La recepta és tot un clàssic dels estius: terror, aigua i depredadors sense escrúpols. L’inventor, Steven Spielberg, va aconseguir amb Tauró (Jaws, 1975) dues coses: la primera, un thriller rodó que ha estat imitat fins a la sacietat; i la segona, que els estius cinematogràfics vagin directament associats a l’angoixa del monstre aquàtic insaciable. L’èxit del film, amb una història ambientada en un poble de costa en ple mes de juliol, ha anat portant una tirallonga de succedanis amb resultats inversament proporcionals a la grandesa de l’original: de les mateixes seqüeles a A 47 metros (amb la segona part també ara a la cartellera), passant per Megalodon, Deep blue sea, Tiburón 3D, Mandíbules, Infierno Azul o algunes aberracions ara ja vintage com Anaconda.
Crawl
Direcció: Alexandre Aja
Títol estrena: Infierno bajo el agua
Estats Units, 2019
Durada: 87 minuts
Guió: Michael Rasmussen i Shawn Rasmussen
Música: Max Aruj i Steffen Thum
Fotografia: Maxime Alexandre
Repartiment: Kaya Scodelario, Barry Pepper,
Morfydd Clark, Ross Anderson
Gènere: Catàstrofes. Terror
L’últim exemplar d’aquesta llarga llista és Crawl (que s’estrena aquí amb el títol —quin tema això de les traduccions idiotitzades— d’Infierno bajo el agua), en què seguim les aventures d’una nedadora acostumada a no guanyar (Kaya Scodelario) i que haurà de lluitar per salvar el seu pare (Barry Pepper), que sempre li ha exigit un punt més d’esforç i de resultats, i que ara està atrapat a casa, a Florida, en ple huracà de categoria 5 i rodejat per uns caimans sense gaire ganes de fer amics. Una premissa simple, però efectiva, amb l’escenari —pràcticament únic— d’una casa fosca i sense cap mena d’escapatòria, amb un paisatge apocalíptic que fa de ratera, i uns monstres implacables sota l’aigua.
Com a nou títol de la factoria Sam Raimi —garantia d’alguna cosa, encara que sigui exigua—, Crawl compta amb la batuta realitzadora d’Alexandre Aja, un director que va deixar garratibat el públic habitual de Sitges amb Haute tension (2003), amb tres premis al sac, entre els quals el de millor director i actriu. Però el temps i la indústria no passen en va i poden arribar a blanquejar la ment més recargolada: setze anys després d’aquell film de matança, sang i fugida —i agafant-ne encara les tres premisses—, Aja ja no vol incomodar amb textures, paisatges i ferides, ja no s’ho juga tot a un gir final de guió per justificar la pèrdua de control i raons de la història. La maduresa l’ha fet més resolutiu, molt més fi en el quadre, molt menys visceral i salvatge, apte per provar de jugar en la lliga de les grans recaptacions a cop de trucs i de crits, i amb Piranya 3D com a punt més caníbal i recautxutat —potser també més baix— de la seva trajectòria.
A diferència d’aquell festí non-top de sang i d’exaltació eroticofestiva, Crawl resol la trama allunyant-se de la incontinència i de l’autoparòdia. I, malgrat que té moments en què sembla que tot farà aigües definitivament —no és un acudit—, sap crear suspens, moments de xoc i tensió sostinguda, de pantalla en pantalla fins a un objectiu final que cada vegada és més inassolible, mentre constatem que el film és molt millor quan es recrea en la catàstrofe que quan és un succedani assalvatjat de Jaws. Afegiu-hi uns sets espectaculars, una bona planificació d’espants i inundacions asfixiants. Llàstima de la horripilant línia dramàtica que s’estableix entre pare i filla, perquè si no, i amb tota la raó, hauria estat no només un film per passar l’estiu, sinó un petit clàssic de la lliga d’alumnes avantatjats que van a rebuf del tauró que ho va canviar tot.