presa de possessió, a Donald Trump se’l pot acusar de moltes coses, però no de no capficar-se en les seues promeses electorals. Ho fa, això sí, com el xiquet maldestre que s’entossudeix a alçar una estructura metàl·lica sense saber utilitzar un tornavís ni disposar d’un plànol. Trump actua per impulsos; més que planificar, reacciona, a voltes a partir d’estímuls imaginats. El prestigiós economista Paul Krugman, en un article publicat a El País, escrivia recentment que “res del que està fent Donald Trump té lògica”. I té tota la raó. 

D’ençà que inicià aquesta legislatura, l’inquilí de la Casa Blanca ha situat la guerra comercial amb Pequín com una de les seues prioritats. Segons la seua filosofia, el seu “Make America great again” implica indefectiblement obrir un conflicte amb l’altra superpotència mundial. 

El problema, però, és que Trump s’ha apuntat al principi de l’“embolica que fa fort”, amb tot de declaracions i decisions (“ara imposo aranzels, ara els ajorno, ara amenaço”, i torna a començar) que estan generant un alt grau d’inestabilitat política i econòmica, no només per als Estats Units i la Xina, sinó per a la resta del planeta, que pateix els efectes col·laterals d’un torcebraç que en última instància amaga el temor dels Estats Units a cedir l’hegemonia mundial al gegant asiàtic. Actualment la Xina representa prop del 18% del PIB mundial i el 10% del comerç i les seues empreses tenen escala planetària. A més, la Xina creix a un ritme del 6,2%, gairebé el triple que els Estats Units (2,1%). La majoria d’analistes pronostiquen que en el termini d’una dècada podria superar els Estats Units en termes de macroxifres.

 

Cursa proteccionista

Donald Trump no vol ni sentir a parlar d’aquesta possibilitat. Dimarts de la setmana passada el Departament Comercial de la Casa Blanca va anunciar que retarda fins al 15 de desembre l’entrada en vigor dels aranzels, que, en primera instància, s’hauria d’haver fet efectiva l’1 de setembre. El retard només afecta alguns productes, com ara telèfons, ordinadors, pantalles, joguets, roba i sabates. A molts altres se’ls gravarà a partir de l’1 de setembre amb un 10% en l’entrada pels ports nord-americans. 

L’anunci del retard per part de la Casa Blanca és una etapa més en la descontrolada cursa de Trump per intimidar el rival asiàtic, iniciada el març del 2018. Aleshores (consulteu la cronologia adjunta) Trump va anunciar una pujada dels aranzels a les importacions d’acer del 10%, i del 15% a l’alumini. Ho feu en contra de les opinions dels republicans i de la mateixa indústria. Ho feu, també, amb la convicció que això acontentaria l’electorat de l’anomenat “cinturó d’òxid”, el corredor que va des de Pennsilvània fins a Minessota, on durant la segona meitat del segle XX es va concentrar la indústria pesant.   

Des del març del 2018 s’ha succeït la imposició de gravàmens, d’una banda i de l’altra. Al maig Trump anuncià un increment d’aranzels d’entre el 10% i el 25% sobre les importacions asiàtiques per valor de 200.000 milions de dòlars. A principis d’aquest mes d’agost Pequín, en resposta, ha decidit vetar la importació de productes agroalimentaris procedents dels Estats Units. 

Abans, en concret la primavera passada, novament en contra de l’opinió del sector, Trump va anunciar el veto a l’ús de la tecnologia proporcionada per Huawei, una decisió que la Casa Blanca justifica amb l’argument de la seguretat nacional però que, sobretot, s’ha de llegir en termes de geoestratègia. De nou, moltes empreses del sector tecnològic nord-americà es van manifestar en contra d’un bloqueig tecnològic que perjudica la seua cadena de producció. 

Tots aquests estira-i-arronses es produeixen mentre, per una altra banda, totes dues parts negocien una solució al conflicte, una situació que és paradoxal. La major part dels petits avanços assolits d’ençà que s’iniciaren les converses, el maig passat, han fracassat a ritme de tuit teclejat des de la Casa Blanca. De res han servit tampoc les trobades oficials del mandatari xinès, Xi Jinping, amb el nord-americà en les reunions del G-20, primer a l’Argentina i després al Japó. La sintonia mostrada en aquelles ocasions salta pels aires en funció de l’humor de Trump. Dels somriures de les fotos oficials s’ha passat al desconcert generalitzat per una política comercial embogida. 

A hores d’ara encara és prompte per analitzar l’efecte que tindran totes aquestes decisions en l’economia domèstica nord-americana. Abans d’iniciar l’escalada, la balança comercial era força positiva per al país asiàtic. L’any 2017 (vegeu el gràfic) el superàvit comercial a favor de la Xina fou de 375.227 milions d’euros. Els Estats Units, per contra, importen molt més productes que no n’exporten. 

Vanesa Prieto

Siga com siga, el que demostren els darrers registres és que aquesta guerra comercial ja està tenint efectes sobre les relacions comercials. El mes de juny passat, l’últim del qual es tenen registres des que s’introduïren els darrers aranzels comercials, indica una disminució en el volum d’importacions procedents de l’altre país, si bé foren els xinesos els qui més frenaren les compres nord-americanes. Així, les exportacions xineses als Estats Units entre els mesos de gener i juny del 2019 van sumar 177.214 milions d’euros, és a dir, un 8,4% menys que un any abans. Les adquisicions xineses de productes nord-americans van recular un 29,9%, fins als 52.366 milions d’euros. El resultat de tot plegat fou l’increment d’un 5% del superàvit comercial en favor de la Xina, fins als 124.847 milions d’euros. L’FMI ja ha advertit que aquesta guerra comercial i els seus efectes col·laterals contrauran el creixement global. 

Guerra de divises? 

Pequín, tanmateix, no s’ha quedat parat davant l’agressiva política iniciada des del Despatx Oval. El veto a la importació de productes agrícoles nord-americans no ha estat la seua única reacció del Govern de Xi Jinping. A primers d’agost, el Banc Central de la Xina va devaluar el iuan al nivell més baix des de fa 11 anys. El dòlar es canvia per 7,05 iuans, quan a finals de juliol el canvi era de 6,88 iuans per dòlar. Segons tots els analistes, aquesta mesura de política canviària no és important per la seua magnitud, sinó perquè indica que Pequín no té intenció de respectar el nivell de 7 iuans per dòlar tàcitament establert fins ara. I tot això fa pensar que la Xina encara podria devaluar més la seua moneda, amb l’objectiu últim de contrarestar l’efecte dels aranzels imposats per Trump

Tot plegat incrementa la inquietud, no només dels Estats Units, sinó també de tots els socis comercials de la Xina i encara més d’economies tan exportadores com la valenciana i la catalana. Totes dues autonomies tenen amb el gegant xinès una balança comercial negativa, és a dir, importen molt més que no exporten. El País Valencià va tancar el 2017 amb un dèficit de 2.500 milions d’euros: va vendre per valor de 531 milions d’euros i va comprar per 3.039 milions. L’any 2018, Catalunya va exportar mercaderies a la Xina per valor de 1.494 milions d’euros i va importar-ne per valor de 8.731 milions. 

Tot plegat, situa el dèficit comercial en els 7.237 milions. Només d’Alemanya s’importen més productes al Principat. El 2018, la Unió Europa va comprar a la Xina mercaderies i serveis per 394.000 milions, mentre que hi va exportar 209.900 milions d’euros. 

Quines són les conseqüències de la depreciació del iuan per als exportadors de casa nostra? La primera cosa a tenir en compte és que una rebaixa del iuan provoca que les importacions procedents dels país asiàtic siguen més barates. És a dir, es pot comprar més amb els mateixos diners. Aquesta és, però, només una cara de la moneda. L’altra és que per als ciutadans i ciutadanes de la Xina adquirir productes Made in Europe resulta ara més car, circumstància que afecta els exportadors catalans i valencians, que segurament hauran de preparar-se per a una reducció dels marges de beneficis en els seus negocis amb el gegant asiàtic. 

Aquesta devaluació, per exemple, pot ser un contratemps per al sector porcí de Catalunya, que la darrera dècada ha trobat una mina d’or en el mercat xinès. I més encara, des que l’any passat l’aparició de brots de pesta porcina africana haja afectat els productors xinesos, circumstància que ha provocat un augment de les exportacions catalanes durant els últims mesos. Un iuan més barat significa, indefectiblement, un encariment, per als consumidors xinesos. 

 

Cara i creu

El sector agroalimentari, de fet, es mira aquesta guerra comercial entre Pequín i Washington amb una barreja d’entusiasme i precaució. Per a aquesta activitat, la negativa de la Xina a adquirir productes agroalimentaris procedents dels Estats Units obri la possibilitat de substituir els proveïdors nord-americans. En el cas de la fruita (el País Valencià és el principal productor europeu de cítrics, i a la zona de Lleida estan especialitzats en la fruita dolça), els Estats Units van ser el tercer proveïdor de la Xina l’any 2017, mentre que Espanya va ser-ne el sisè. Així doncs, el veto podria significar una oportunitat per millorar la seua posició en el rànquing.

Aquest fet, però, podria veure’s contrarestat per la possibilitat que els EUA envaïsquen els mercats naturals dels productors europeus amb les mercaderies que fins ara destinaven a la Xina. Tot plegat incrementarà la competència en els mercats tradicionals. 

En tot cas, la Unió Europea no ha quedat al marge de l’ànsia proteccionista nord-americana. L’abril passat, la Casa Blanca va anunciar la seua intenció d’aplicar aranzels a alguns productes europeus en represàlia pels ajuts públics a Airbus, un conflicte (el de les subvencions públiques a les principals aerolínies nord-americana i europea) que es remunta a l’any 2004. Els aranzels, encara no confirmats, podrien afectar un total de 89 productes, com ara carns, formatges, pasta i fruita, entre d’altres. A finals d’any, a més a més, Washington vol començar a aplicar nous aranzels a l’adquisició de vehicles Made in Europe, una circumstància que afectarà directament la dubitativa indústria automobilística europea i que a casa nostra podria impactar en la planta de Ford, Nissan i Seat. Són els efectes col·laterals de l’“America First”.


Proteccionisme contagiós

Els temps que corren no són bons per als adalils del lliurecanvisme i la globalització comercial. Tot i que les relacions econòmiques són, com més va, més planetàries, els defensors de la mundialització econòmica i comercial han alçat la veu d’alarma: asseguren que el torcebraç que mantenen de fa un any i mig els EUA i la Xina està generant rèpliques arreu del planeta. Segons dades de l’Organització Mundial del Comerç, des de l’any passat les mesures que restringeixen els intercanvis comercials han afectat mercaderies per valor de 340.000 milions de dòlars, és a dir, un 44% més que la mitjana dels últims set anys. De fet, entre el desembre del 2018 i el maig del 2019 la Xina i els Estats Units només van ser responsables d’un 17% de les mesures proteccionistes implantades dins el conjunt del G-20. El 83% restant va correspondre als altres socis d’aquest grup selecte de països.


Cronologia d’un torcebraç

2017

Gener. Donald Trump anuncia la retirada dels Estats Units del Tractat d’Associació Transpacífic.

2018 

Març. En contra de l’opinió de molts republicans i de la mateixa indústria, el president dels EUA anuncia que apujarà els aranzels al sector de l’acer (del 10%) i de l’alumini (del 15%). 

Abril. S’inicia el conflicte obert amb la Xina: la Casa Blanca anuncia aranzels d’un 25% a tots els productes procedents del gegant asiàtic.  

2019

Gener. El Departament de Justícia dels EUA acusa la directora executiva de Huawei de 23 càrrecs, que inclouen frau, robatori de tecnologia i informació confidencial.

Maig. L’amenaça es fa efectiva: s’incrementen els aranzels del 10% al 25% sobre les importacions asiàtiques per valor de 200.000 milions de dòlars. Només tres dies després, la Xina anuncia una pujada de tarifes de 60.000 euros sobre els productes procedents dels EUA. Trump veta l’ús de la tecnologia proveïda per Huawei a les empreses tecnològiques nord-americanes.

Juny. La Xina anuncia que incrementa els aranzels a les importacions procedents dels Estats Units.  A finals de mes, i després de la reunió del G-20 a Osaka, Trump alça el veto a Huawei. 

Agost. La Casa Blanca anuncia nous aranzels del 10% sobre les importacions xineses, valorades en 300.000 milions de dòlars, que es faran efectius a partir de l’1 de setembre. Com a resposta, Pequín anuncia que deixa de comprar productes agrícoles als EUA. La setmana passada la Casa Blanca va retardar l’entrada en vigor dels nous aranzels fins al pròxim 15 de desembre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.